Els governs de pacte entre el PP i VOX, resultat de les eleccions del passat mes de maig, han suposat, a les Illes i al País Valencià, el desplegament d’una sèrie d’actuacions que ataquen, de manera sistemàtica, la llengua catalana, pròpia d’aquests territoris. No és res nou. És l’objectiu de l’espanyolisme (i no només) des de fa segles, encara que avui ja ni es molesten a aplicar allò de “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” dels Decrets de Nova Planta, si és que realment ho han arribat a fer en cap moment de la història. Una vegada més, a cara descoberta i amb el cap ( i el braç) ben alt, l’objectiu és la mort de la llengua catalana, la seva desaparició: Si eres español, habla español, ens recorda el dictador des de la tomba, més viu que mai en la veu dels seus seguidors, als quals el PP ha obert les portes de les institucions.

Així, d’una banda, ens trobam amb discursos secessionistes que apel·len, sense cap rigor històric i filològic, al fet que valencià, balear i català són llengües diferents. De l’altra, assistim al desprestigi de la llengua estàndard com a imposició barcelonina, per acabar promocionant les varietats dialectals del territori a nivell formal. Totes aquestes manifestacions que només cerquen de fragmentar i debilitar encara més la llengua catalana, com a pas previ per a la seva mort, es fan, evidentment, en castellà. A la pràctica, l’estratègia es tradueix, entre d’altres, en eliminar el català com a requisit per al personal sanitari, convertir en bilingües i, per tant, desvirtuar, premis literaris que tenen l’objectiu d’afavorir la producció en català, arraconar la llengua pròpia a l’ensenyament i a l’administració, únics àmbits d’ús mínimament normalitzats, o haver de llegir escrits que no segueixen la normativa.

Davant aquesta situació, cal recordar i transformar en fets les paraules de l’enyorada Carme Junyent: “Consciència. És la clau de volta. Recuperar aquesta consciència, entendre com n’és, d’important, parlar en català en totes les circumstàncies”. Parlar en català, no renunciar als nostres drets lingüístics i combatre la demagògia amb arguments si no volem assistir a la mort de la nostra llengua i, amb ella, a la nostra identitat.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE NOVEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El cel de setembre té una claror especial. Recordam amb nostàlgia que, fa anys, era el mes en què  l’illa es buidava de turistes i recuperàvem els espais que durant un parell de mesos havíem deixat als  visitants. Les pluges dels darrers dies d’agost anunciaven el final de l’estiu i el retorn a l’escola i al fred. La vida tornava a la normalitat, a les rutines de sempre. Ara, els estranys continuen omplint carrers i platges mentre un nou curs escolars omple les aules de criatures i adolescents amb massa calor per estar tancats entre quatre parets. Comença un nou curs que és sempre incertesa i que potser enguany, pels canvis polítics, com a mínim a les Illes, ho és un poc més.

Ja sabem que és habitual que s’implantin noves lleis educatives sense que els professors hagin tingut  temps de planificar els canvis i integrar-los dins el dia a dia de l’aula. Sense que alumnes i famílies hagin tingut temps d’assumir-los. I, tanmateix, per responsabilitat, potser mal entesa, tots plegats ens esforçam perquè les urgències i, en molts casos, la improvisació no acabin afectant la qualitat de l’ensenyament o que l’afectin al mínim possible. I amb això no vull dir que l’actual llei educativa no vagi lligada a propostes positives, com per exemple que sigui un projecte equitatiu o l’eliminació de les revàlides, que ens retornaven a temps passats que recordam sense cap nostàlgia. Però, sigui com sigui, la sensació o la certesa que els ensenyants han −hem− de carregar amb la responsabilitat de les decisions d’altres, que no han estat fruit d’una reflexió profunda ni d’un debat compartit, és ben present dins les sales de professors.

Així, la claror del setembre no pot amagar les ombres del curs escolar que començam. És molt possible que la feina feta durant els darrers mesos, en molts aspectes, no tengui continuïtat en els que vindran, amb la sensació de frustració evident que això genera. I, sobretot, amb la certesa que, si volem un ensenyament de qualitat que no ens faci treure els colors i encengui totes les alarmes quan es publica un informe internacional, anam en una direcció totalment equivocada i des de fa massa temps.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE SETEMBRE DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Fotografia Katerina Pu/ Diari MENORCA)

Fa unes setmanes, vaig tenir l’honor de presentar la darrera novel·la de Pau Faner, La dama de Constantinoble (La Campana), a la llibreria vaDllibres. Va ser una presentació càlida perquè en Pau és l’amic que es fa estimar, la persona propera que sempre hi és. Però la senzillesa d’aquest Pau no ens pot fer oblidar que en Pau Faner és el Mestre de les lletres menorquines, l’escriptor respectat que sempre ens ha fet de mirall a tots els que provam d’escriure. Perquè en Pau Faner és un dels autors en llengua catalana que té una obra més extensa i més ambiciosa des dels anys 70 fins a l’actualitat. I és, sobretot, l’escriptor que va posar Menorca en el mapa de la literatura catalana.

Amb una quarantena d’obres publicades, Pau Faner ha sabut crear un univers literari propi, original, imaginatiu i fantàstic. El crític Joan Mas i Vives ha dit d’ell: “És, per tant, a partir de Menorca, de Ciutadella, de la seva pròpia biografia i de les seves preocupacions intel·lectuals, que Pau Faner construeix el seu món narratiu. Un món bigarrat que es materialitza mitjançant una afluència verbal sorprenent i que, al capdavall, li atorga un lloc important en el panorama de la novel·lística catalana”.

Pau Faner, des de la dècada dels setanta en què publicà els Contes menorquins ha esdevingut un dels noms més representatius de la literatura catalana: el 1975 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb Un regne per a mi; ha obtingut, també, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull, el Sant Joan… tots els premis importants que hi ha en llengua catalana. I, com ja he dit abans, és, avui, el referent imprescindible, i molt estimat, per als escriptors menorquins més actuals.

Més de mig segle d’ofici, de l’ofici d’escriure, que és fàcil de dir però que tanquen tota una vida dedicada a la literatura. Infinitat de pàgines que ens han fet meravellar, somriure, emocionar, patir al costat dels personatges o recuperar la història petita del nostre poble. Admir la capacitat d’en Pau de construir personatges carregats de detalls, personatges ben vius, que van i venen i s’enduen el lector amb ells i no l’amollen fins a la darrera pàgina. Descripcions acurades, acolorides, perquè no podem oblidar que en Pau és, també, un excel·lent pintor.

Tot açò i més, m’atreviria a dir, ho trobam en aquesta magnífica novel·la, La dama de Constantinoble. Una novel·la d’aventures que parla d’amor i guerra, de llibertat i submissió. Una història que ens fa viatjar per la Mediterrània del segle XVI, per la Ciutadella del segle XVI, emmarcada en els grans fets històrics del moment però centrada, com ha de ser una obra literària, en com aquesta afecta la vida de les persones anònimes, esdevingudes matèria de ficció en mans d’un mag de les paraules com és en Pau.

L’enyorat Joan López Casasnovas, en una ponència del Congrés Internacional que l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) va dedicar a Pau Faner, ponència que juntament amb les altres intervencions es va recollir en el volum Pau Faner, fabulador (Punctum & IME,2019, va dir: “Les bodes del diable (2011), El mal de la guerra (2013) i L’amor del capità Gavina (2016) ni són només novel·les d’aventures ni pertanyen al gènere històric, essent la Història un fons d’escenari. El bé i el mal sempre en lluita, l’amor que supera tots els entrebancs, la denúncia de la injustícia i la violència, el fracàs humà que les guerres comporten, etc, apareixen en aquesta trilogia configurant un relat emancipador, creador d’esperances.” I La dama de Constantinoble és una digna, digníssima, continuadora d’aquesta trilogia.

La novel·la gira al voltant dels fets del 9 de juliol de 1558, del saqueig turc de Ciutadella conegut com “s’any de sa desgràcia”. Així, tota la novel·la és una crítica a la guerra: “La guerra era horrible. Hi havia qui l’anomenava “art” però era una pràctica repugnant que, tanmateix, els homes duen a terme des que el món era món”.  I és, també, un cant a la llibertat i a l’amor, que van del tot lligats. De fet, és l’amor el que acaba donant la força necessària als personatges per aconseguir la llibertat, especialment a la protagonista, na Sola, una dona de caràcter que té el poder de calmar els moribunda o de transformar-se en papallona. A través d’ella, sobretot, s’introdueix la màgia a la novel·la, un dels trets que defineixen la prosa de l’autor.

Com he dit al principi, en Pau Faner és tot un referent, no només pel seu impressionant currículum, sinó, i sobretot, per la seva forma de viure la literatura: amb tota l’ambició literària però, també, amb tota la senzillesa i la generositat personal. Llegiu La dama de Constantinoble perquè xalareu. Hi trobareu història, màgia, erotisme, fantasia, crueltat, imatges bellíssimes, un llenguatge ric en expressions menorquines… Llegiu-la, entrau dins el món que ens ha creat en Pau i gaudiu de les seves paraules. Ho agraireu.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris