Fa poc que la família -prou nombrosa- acaba d’anar-se’n de casa. Segons una tradició familiar que encara no sé ben bé com va començar, el dia de Sant Esteve, tenc tothom a dinar a casa. Avui, amb sis baixes, érem tretze, més un neboder a punt de sortir de l’ou. El menú, el de sempre: ensalades variades, ossobucco i tiramisú. M’agrada cuinar i, sobretot, m’agrada cuinar per a la gent que m’estim. Ells ho aprecien i jo aprecii que venguin a casa i puguem rallar i riure i acabar amb les nebodes que es proven la meva roba i que, malgrat les amenaces, s’acaben emportant dins una bossa un cinturó i un parell de camisetes que, segur, seguríssim, que m’acabaran tornant. Veurem quan.

Aquests dinars de sant Esteve són com aquest bloc: jo sempre pos el menú però, al final, la gent acaba fent el que vol. Són imprevisibles. Jo aboc l’ossobucco i em surten que si jo en tenc més poc que ell i que si et penses que som de l’hospital. Pos les Estances de Riba, i em surt un Makelele críptic a insinuar que vull deixar la política. Trec el tiramisú i la trescadora explica la sortida de divendres a vespre, amb unes llacunes que ens fan morir de riure. Matilde de la Mole surt de l’armari literari i li contesta el polític de torn que si és una impresentable…

Definitivament, tir la tovallola. Avui, com diu en Menorquit, faig una entrada-caneló: feis el que vulgueu. Capolau les sobres que arreplegueu d’aquí i d’allà i, això sí, ens les oferiu ben presentadetes. Jo em retir -de moment, eh, Makelele!- i deix el bloc a les vostres mans. Si voleu rallar de literatura, endavant. De política, també. Tot ho emparam, en aquest espai de concòrdia. Per cert, el cava era “Espuma de mar”, amb unes etiquetes fetes per en Jaume Bagur precioses.  I m’ha agradat. Es  nota?

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

(Fotografia de Toni Cladera)

Uns wiegen llassen, wie

Aus schwanken Kahne der See.

Hölderlin

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany

i la seva pau no es mudava;

i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga blava

no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre

estima, com les parts iguals

d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç

del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,

insaciable que és, ens lleva

fins l’esperança, casta penyora de la treva

que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:

que deixa els rems i, ajagut

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,

s’abandona a una aigua serena.

(Carles Riba, Estances)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 37 comentaris

A punt de tancar-se l’Any Rodoreda, a l’entresòl de la Pedrera, s’exposen una trentena d’aquarel·les, aiguades i collages de l’escriptora. Potser per a molts serà una sorpresa descobrir aquesta faceta de Mercè Rodoreda. Per això, i perquè  tenc la sort de tenir a casa un catàleg, editat per la Generalitat de Catalunya, l’any 1991, en el qual es recullen algunes de les seves obres, no me n’he pogut estar de penjar-ne unes quantes.

Veureu que es tracta d’una pintura senzilla però que, com apunta, Mercè Ibarz, comissaria de l’exposició, és fruit de moltes hores de dedicació: “Ella ens va explicar que el més senzill és sempre el més difícil d’aconseguir, el més elaborat”.

Francesc Miralles ha dit d’aquestes pintures: “Aquí trobem la raó de la pintura, en Mercè Rodoreda: és un exercici de solitud centrat en l’anàlisi de la realitat humana; una pràctica existencial que força la contemplació de l’entorn, amb tot el que té de tràgic i de còmic. Aquestes pintures van ser cabdals per a la vida de la novel·lista catalana, puix que van retornar-la a l’anàlisi psicològica, de manera pausada, no empesa per la literatura, sinó pel propi sentiment interior. Crec que la pràctica pictòrica va servir-li per asserenar el seu esperit i per aprofundir, directament, en la condició humana. Pintant sense cap condicionament estètic, interioritzant els seus pensaments i experiències d’uns llargs anys de trasbals humà i social, Mercè Rodoreda va retrobar-se ella mateixa, i nosaltres, més tard, l’hem retorbada també.”

En uns moments en què, a l’exili, l’escriptura li era esquiva, la poesia i la pintura van ser, per a Mercè Rodoreda, les seves vies de comunicació. La seva alegria també: “Semblo boja d’alegria. Els tinc tots dos -quadres- damunt de la cuina i tot escrivint-te, de tant en tant, me’ls miro. Els he firmat i tot. I encara els repetiré en d’altres colors i en regalaré quan voldré fer alguna persona contenta. Un té el fons gris, l’altre el té vermell. Hi he fet aquelles figures sense braços, i només de mirar-los et ve com una mena d’alegria de boig”.

(Carta a Armand Obiols, París, 2 de juliol de 1953)

Esper que aquest petit tast de la pintura de Mercè Rodoreda sigui, tal i com ella volia, un regal  que us hagi fet contents. Literatura i pintura, dues formes diferents, potser no tan allunyades com podríem pensar, de copsar l’interior d’una dona feta de voluntat:

“Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,

abella furiosa de sa mel”.

Aquests versos són la porta d’entrada a la mostra de la Pedrera. Els versos finals d’aquesta petita mostra que acabau de visitar.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 5 comentaris