A poc a poc, els seguidors del Barça tornam a fer-nos témer públicament. Sense anar més enfora, jo mateixa: fa un any que tenc aquest bloc i és la primera vegada que en rall. La veritat, però, és que, fins fa poc, la situació del primer equip de futbol era per intentar passar el més desapercebut possible. Les coses han canviat, tanmateix. Cada dilluns dematí, torn a cercar aquell company, molt bon company, de l’institut , del Madrid a matar, per, amb un simple gest o un somriure burleta, recordar-li qui guanya i qui perd, aquesta temporada. O torn a enviar missatges de mòbil al nebot “merengue”. Res que ells no m’haguessin fet en el seu moment, tot sigui dit. I aquí hi ha la gràcia.
Ara bé, més enllà d’aquests entreteniments innocents i de bon rotllo, resulta evident que el que ha fet Guardiola amb el Barça, durant aquest pocs mesos que duu d’entrenador, és gairebé un miracle. Amb pràcticament la mateixa plantilla de l’any passat, l’equip exhibeix un joc que enamora. Què ha passat amb futbolistes com Márquez o Etoo? Quin és el secret del seu extraordinari rendiment? Sens dubte, l’entrenador, i això que jo era de les reticents quan van nomenar-lo. Em vaig equivocar, com tants altres, tot i que, analitzant la seva forma de funcionar, em sembla que de miracle, res. Un cap molt ben moblat i capacitat de feina. Aquesta és la clau de l’èxit.
Perquè la clau de l’èxit és sempre creure fermament en la feina en equip, saber cohesionar un grup perquè tothom, en el lloc que li correspon, se senti una peça fonamental i imprescindible. I per fer això s’ha de ser un autèntic líder. I en Guardiola ho és. Us haureu fixat, però, que és la discrecció i la prudència personificades. Potser a qualcú no li encaixarà amb la idea del lideratge. Pèro sí. Pens que l’autèntic líder és aquell que se sap guanyar el respecte dels altres amb la seva feina continuada, mesurant cada paraula per evitar tant les eufòries desmesurades com el pessimisme. Un líder és aquell que sempre ralla clar i que, per això, tant sap motivar com estar al costat dels altres quan les coses no surten bé. I no és fàcil, actuar així. I manco dins el món del futbol, rodejat de figures mediàtiques i d’egos ben pujats.
Responsabilitat, molta capacitat de feina, saber crear un bon ambient dins el grup, planificació, coherència, disciplina, organització, tocar de peus a terra, exigir-se a un mateix el que s’exigeix als altres, aprendre dels errors… Sembla fàcil, però no tothom té fusta de líder. Quantes vegades no s’ha confós el lideratge amb declaracions explosives, xuleries diverses, capacitat nul·la per encaixar les crítiques amb un mínim d’elegància, actuacions erràtiques de qui només cerca quedar bé…
En fi, que en Guardiola sigui, a més, un bon lector, un gran amant de les lletres, no pens que sigui casualitat. Reflexions, emocions i sentiments són imprescindibles per situar l’ésser humà, en la seva justa mesura, enmig d’aquest món nostre tan banal. La seva humilitat i la seva senzillesa el delaten. Una humilitat i una senzillesa que comparteix amb el seu estimat Miquel Martí i Pol: “Discretament, però amb aquella força/ que no se sap bé d’on procedeix,/ vull deixar dit això que dic, les coses/ elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia”. Només això. L’únic realment important, al cap i a la fi. Encara que dissabte, un Madrid ferit, ens pugui guanyar (que no ho crec, tot sigui dit!).