Del ple del passat dilluns, dia 15 d’octubre, a priori, la notícia curiosa havia de ser la lesió al taló d’aquil·les del president i la meva afonia. Tanmateix, el canterano de la senyora consellera de cultura, Maruja Baíllo, ens va robar tot el protagonisme. Anem, però, a pams.

El ple va durar cinc hores i, fent un gran esforç, vaig poder fer algunes  intervencions curtes. En la majoria de casos, per recriminar, una vegada més, les formes d’aquest govern del PP, que només se’n recorda de santa Bàrbara quan trona, o sigui, de l’oposició quan li interessa (per quedar bé) que una proposta s’aprovi per unanimitat. És el que va passar en la votació de la fusió de les dues fundacions turístiques de Menorca, la Fundació Destí Menorca i Turisme Menorca. Des del PSM Més per Menorca vam fer un vot favorable a la proposta perquè ens sembla important i responsable donar una imatge d’unitat de totes les forces polítiques davant el sector turístic. Ara bé, com el PP ha gestionat aquests tema –i tants altres relacionats amb el turisme, que havia de ser motiu de consens, segons no s’ha cansat de dir, que no de fer, el president del CIM- demostra que han de començar a tenir en compte si realment creuen en el consens. Les paraules de bona voluntat ja no basten: volem fets i, de moment, els únics fets que van cap al consens, els fa l’oposició.

Una idea similar és la que vaig expressar durant la interpel·lació al conseller d’ordenació del territori sobre la redacció d’un nou Pla Especial del Camí de Cavalls, de la qual no va ser capaç de donar-nos informació i que vaig haver de conèixer a través del meu consort, usuari del Camí. Una vegada més, podem comprovar com el senyor Huguet actua d’una forma poc transparent, sense donar informació de temes importants com és aquest, molt més si tenim en compte que va convocar un ple extraordinari el mes d’agost, en la comissió informativa del qual podria  haver informat els partits de l’oposició.

Ara bé, la sorpresa del ple va ser, sens dubte, el canterano de la consellera Baíllo. Arran d’una interpel·lació sobre la seva gestió del patrimoni de Menorca, va sortir, lògicament, el tema de la il·luminació de taules i talaiots, el seu projecte estrella. I va ser aquí quan, en un punt en què jo no havia d’intervenir, per al·lusions, vaig haver d’agafar la meva pobra paraula per defensar-me de les seves acusacions. Em va acusar de tot i més per no compartir les seves prioritats. Ara, el millor de tot va venir quan em va dir: senyora Salord, si vostè tingués un canterano del s.XVIII a casa, no li posaria un bon quinqué damunt perquè la gent el pogués veure? Vaig quedar, ara sí, sense paraula! Per això, ho deix aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

• Activitat política
• 5 comentaris

Sens dubte, aquestes darreres tres setmanes han estat ben estranyes. Estic de baixa (senyor Bosch: en 22 anys, només hi havia estat per maternitat; som tan “funcionària”, que sempre m’agafa la febre en cap de setmana o vacances… i no som l’única!); i, sobretot, no tenc veu. Vint-i-quatre dies sense pràcticament parlar. La gent que em coneix bé sap que ha de ser -és- per força, un suplici. Sempre et queda l’escriptura, em diu tothom, per consolar-me. I és cert. Però el fet de no poder parlar fa que, per exemple, no tengui ganes de sortir de casa perquè, llavors, és quan som més conscient de la situació. Trob gent pel carrer i els voldria saludar i gairebé no em senten. Veig coneguts d’enfora i és impossible  fer-me témer. I, quan els tenc a prop, encara els faig patir per l’esforç d’intentar dir qualque cosa. En fi.

Tanmateix -ja sabeu que som positiva- aquesta situació tan desconeguda per a mi també m’ha fet descobrir realitats que no em pensava conèixer mai. Per exemple, la felicitat del meu fill en saber que sempre som a casa, sigui l’hora que sigui. O que s’han acabat, pràcticament, les telefonades. El telèfon, des de fa més de tres setmanes, també està mut. Però, sobretot, he descobert que és ser a casa mentre la família és a la feina o a l’escola. Insòlit. Els dematins són quiets i silenciosos i conviden a la reflexió. A la creació. A la lectura (gràcies Sebastià per les teves propostes, que em fan riure o m’emocionen). Només tenc el moix, que em fa companyia. Silenciós, també. No cal dir-ho. La calma necessària per començar projectes que ja donava pràcticament per impossibles. Un consol, en el fons.

Enyor les classes; enyors els debats polítics; enyor, fins i tot, els crits. Cada nit tenc el mateix somni: em pas les hores fosques cantant i cantant. No necessit cap psicoanalista perquè me l’interpreti. Quan obr l’ull, però, la música s’acaba i retorna el silenci. Quan recordi aquestes setmanes, amb el temps, segurament ho faré amb un mig somriure al llavis. I, segur, també, que qualque cosa positiva en sortirà, de tot plegat. Amb el temps, tantes vegades, ens adonam que les coses més negatives van ser una oportunitat. Es tracta, només, de saber omplir el silenci. De saber trobar una altra veu. En vaig aprenent.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Dia 26 de setembre, des de l’any 2001, i promogut per la Comissió Europea i el Consell d’Europa, se celebra el Dia Europeu de les Llengües, amb l’objectiu de difondre el reconeixement de la riquesa lingüística i cultural, com un tret fonamental de la identitat europea. I és per això que, a través d’aquest escrit, em vull sumar a la celebració parlant de la meva llengua, la llengua catalana que parlam a les Illes Balears. A Menorca. Una llengua que, tot i ser la pròpia del nostre territori (així ho diu l’Estatut d’Autonomia), a dia d’avui, encara veu qüestionat el seu ús i, fins i tot, la seva unitat.

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien contestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules van ser escrites per Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure el mateix Mossèn Alcover el 1902: “És bo de fer, negar que el mallorquí o el valencià sia català. A la llengua li fan dir lo que volen. Jo lo que defii tots los qui ho neguin a que ho provin. Jo esper… d’assegut tal prova”.

Així, tants d’anys després, la situació de la nostra llengua encaixa, perfectament, en les paraules dels dos mestres. Un fet que demostra, una vegada més, la manipulació ideològica que s’amaga davall la defensa, per part de determinats sectors, de les varietats dialectals. Perquè mentre parlen de varietats, s’obliden de la “llengua”. O pitjor encara: fan tot el possible per arraconar-la, fent veure que vetlen per les branques mentre malden per acabar amb el tronc i les arrels. Que els dialectes són un tresor a mantenir, ningú no ho discuteix. Ben al contrari. Tanmateix, també és necessari comptar amb un model de llengua estàndard, tal i com tenen totes les llengües normalitzades, per tal d’unificar la variació dialectal i de registre, en aquelles situacions comunicatives formals.

Així, l’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la nostra llengua, en tant que entitat abstracta que es concreta, forçosament, a través dels dialectes que la integren ) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, acaba desapareixent. Aquí és on s’hauria d’insistir. I aquí és, justament, on els que es postulen com a defensors de les varietats dialectals, s’amaguen. Ataquen sense contemplacions un “doncs” entost d’un “idò” i, en canvi, no es cansen de pronunciar “pues” a tort i a dret! A tot això, a més, hi hem d’afegir el fet dramàtic que, en aquests darrers mesos, la presència del català a l’administració s’intenta que sigui –i per a aquest fi es legisla- purament anecdòtica: devem ser, per exemple, l’únic lloc al món on els funcionaris no estan obligats a conèixer la llengua pròpia del territori.

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès acabar amb aquestes paraules d’Antoni M. Alcover. M’he permès refugiar-me en els mestres, com ell i Francesc de Borja Moll, perquè, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge d’aquests mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris