(Imatge GOB)

Un eufemisme és una paraula o expressió suau que s’empra per substituir-ne una altra que, per un motiu o altre, es considera poc adequada en un determinat context. Els temes que concentren més eufemismes són els que fan referència a sexe, escatologia, mort, malaltia i, també, qüestions polítiques controvertides. Així, a Ciutadella, per exemple, quan algú es mor, es diu (es deia?) que “ha anat a veure en trompeta”, en referència a l’àngel esculpit, trompeta en mà, damunt la porta d’entrada del cementeri. M’agradaria centrar-me, però, en els eufemismes que fan referència a temes polítics perquè hem de reconèixer que tenim una dreta amb una capacitat creativa impressionant, o sigui, sense eufemismes, amb una capacitat de pervertir el llenguatge impressionant.

Començaré amb la paraula “desestacionalitzar”, que no és al diccionari, però que s’empra en el sentit de fer que un determinat sector, el turístic en aquest cas, pugui tenir activitat durant tot l’any. Així, en nom d’aquesta paraula de culte, al ponent de l’illa, fa uns anys es va construir una piscina descoberta que, lògicament, està tancada durant l’hivern. I, a la zona de llevant, un parc aquàtic, que també tanca fora de temporada, amb l’afegit que es va construir en sòl rústic i amb informes tècnics desfavorables, creant un greuge comparatiu amb altres parcs de l’illa, ubicats en sòl urbà com marca la llei, fet que va ser determinant perquè el tema acabés al jutjat amb el resultat que tots coneixem. Però, és clar, sempre queda millor parlar de “desestacionalitzar” que d’urbanisme a la carta.

Un altre eufemisme que també sentim molt darrerament és “simplificació administrativa” i aquest hem de reconèixer que és molt bo perquè tothom, poc o molt, ha patit els efectes de la burocràcia i, per tant, és una expressió que ens miram amb bons ulls. Ara bé, només que es rasqui un poc, ja es veu que la cosa no va ben bé del que, amb tota la bona fe del món, ens podríem imaginar. Resulta que la llei que sembla que ha de facilitar els tràmits dels ciutadans davant l’administració té l’objectiu de legalitzar totes les construccions il·legals en rústic i, per tant, premiar els infractors. Però, és clar, sempre queda millor parlar de “simplificació administrativa” que de barra lliure.

Capítol a part mereix parlar de reducció de places turístiques quan en realitat es fa tot el contrari però, en aquestes alçades del partit, ja no ens sorprèn res i se m’ha acabat l’espai.

(Article publicat al diari Menorca de dia 30 de març de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El jo que no mor és la darrera novel·la de l’escriptor valencià Ferran Torrent, amb qui aquesta setmana vam poder conversar a la llibreria vaDllibres de Ciutadella. Es tracta d’una obra en la qual conflueixen tots els elements que conformen el seu univers literari, fet de trames policíaques, des d’obres com No emprenyeu el comissari; de crítiques polítiques i a la corrupció, com a Societat Limitada; o d’històries més personals, com Gràcies per la propina. A El jo que no mor hi és tot, en un desplegament d’ofici literari impressionant que els seus lectors ja coneixem però que, llibre rere llibre, agraïm.

A través de les pàgines de la novel·la, situada el 1966, se’ns desplegarà la València franquista que ja havíem vist a la novel·la anterior Memòries de mi mateix. Per la ciutat desfilen una sèrie de personatges que, tot i ser molt diferents, tenen una cosa en comú: tots amaguen secrets i ningú és qui diu ser realment: Regino, falsificador de quadres que, amb el temps, acabarà esdevenint el Mític Regino; el seu soci i agent del Mossad; Estornell, director de l’hotel Metropol, un dels punt neuràlgic de l’acció; el general retirat Francisco Moreno i la seva dona Carmen…

D’entre tots els personatges n’hi ha dos d’especials: Milieta, recepcionista de nit, una dona esguerrada que viu una doble vida, i Ketty, una actriu famosa d’incògnit a la ciutat. Les dues són la cara i la creu d’una mateixa moneda, que no és altra que la seva vulnerabilitat. En aquest sentit, l’autor juga, exhibint el seu ofici, a enllaçar-les amb diàlegs que s’entrecreuen i que posen cara a cara les històries paral·leles de les dues dones, mentre parlen amb els seus amants, No seran els únics diàlegs creuats que trobarem a l’obra, que contribueixen a agilitzar l’acció, combinats amb d’altres que es concentren en un únic paràgraf.

Ferran Torrent ha patit de ben a prop els efectes devastadors de la DANA que va arrasar el País Valencià. I, curiosament,  tot i que per sort havia lliurat la novel·la a l’editor abans de la riuada, hi surt una referència al “Pla Sud, una inversió de dos mil milions de pessetes per a desviar el riu per la perifèria de València, a tocar del Forn d’Alcedo, per a evitar més riuades com la del 57.” Realitat i ficció acaben coincidint, doncs, en una novel·la que, fidel a l’estil Torrent, amb una llengua viva, reflex de la varietat valenciana, dibuixa un món construït, peça a peça, per fer passar una bona estona al lector.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de març de 2025)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

Com és habitual, dia 27 de novembre, Dia de Ramon Llull, l’escriptor mallorquí que al segle XIII va elevar el català a llengua de cultura, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va presentar les novetats que s’han incorporat al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC) durant el 2024 i que ja es poden trobar en la versió en línia https://dlc.iec.cat/. Així, durant l’any passat, es van afegir vuitanta-set entrades al diccionari i se’n van modificar dues-centes vuitanta-nou, un total de tres-centes setanta-sis novetats.

Convé recordar que la Secció Filològica de l’IEC -institució acadèmica que té per objectiu la recerca científica, sobretot, del que ha configurat i configura la cultura catalana- és la que fixa les regles ortogràfiques, gramaticals i lèxiques de la nostra llengua, una normativització imprescindible per aconseguir que sigui apta per a totes les seves funcions i usos. Dins aquest context, la feina d’actualitzar el DIEC, amb més varietats dialectals que integrin tots els territoris de parla catalana d’una banda, i amb neologismes de l’altra, és fonamental.

Per fer la tria, les incorporacions han d’acreditar que estan ben assentades dins la llengua i que, per tant, no són una moda passatgera. Kebab, gintònic, batucada, led, porexpan, pàdel, paparazzi, tiramisú, mediàtic o càtering són algunes de les novetats del darrer any. Tanmateix, en contra d’aquesta regla general, també s’ha afegit el neologisme criptogínia («ocultació o menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics»), amb la voluntat de posar nom a una pràctica que, per desgràcia, és habitual i que ara ja té nom. D’altra banda, per exemple, s’ha modificat el significat de la paraula cònjuge, que abans feia referència a marit i muller, per «persona casada en relació amb la seva parella». O s’ha afegit la locució «fer cosa», en el sentit de provocar angúnia o inquietud. O «estar bo»  per referir-se a algú que té atractiu físic.

Quant als dialectalismes, enguany s’han incorporat, per exemple, els mots anou o juguera, que s’afegeixen a moltes altres varietats dialectals que ens són ben properes i que ja fa anys que formen part del DIEC, com betlem, novetat de l’any passat. En aquest sentit, m’agradaria destacar les aportacions que Pere Melis i Ignasi Mascaró van fer, ja fa més de trenta anys, durant les “Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Menorca” (8 i 9 d’octubre de 1993), amb el treball “El menorquí i el diccionari normatiu: problemes i propostes”. La seva ponència partia d’un estudi encetat a la Secció de Llengua i Literatura de l’IME “sobre aquelles paraules vives a Menorca que tal vegada podien ser incorporades al Diccionari general.” I va ser gràcies a la tasca d’aquests dos homenots que es van incorporar, per exemple, les paraules fosquet («a l’entrada de fosc»), almon («enlloc») o batall («paraula grossera»). Per cert, el DIEC també recull donassa, en el sentit de «dona significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica.»

Així, i per acabar, és evident, una vegada més, la voluntat de l’IEC d’actualitzar la llengua i d’obrir l’estàndard a les varietats dialectals documentades i emprades perquè tots els parlants del català s’hi sentin representats, una forma de reforçar la unitat de la llengua. Institucions, col·lectius i ciutadans poden fer propostes de nous mots en català. De fet, unes dues mil paraules fan coa perquè s’estudiï la seva incorporació al DIEC. I, sí, he escrit fan coa (i no cua), que és com es diu a Menorca i que també és una forma normativa.

(Article publicat al diari Menorca de dia 6 de març de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris