De la “Crisi? Quina crisi?” a la “CRISI” en majúscules, passant per la “desacceleració econòmica”, fa setmanes que només parlam de la crítica situació econòmica mundial. Avui, sense anar més enfora, mentre llegia el diari, he acabat per comptar les notícies que s’hi referien, algunes d’elles ben sorprenents, la qual cosa m’ha fet adonar que els seus efectes  arriben a tot arreu. Anem a passar revista a unes quantes d’aquestes informacions.

En primer lloc, m’ha cridat l’atenció que, segons el Col·legi d’Advocats de Barcelona, la crisi hagi fet créixer, en un 48%, la demanda d’advocats del torn d’ofici. Això vol dir, per tant, que la crisi econòmica ha entrat de ple dins l’àmbit legal. L’augment de la conflictivitat laboral i el fet que es tracta d’un servei d’assistència jurídica gratuït, en serien les causes. D’altra banda, també és notícia avui que la crisi duu els locals d’oci a fer fora un 20% d’empleats, la qual cosa evidencia per on comencen les retallades dels pressuposts familiars. Fins i tot, els que no poden prescindir de la sortideta periòdica, han variat els seus costums: amb una consumició, hi poden passar mig vespre i, per tant, no hi ha rotació de clients, es queixen els empresaris. Tampoc tantes ressaques, hi podríem afegir.

Ni les pàgines esportives se salven dels esquitxos de la crisi: a Londres, no aconsegueixen diners per tirant endavant la Vila Olímpica i el Centre de Comunicacions, dos punts neuràlgics del projecte olímpic del 2012. Ni tampoc les pàgines de successos: un assessor financer en atur mata la seva família i se suïcida després a Los Angeles, encara que, en aquest darrer cas, segurament la crisi no era el problema més greu d’un individu capaç de dur a terme aquesta carnisseria.

I, entre una cosa i l’altra, surt en ZP a tranquil·litzar-nos: s’eleva a 100.000 € per titular la garantia dels dipòsits en cas de fallida bancària. Uff, qui alè! No, perdó, que jo som del 80% de mortals que tenen manco -molt manco!- de 20.000 € en cada compte bancari. I que consti que no tampoc no tenc cols sembrades a casa. Cols, com les de la senyora Ordinas que amaguen, al costat de les seves arrels, capses de llauna que han substituït el Cola-Cao per 240.000€.

Certament, és que la crisi econòmica -no la mundial, sinó una que va començar el maig del 2007-, fins i tot ha arribat a cal PP.  S’ha acabat la llagosta, els viatges i les cols miraculoses. Esper, això sí,  que tornin tots els doblers que ens han robat, encara que no siguin suficients per eixugar la crisi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Feia mesos que tenia el vocabulari bàsic per entendre Ciutadella aturat. De fet, des del març, moment en què vam definir “alcalde”, “gestionar” i “això és culpa del consell”, no havia tingut ganes de tornar-m’hi a posar. Més d’una vegada, hi havia pensat però, com que la situació de l’ajuntament de Ciutadella s’anava complicant, no em sentia capaç de treure la càrrega irònica necessària per referir-m’hi. Avui, però, he de reconèixer que l’espectacle d’uns i altres -abans eren dels mateixos- és tan patètic que només en puc parlar en clau irònica. Som-hi, idò.

1. Grup mixt. Grup els membres del qual són definits, altrament, de “díscols”, “discòbols”, “mistos”, “trànsfugues”, etc. Són una branca escindida del PP que, tot i manifestar que volen dur a terme el programa d’aquest partit, darrerament sembla que vagin a classes -amb nocturnitat i traïdoria- per empollar els programes dels partits d’esquerra. Sembla, a més, que han participat en un d’aquells concursos de “canvi radical” en el qual, però, no canvien el físic -ja es nota- sinó les idees. Per exemple: el Consorci de Disciplina en sòl Rústec? Fantàstic, la millor idea que han tingut mai aquests del Consell! És una llàstima no haver-lo descobert abans. No només hi votarem a favor sinó que, per arrodonir l’escena, anirem a dur el document d’adhesió de genolls, tots en processó, amb el nostre líder espiritual al capdavant.

2. Corrupte. Paraula tabú, fins fa dos dies, per al PP de Ciutadella i que, en aquests moments, de cop i volta, s’ha convertit en l’ànima de qualsevol declaració en premsa que vulgui tenir un mínim de repercussió i volada: ara -fa mig any, no, però- sou uns corruptes, exclama la gran quefa, indignada! Proves, proves, s’esgargamella la tribu díscola, si no vols una querella per injúries! Mentrestant, l’alcalde ha donat ordre als seus regidors que, cada vegada que obrin un calaix o un expedient, treguin l’ambientador de pi -el d’aroma més contundent- no fos cas que l’olor els delatàs. D’altra banda, em consta que, a la seu del PP, l’olor d’acabat de pintar, tomba. Casualitat o ganes de tapar altres flaires? Vosaltres mateixos.

3- L’oposició per a la nouvinguda. Un autèntic viatge a l’infern. Ara, pobra al·lota, ha descobert les condicions infrahumanes en què viuen aquests soferts regidors que no governen: no tenen un espai propi a l’ajuntament per trobar-se o fer rodes de premsa; no estan representats proporcionalment a les diferents comisssions; els ignoren constantment; no tenen en compte les seves propostes ben positives per al poble… Topar-se, de cop, amb aquesta crua realitat, ha fet, fins i tot, que la nouvinguda oblidi el seu pas pel govern: Jo regidora d’hisenda? Voleu dir que vaig votar en contra d’aquesta moció? I, si en els millors dels casos, té un vague record dels darrers cinc anys és per fer-se la màrtir: és que jo no hi pintava res, entre aquests impresentables; és que no vaig tenir cap més remei que votar la permuta, és que, és que.

En fi. Això hi ha. Deixem-ho aquí. Ja tindrem temps de fer-ne reflexions més profundes.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

En general, s’accepta que les persones som responsables dels actes dels quals hem participat d’una forma activa. Si aquesta actuació ha estat considerada positiva per un grup important de gent, no ens estarem de recordar que nosaltres hi érem, allà, no fos cas que qualcú ho pogués oblidar. En canvi, si la nostra actuació ha merescut crítiques o no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, podem admetre el nostre error o, com acostuma a ser més habitual, ho podem intentar justificar amb tot tipus d’argument. Si resulta que l’actuació duita a terme és, a més, pública, tot això que acab d’explicar es multiplica per mil: del penjar-se medalles a trobar les excuses més surrealistes per no quedar malament, passant per qualque excepció en què s’admet l’error.

Tanmateix, m’agradaria, ara, centrar-me en un altre tipus de responsabilitat : la responsabilitat per omissió. Aquella que s’excusa amb la frase tan coneguda de: jo ho sabia, però, com que no hi podia fer res,… O sigui: mirava cap a l’altra banda per no veure actuacions absolutament reprovables però, ep!, jo no hi participava i, per tant, no en som responsable. D’exemples d’això que estic explicant, segur que us en vénen un munt al cap: agressions juvenils, maltractaments, temes de corrupció política…

Acceptar que qui calla, que qui mira cap a l’altra banda, és tan culpable com qui comet el fet delictiu no sembla una tasca fàcil. El silenci s’imposa en molts de casos: per por que els companys et diguin que ets un delator -aquest, aquest, és el “xivato”!, amb el dit amenaçant-; per comoditat -per què m’he de ficar, ara, en embolics, per salvar una desconeguda?-; per ambició política -si ho dic, enfons el partit i, a més, em qued sense carrera i jo vull arribar a…-.

Ja ho vaig escriure fa temps: tan culpable és qui executa com qui fa, en el millor dels casos, d’espectador mut o, fins i tot, cec del drama. I, parlant de drames, em ve ara al cap el final de Terra Baixa, de Guimerà, en què, els culpables per omissió, penedits de la seva vergonyosa actuació, exclamen: “Nosaltres només ho hem fet per obediència!…  saps?”. Per obediència, per afany de poder o per ambició, quina gran frase, si es té el coratge d’assumir les responsabilitats. Els culpables -polítics- per omissió del drama ciutadellenc, però, encara van de víctimes per la vida!

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari