Fa quatre anys, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada “Dialectes i registres”, amb la intenció de clarificar alguns conceptes bàsics sobre el tema. En aquests moments, després de veure la campanya organitzada i planificada contra la llengua catalana que el PP està perpetrant des de fa anys, ja no tenc cap dubte que el seu no és un problema de desconeixement: el seu únic objectiu és fer desaparèixer la llengua catalana com a llengua moderna i de cultura. O, com molt bé ha dit Damià Pons, convertir-la en una “llengua d’estar per casa”.
Tanmateix, només que aquest escrit ajudi a una persona a desmuntar les mentides que escampen, sense empegueir-se, els falsos defensors de les varietats dialectals, ja em donaré per satisfeta. Aquí el teniu.
Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent 
segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.
Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.
Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”
Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.
