Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'

Escac al rei, d’Hèctor López Bofill

“Aquest és un discurs crític amb la monarquia, però plantejat sempre amb respecte.” I, escac-al-rei.jpg efectivament, a través de les pàgines d’aquest assaig, l’autor, doctor en Dret i professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i del Centre D’Estudis Sobiranistes (a part d’escriptor), fa una reflexió, crítica i documentada, sobre la monarquia espanyola, amb un estil àgil que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Dividit en set parts, el llibre repassa aspectes tan interessants, i determinants, com el fet que, des del principi de la Transició, va quedar clar que la qüestió de la monarquia, lligada a la de la unitat d’Espanya, era innegociable i, per tant, una figura que provenia de la Dictadura, va acabar essent acceptada per les forces de l’oposició d’esquerres sense cap resistència: “En una figura investida en el règim anterior perviuen els elements de baixa qualitat democràtica que impregnen la Constitució i l’Estat, aquells dispositius en els quals el sistema es manifesta més com a aparell de poder que com a espai de convivència entre ciutadans lliures”.

El paper jugat pel monarca durant el 23F; les difícils relacions amb el seu pare, Joan de Borbó, al llarg de la seva vida; les amistats perilloses que l’han envoltat; o la mort del seu germà Alfons en estranyes circumstàncies, són, entre d’altres, aspectes que el llibre tracta en profunditat. Tanmateix, potser el més interessant de tot plegat és comprovar com aquests fets han arribat a la ciutadania, augmentats o silenciats a conveniència, per tal de crear una determinada imatge de Joan Carles I. Una imatge que, amb el suport incondicional del certs mitjans de comunicació, és la que fins avui molt poca gent qüestionava.

I dic fins avui perquè, com no podia ser d’altra manera, Escac al rei també dedica un espai a analitzar els darrers fets crítics relacionats amb la monarquia espanyola: les condemnes -excessives- per injúries arran de certes portades humorístiques amb la reialesa de protagonista o, sobretot, la crema de fotografies del rei. En aquest sentit, López Bofill planteja dos aspectes que em semblen força interessants: “La seva preservació (del monarca) coincidint amb la irrupció de noves generacions en la vida política que no entenen les condicions d’aquesta legitimitat infranquejable comportarà una primera font de qüestionament”. No debades, la darrera part del llibre duu per títol “El crepuscle del rei”. Tanmateix, com diu l’autor, “abans Catalunya s’independitzarà que no pas Espanya es transformarà en una República plurinacional”.

Així doncs, pàgina a pàgina, Escac al rei és una lectura que, com molt bé va dir Sebastià Alzamora a l'”Avui”, “no és allò que se’n diu una lectura refrescant –més aviat un tendeix a escalfar-s’hi–, però sí que és saludable.” Saludable i interessant, sens dubte. Ja ho sabeu, idò.

Blanc/Vermell

RECTANGLE VERMELL:
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, bandera-sant-joan.jpg joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…

CREU BLANCA:
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…

RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA:
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…

BONES FESTES DE SANT JOAN!

L’estranya, de Sándor Márai

Una novel·la són paraules, deia Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat. I les paraules lestranya.gif que donen forma a L’estranya, de l’escriptor hongarès Sándor Marai, són paraules amb força, suggerents, que saben dibuixar a la perfecció tant l’atmosfera del món que envolta el personatge principal com, sobretot, el desconcert que habita a dins seu. El desconcert que es manifesta en qüestionar, fins al fons mateix de l’existència, la seva vida rutinària, programada i previsible, en un camí de difícil retorn.

El protagonista, un professor universitari, Viktor Askenasi, que volta els cinquanta anys, coneix, de forma casual, una jove ballarina. Aquest fet el durà a abandonar feina i família per començar a recórrer rutes en l’espai però, sobretot, en la seva ment, que el portaran a enfrontar-se a la hipocresia de la societat burgesa, incapaç d’entendre i acceptar el seu comportament, i a les fragilitats més absolutes de l’ésser humà. Un ésser humà a la recerca, sempre, d’una plenitud que, potser, no existeix. O que, com a mínim, no existeix dins els horitzons que ens limiten.

Així, si hagués de destacar dos aspectes d’aquesta novel·la, sens dubte, un seria la qualitat de la seva prosa, la força descriptiva de la qual, amb uns adjectius emprats amb mestria, atrapa el lector més enllà del fil argumental, dels fets que se’ns expliquen. L’altra, la reflexió que el lector, en arribar a la darrera pàgina i tancar el llibre, es veu obligat a fer. Una reflexió sobre la vida. I, si he començat aquest escrit citant el pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat, acabaré amb La mort i la primavera: el personatge del pres és, en aquesta novel·la de l’escriptora catalana, culpable del que sap. Culpable de conèixer l’autèntic sentit de l’existència humana. Potser, idèntica condemna a la de Viktor Askenasi: la de saber-se un estrany en el món.

« Anterior - Següent »