Tronya. Pronunciar aquesta paraula és tornar a veure l’àvia. Segons l’Alcover-Moll, vol dir: “Molèstia causada per una cosa insistent (Men.); cast. enfado, pejiguera, fastidio. «Amb aquest fred, em fa tronya aixecar-me». «No em facis més tronya!»«Calla, que ja m’has fet tronya!” Ella la pronunciava com una exclamació quan qualque cosa no li sortia bé; també m’ho deia quan jo, de petita, insistia i insistia per aconseguir el que fos.

Avui, sense voler, la paraula m’ha vingut al cap llegint les darreres i tràgiques notícies sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Fins ara, reconec que m’havia fet tronya parlar-ne. Molta. Perquè hi ha tantes coses que no entenc, de la festa. Perquè hi ha tantes coses que no m’agraden, de la festa. Els anys, em fan viure un Sant Joan diferent, fet de moments: aquell gin amb llimonada granissat amb els germans, tot esperant veure com els cavalls surten del Born per anar cap a Sant Joan de Missa; el ribell de gin amb llimonada que el meu fill serveix a les visites; aquella ballada acompanyant la banda de música a la missa de caixers…

Però la festa és molt més que moments. És un tot que ens fuig de les mans. I el que més mal  em fa és veure aquests grups de joves que arriben amb vaixells sense ser conscients d’on van. Supòs que em surt la mare patidora que som i no ho puc entendre. No puc entendre que menors s’embarquin sense cap problema (es demanen autoritzacions?); no puc entendre que les famílies els deixin venir sense ser conscients del risc que hi ha; no puc entendre que els polítics que governen no posin (altres anys s’ha fet) un límit als viatges per mar…No puc. I, com que són reflexions que ja he fet en altres ocasions, no tenia ganes de tornar-hi.

Ara bé, avui, llegint la notícia de la mort de la dona ferida als jocs del Pla i les queixes de la família pel tracte rebut per l’Ajuntament de Ciutadella, he tingut la necessitat d’escriure aquestes paraules. Perquè sé que hi ha temes que són difícils de resoldre; tal vegada, impossibles: seguretat, massificació…  Tanmateix, n’hi ha d’altres que no es poden permetre. És possible que l’alcalde de Ciutadella no s’hagi posat en contacte amb la família de la dona durant la setmana que ha estat ingressada a Son Espases? És possible que els interlocutors de la família hagin estat el cap de protocol i el cap de la policia local de Ciutadella? És possible que, després de morta, la primera tinent d’alcalde hagi telefonat a la filla per demanar-li “com està sa mare”?

Si és així, esper dimissions. La de l’alcalde. Perquè Ciutadella no pot estar representada per una persona que no és capaç d’estar al costat d’una família destrossada. Que no és capaç de manifestar el més mínim d’humanitat i empatia. Que s’emociona fent discursos però que no es preocupa de les persones. No li faci cap tronya dimitir, senyor alcalde. Ja ho hauria hagut de fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 18 comentaris

A cada Ple (i no només als Plens!) em passa igual: el PP em diu i em torna a dir que no entenc res, que m’equivoc i, en aquest darrer del mes de juny, que faig el ridícul amb les meves argumentacions. Com us podeu imaginar, estic desolada. I quin disbarat vaig dir, per fer el ridícul d’aquesta manera, us demanareu? Ni més ni manco atrevir-me a treure, parlant de prospeccions petrolieres, aquesta notícia publicada a l’Ara: “Un informe del ministeri d’Indústria, que ahir va donar a conèixer l’exministre i hoteler eivissenc Abel Matutes, defensa que turisme i petroli són compatibles i posa com a exemple el cas de Salou.”

El debat estava centrat, com haureu pogut deduir, en una proposa que vam presentar sobre les prospeccions, concretament sobre la possibilitat de fer un referèndum al respecte, a la qual, lògicament, aquest PP al·lèrgic a escoltar la veu del poble (si no es tracta de la “majoria silenciosa”) va rebutjar. El seu argument era que ja sabíem que els ciutadans s’oposaven a les prospeccions, a la qual cosa jo vaig respondre que potser sí, però que en una decisió política d’aquesta transcendència, era important donar veu als ciutadans, sense por, fent un exercici de maduresa democràtica. I el més important: potser sabem què pensa la gent però no el PP! I aquí va ser quan vaig treure el retall del diari en qüestió: fa el ridícul, senyora Salord, aquesta notícia no diu res, em va deixar anar la portaveu del PP. En fi. Aquest és el nivell.

D’altra banda, em vaig atrevir a plantejar, a la Consellera d’Educació, una bateria d’actuacions per millorar l’etapa escolar 0-3 anys, actuacions que tenien un cost zero: planificar, coordinar, prioritzar. Lògicament, el PP també hi va votar en contra. Fa uns mesos, la Consellera m’havia dit que no és possible la gestió política sense doblers i ara que li faig propostes que no necessiten pressupost, només feina!, no les accepta. I així ens va.

Sort que vaig aconseguir que s’aprovàs augmentar el pressupost del programa “Menorca, Música i Teatre”, que s’havia esgotat abans d’acabar el termini de presentació dels ajuts perquè, açò sí: els pressuposts del PP són molt, molt, realistes!

I fins aquí la crònica del Ple de juny del Consell Insular de Menorca. Promet fer un esforç i, a partir d’ara, no dir tants de disbarats. O encara en diré més: potser així el PP tindrà, amb una servidora, la mateixa paciència que té amb la Consellera Camps-Trepitja-Moma. Perquè es veu que jo encara no estic al seu nivell…

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

• Amb totes les lletres, Textos literaris
• Sense comentaris