Ma mare, gran amant de les flors i les lletres, em va regalar un llibret -deu fer un munt d’anys- que, avui capvespre, remenant llibres entre els prestatges de l’altell, ha anat a caure a les meves mans. Es diu Llegendes i mites de les flors, de Rita Schnitzzer, il·lustrat per Marisa Bendala i editat per “Ediciones Elfos”. Quan l’he obert, he vist, amb sorpresa, que la versió catalana és d’Antoni Moll Camps. És, en conjunt, una petita joia de dibuixos i paraules.

Com diu la mateixa autora: “El petit llibret que té el lector en les seves mans, tot espigolant llegendes i mites de diverses cultures, referits a les plantes, intenta d’aclarir el misteriós perquè dels amors, els odis, les gelosies, les venjances o les temences que tixen l’argument d’aquestes bellísimes històries”. Així, es parla del Narcís (vanitat i egoisme), de la Camèlia (penediment), de la Mandràgora (horror), o de la Violeta (modèstia i lleialtat). Aquí teniu el text que he seleccionat:

CARD (Intolerància)

Durant el regnat de Malcolm I d’Escòcia, en el segle X, els normands s’anaven apropant als campaments escocesos a l’ampara de la fosca nocturna, per tal d’atacar-los per sorpresa i obtenir-ne una fàcil victòria. Però un dels intrusos, de sobte, calcigà un card i, incapaç de contenir-se, llançà un crit estrident de dolor. Desvetllats els escocesos i refets del sobresalt, empunyaren les armes i aconseguiren de vèncer els adversaris. D’aquell dia ençà, el card va ser adoptat a Escòcia com emblema nacional.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Fa temps que no faig cap entrada sobre llibres. La darrera va ser la de dia 24 de setembre, dedicada a Víctor Català. I no és que no llegesqui. Ja sabeu que això és impossible. El que passa és que tenc un moment lector molt dispers. M’explic: tenc un munt de llibres començats -cosa que no m’agrada gens- i vaig llegint en funció de les circumstàncies.

Així, després de ser jurat dels premis Pollença i, per tant, només llegir originals, vaig agafar Lluvia roja, de Cees Nooteboom, un escriptor holandès, etern candidat al Nobel de literatura, que passa els estius a Sant Lluís. He llegit la meitat d’aquest conjunt de textos que parlen de Menorca, de viatges, de la vida. El vaig haver de deixar, però, per rellegir Moro de rei, de Pau Faner, la lectura que, avui capvespre, hem de comentar a “Plaça de Lletres”. Però, després, vaig anar a la presentació del seu nou llibre, El Cant de l’alosa, i no vaig poder resisitir la temptació de començar-lo. Mentre el llegia, un antic alumne em va comentar que anava a classe amb un al·lot que havia escrit un llibre i, per les indicacions que em va donar, vaig veure que era Albert Casals, l’autor de El món sobre rodes, i vaig recordar que la meva filla l’havia comprat i, lògicament, en vaig haver de llegir un quants capítols fins que, arran dels Premis Born de teatre, em van convidar a una lectura de la darrera obra guanyadora, Oblidar Barcelona, de Carles Batlle, i, esclar, el vaig haver de llegir, també. Però és que, entremig de tot aquest desgavell lector, la meva germana em va regalar El Baró, la traducció que Vicenç Albertí i Vidal va fer de l’obra de Moratín, i que ara ha publicat l’IME a la col·lecció “Capcer”  i també vaig començar a fullejar-lo…

En fi. Avui, encara no he acabat Moro de rei (però ho faré!). I, el que és pitjor de tot, quin llibre agaf avui vespre de tots aquests que fan equilibris damunt la tauleta de nit? Perquè, a més dels començats, n’hi ha encara sense obrir: Històries de Menorca, de Lothar Pabst, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer, La dona en la indústria menorquina, de Montse Marquès…

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 28 comentaris

Plou. Una pluja de tardor cau a l’altra banda del vidre. Cau damunt l’aigua del port i damunt l’asfalt. De vegades, m’agrada veure ploure. De vegades, m’ompl de tristesa. Les gotes semblen llàgrimes que s’evaporen lentament i deixen, només, un pòsit imperceptible de dolor. La pluja és l’aigua que purifica. És, també, el foc de la tempesta que només endevinam darrere els núvols grisos que tapen el cel.

Plou. He obert la finestra i, a l’altra banda, he vist el meu fill assegut al seu pupitre. M’ha mirat fixament. No suporta la tristesa i li he somrigut. Record nítidament, com una gota de pluja, el dia que vaig descobrir la tristesa en els ulls de la meva mare. Una dona forta que, de cop, se’m va fer dolorosament fràgil. O una dona fràgil que em semblava la més forta del món. Tant se val.

Plou. L’aigua és un mirall que reflecteix rostres estranys. Veus estranyes. Em costa reconèixer la meva fesomia. Les meves paraules. Al vidre, petites gotes de pluja es resisteixen a desaparèixer. I em mir els ulls i dibuix un somriure: avui, no m’agrada veure ploure. Les gotes de pluja semblen llàgrimes de criatura que s’ha perdut quan tornava a casa. Llàgrimes de tristesa que, en sortir el sol, s’evaporaran lentament.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris