Diuen que el primer record que tenim d’alguna cosa és clau, ens marca. La primera imatge que jo tenc d’un llibre és a les mans de la mare, una dona a qui li agradava molt llegir, formada en una escola republicana del barri obrer de Son Espanyolet de Palma, a qui la guerra, primer, i la dictadura, després, la van obligar a viure –com a tantes altres persones i, sobretot, dones– una vida per a la qual no l’havien preparada. Ben al contrari. Va haver d’aprendre a trobar escletxes dins la grisor que l’envoltava per sobreviure; va haver d’aprendre a posar llum a aquell present eixorc ple de silencis i renúncies. I les històries que trobava entre les pàgines de les novel·les que devorava van ser, en molts moments, la seva salvació i la seva llibertat.

Després d’una setmana de feina, dins i fora de casa –la mare no va renunciar mai, malgrat totes les traves socials del moment, a la seva independència econòmica-, la record llegint els diumenges matins, asseguda a la butaca del menjador, amb la llum del pati que entrava pel finestral de darrere desdibuixant-li el rostre. De fons, molt fluixet, sonaven els concerts per a piano de Chopin. No sé si el fet de ser de Mallorca i que el músic hagués passat uns mesos a Valldemossa –un lloc preciós de l’illa que a ella li agradava molt– hi tenia res a veure. Sigui com sigui, quan els dies de festa m’aixecava tard i davallava al menjador, encara amb els ulls mig tancats, aquesta era la imatge que em trobava i que m’ha acompanyat tota la vida. Un gest que traspuava serenor i felicitat. Quan em veia, tancava les pàgines amb un somriure. A partir d’aquí, els llibres van passar a les meves mans i, amb el temps, es van convertir en una part fonamental i imprescindible de la meva vida. Primer, com a lectora i, després, a més, com a escriptora i professora.

Fa tot just uns dies, la mare hauria fet cent anys. L’escriptora Irene Vallejo, a L’infinit en un jonc, una obra magnífica, diu que gràcies a l’escriptura i als llibres “va néixer un espai immens de trobada amb els altres”. Un espai on llegir-nos els ulls, on tocar-nos amb les paraules, on emocionar-nos amb un gest. Un espai on trobar, també, qui ja no hi és. On trobar qui viu, serena i feliç, entre les pàgines de cada llibre que tenc a les mans. Que ella em va posar a les mans, amb una suau melodia de piano de fons, ja fa molts anys.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Viure és prendre decisions constantment. N’hi ha de poc importants, per exemple decidir la roba que ens posam al matí o què volem per berenar. Però n’hi ha d’altres d’una transcendència que fa vertigen. Sovint enyoram la criatura que vam ser, amb un pare i una mare que ho decidien pràcticament tot per nosaltres, quan la rutina lliscava amb una placidesa que ni es notava. Fer feina amb joves a punt de decidir el seu futur, amb un peu a l’institut i l’altre a la universitat, et recorda com n’és, de complicat, moltes vegades, decantar-se per una opció o una altra de les moltes que hi ha damunt la taula. Trobar el propi camí no és mai fàcil.

Aquests dies, justament, mentre llegia el comentari que un d’ells em va fer a partir de la lectura de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), m’ha vingut tot açò al cap. El protagonista de l’obra es troba dividit entre el que la seva família espera d’ell i el que ell vol que sigui realment la seva existència. És una obra vitalista i valenta, que no amaga cap de les lluites a què la vida ens enfronta. Ni tan sols la darrera, que surt al títol, i que tots sabem que tenim perduda des del mateix moment de néixer. Tanmateix, aquesta certesa de la mort és el que dona l’autèntica dimensió de l’existència. En Jordi Fraginals es mira la vida de cara, sempre, encara que imposar les seves decisions sigui dolorós.

Amb una sinceritat entendridora, l’alumne es reconeixia com una persona indecisa, a qui li costa prendre decisions importants i saber què vol fer. La conclusió a què arribava és que la lectura d’aquest llibre l’ha ajudat a canviar el seu punt de vista sobre la indecisió. Llegir aquesta història l’ha ajudat a enfocar-ho d’una altra manera: en darrer terme, escrivia, crec que he après a confiar més en mi mateix. Ha après que la veu que ha d’escoltar a l’hora de decidir el seu futur és, sobretot, la seva. Encara que no sigui fàcil. Encara que no l’encerti a la primera, que de tot se n’aprèn.

Jaume Cabré va dir que escriure és dubtar, que l’escriptor pren decisions constantment amb una total inseguretat. La grandesa de la literatura és transformar totes aquestes inseguretats en històries que parlen de vida i que interpel·len els lectors, fins i tot més de cent anys després, i els ajuden a vèncer les pròpies inseguretats. No em direu que no és un joc de miralls preciós.

(Article publicat al diari Menorca de dia 2 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, patró de l’illa, acabam de commemorar la Diada del Poble de Menorca. Diada, que vol dir “dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable”, com la defineix el diccionari Alcover-Moll (DCVB), el mateix significat amb què va emprar la paraula mestre Joan Benejam a l’obra teatral Foc i Fum (1885): “Bartomeu: Res, Toni, jo vos les pag / per celebrar sa diada”). Així, fa 738 anys que el rei Alfons el Liberal va conquistar l’illa, va  incorporar-la a la Corona d’Aragó i ens va dur la llengua catalana i la cultura, que ens ha definit i ens defineix com a poble. Sens dubte, un dia assenyalat.

Aquesta commemoració és sempre un bon moment per recordar els fets històrics, amb la mirada crítica del segle XXI, si cal. Però, sobretot, és una excel·lent oportunitat per pensar en el nostre futur col·lectiu. I, dins aquest context, és lògic que la mirada es dirigesqui al Consell Insular de Menorca, a qui correspon liderar el propòsit, amb projectes ambiciosos i, sobretot, amb la dignitat que, com a primera institució política de l’illa, se n’espera. I, quan dic dignitat, m’estic referint a una manera de fer política basada, de manera innegociable, en la transparència, en la participació ciutadana i en el respecte als ciutadans i als partits de  l’oposició.

Així, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli sistemes de transparència que assegurin que els ciutadans estan ben informats de les decisions públiques del govern; que no contempli fomentar la participació ciutadana (a Menorca, tenim el privilegi de comptar amb la Sindicatura de Greuges, que té com a missió vetllar perquè els drets de la ciutadania envers les administracions insulars siguin reals i efectius). I, finalment, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli l’actuació exemplar dels càrrecs públics i el respecte a les formes institucionals, no escrites però que s’havien mantingut sempre, de respecte a l’oposició (per exemple, no pervertint els resultats aconseguits a les urnes aprofitant l’absència de càrrecs electes en una votació).

Commemorar vol dir fer solemnement memòria d’un dia assenyalat. Dia 17 de gener ho és per a l’illa. La nostra diada és passat, present i futur. Sobretot, futur. Un futur en què el govern de Menorca ha de donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans de manera digna.

(Article publicat al diari Menorca de dia 19 de gener de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris