“D. Manuel Marín Blázquez, Capitán de Infanteria, Secretario de Juzgado Militar Especial de la Capitania general de Baleares, y de la Causa Sumarísima nº 13, de 1945, de la que es instructor el Juez Militar Especial de la indicada Capitania, Coronel de Infantería d. Mateo Torres Bestard.

CERTIFICO : Que al folio 120 vuelto, existe la diligencia de procesamiento que copiada a la letra dice = En Palma de Mallorca a 28 de febrero de 1945, = RESULTANDO , que Juan R. E., según declaraciones que constant en esta Causa, y la del propio marginada, ingresó en la organización clandestina del Partido Comunista, formando parte de la célula del mismo, con la intención de conseguir la implantación del Comunismo en España a cuyo fin cotizava i recaudava fondos ; y coincidiendo todo ello con las normas, directrices y consignas del periodico clandestino “Unidad”, cuyo copia testimoniada consta en este procedimiento. = CONSIDERANDO, que los expresados hechos están comprendidos en el apartado segundo del artículo 1º de la Ley de Dos de marzo de 1943, que lo califica de Rebelión Militar, concurriendo las circunstancias de propaganda, acción efectiva y enlace, con perfecto conocimiento de la finalidad perseguida, y en población superior a 12.000 habitantes, de cuyos hechos es presunto responsable, Juan R. E., el Señor Juez acordó su procesamiento con arreglo al artículo 421 del Código de Justicia Militar. = Notifíquese la presente diligencia la interesado, instruyéndosele de su derecho a nombrar instructor , nombramiento que ha de recaer en Oficial de esta guarnición, y del que tiene a recurrir de esta resolución, dentro del plazo de tres dias a partir de la fecha en el que se le notifiques. A tenor del Artículo 653 del Código de Justicia Militar, continuará la prisión comunicada del procesado. Dése conocimiento de dicho procesamiento a la Autoridad Judicial y al Ministerio Fiscal. = Y para que conste se extiende la presente diligencia, que firma conmigo el Señor Juez de lo que certifico. =
Y para que conste y a petición del interesado, se extiende la presente con el visto bueno del Señor Juez, en Palma de Mallorca a 28 de Febrero de 1945. Mateo Torres. Manuel Marín. = Rubricados.”

**************

El ferrer d’es Molinar i jo en un calabós de comissaria separats i només podíem sentir els crits de dolor de l’altre que ressonaven entre aquelles parets humides com a udols d’animals ferits… estava convençut que ja coneixia tot el sofriment possible i m’equivocava m’equivocava… dins aquella comissaria de Ciutat vaig entrar a l’infern…. en ple hivern em despullaven i fermat de mans i peus m’apallissaven sense contemplacions…. un dia i un altre i un altre… només em donaven el pa i l’aigua justa perquè no perdés la consciència i pogués sentir el dolor… després de Campos el meu cos no ho podia resistir…. perdia el coneixement a força de cops brutals i amb el cos baldat i el rostre cobert de sang em llançaven al calabós nu durant dies… aquell fred aquella humitat fins que les ferides ja no sagnaven i em podia posar en peu i podien tornar a començar a apallissar-me per tornar-me a llançar com un ca damunt del trespol gelat…. però jo no deia res i no diria res i van tenir por que em morís a les seves mans i em van dur un home prim, amb un abric vell…. un lladre em va dir que era i jo estirat a terra destrossat intentava obrir els ulls i mirar-me’l i no podia entendre per què em posaven al costat aquell home que no parava de parlar i fer-me preguntes que jo no podia contestar… les paraules de l’home eren només un murmuri indesxifrable dins el meu cap enterbolit … al meu company al ferrer des Molinar el seu lladre sí que el va saber fer parlar… els noms dels responsables del partit a la clandestinitat…. al cap d’uns dies tots detinguts…

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 11 comentaris

Al parc Steglitz, a Berlín, Franz Kafka observava l’anar i venir de la gent, “parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi,  d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.

A partir d’aquesta anècdota ben real viscuda per l’escriptor Franz Kafka, un altre escriptor, Jordi Sierra i Fabra, basteix un text que ens parla de la infantesa, de la innocència, de la generositat. Perquè Kafka va consolar la criatura del parc explicant-li que la seva nina no s’havia perdut, que se n’havia anat, senzillament, de viatge. I, des de llavors, es va convertir en el carter de nines. En el carter-escriptor que, cada nit, s’asseia en el seu escriptori per donar forma a la carta que, des dels llocs més remots de la terra, la nina escrivia a la filleta que plorava la seva absència per tal de consolar-la.

Aquestes cartes de Kafka, ben reals, no s’han trobat mai, tot i tenir constància de la seva existència. Tanmateix, amb Kafka i la nina que se’n va anar de viatge tenim ara l’oportunitat de saber, de la mà de Jordi Sierra, qui era aquella filleta que, a través del poder màgic de les paraules, va substituir les llàgrimes per somriures. De saber de la tendresa que inspirà l’escriptor malalt a escriure, segurament, les pàgines més sentides i més difícils de la seva vida. Aquelles pàgines que saberen crear un món de fantasia en el qual els dos, l’Elsi i el Franz Kafka, van trobar el consol que la realitat els negava.

Un any després d’aquest encontre al parc, l’escriptor moria en un sanatori prop de Viena, als quaranta-un anys d’edat. La fileta, qui sap què devia fer amb les cartes que durant unes setmanes eixugaren la seva pena i ompliren de vida el carter de nines. Avui, gràcies a l’atreviment d’un altre escriptor, que s’inventa les cartes i dóna un final imaginari als fets,  podem reviure la història: “el que va passar és tan bonic en si mateix que la resta tant se val”. Ben cert.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 8 comentaris

Reconec que vaig començar a llegir Tractat de geografia (Premi Marian Vayreda 2008) amb un punt de curiositat afegida a la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.

Així, aquest dietari consta de dues parts diferenciades. La primera, “Petita Terra”, és un seguit de capítols que poden llegir-se, perfectament, com a narracions en les quals l’autor recupera una part de la seva infantesa i adolescència. La figura de l’avi i de la mare; els seus primers anys a Bellpuig, amb el rerefons de la postguerra sempre present; les seves estimades muntanyes; la descoberta de l’amor. Del conjunt, com a menorquina, vull fer menció especial al capítol “Memòria d’Antoni Deig”, un bisbe que, en el seu pas per l’illa, també va deixar empremta pel “seu tarannà dialogant i el seu testimoni constant d’una insubornable fidelitat al país”.

La segona part de Tractat de geografia, “Cor meu, el món”, se centra en una sèrie de viatges que han portat l’autor a països com Rússia, Grècia, Amèrica… L’atenta i subtil mirada de viatger es combina amb la seva vasta cultura literària que ens porta de Montserrat Roig als clàssics, de Góngora a Petrarca. Si a “Petita terra” visitàvem aquells espais poblats de persones i experiències que, a poc a poc, van anar donant forma a l’autor, en aquesta darrera, és l’autor que dóna forma a uns espais a partir de la seva experiència personal.

De la petita terra al món, és un plaer llegir aquest dietari d’Isidor Cònsul. La riquesa -literària i personal- de les pàgines de Tractat de geografia és indiscutible. Hi ha molta vida, en aquestes pàgines: l’amor a la seva terra i, sobretot, l’amor als seus, a la seva “tribu” i l’amor a la literatura. Poca cosa més, em sembla, s’hi podria afegir.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris