“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot  l’amor, tot el dolor, tota la joia.

Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.

Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt,  cap a l’escola, m’han vingut al cap  en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 4 comentaris

El Consell d’Europa -una organització internacional amb seu a Estrasburg la finalitat de la qual és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea-, a través del seu Consell de Ministres, va proposar al govern espanyol, en un informe fet públic fa uns dies, que desenvolupàs un model d’immersió lingüística en les llengües territorials cooficials (gallec, basc i català), tot basant-se en l’avaluació feta per un grup d’experts de les llengües “regionals o minoritàries” a l’Estat espanyol.

Es tracta d’una excel•lent notícia que avala que, als centres educatius, la llengua vehicular de l’ensenyament hauria de ser la pròpia del territori, en el nostre cas, la catalana, tal i com recomana la Carta Europea de les Llengües aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 2001. Les metodologies pròpies dels programes d’immersió lingüística, per tant, s’aplicarien en els casos en què la majoria de l’alumnat desconeix la llengua catalana i tindrien l’objectiu d’assegurar el ràpid aprenentatge d’aquesta llengua quan no coincideix amb la llengua familiar, amb una finalitat clara: la seva integració dins la comunitat.

En el cas de les Illes Balears, la immersió lingüística no és obligatòria ja que ens regim per un “Decret de mínims” que fixa que, a tot l’ensenyament no universitari, els centres han d’assegurar, com a mínim, el 50% del currículum en llengua catalana, tot i que hi ha molts de centres que, a través del seu projecte lingüístic, opten per la via de la immersió. Tanmateix, i tal com recrimina l’esmentat informe, això provoca que, en moltes ocasions, no s’imparteix “una part important de l’ensenyament en català”. En tot cas, queda clar que, si l’objectiu és arribar a la plena normalització lingüística d’una llengua que ha patit un clar retrocés al llarg dels anys, a aquest objectiu només s’hi arribarà a través d’actuacions clares i decidides a favor de l’ús social d’aquesta llengua. D’altra banda, la integració de qui desconeix la llengua pròpia del territori passa, indefugiblement, per conèixer-la, si no volem crear grups socials en funció de la llengua parlada. La immersió lingüística, avalada pel Consell d’Europa, per tant, cobreix els dos objectius.

Així, la prioritat és aconseguir que la nostra llengua, la llengua catalana pròpia de les Illes Balears, s’usi amb normalitat en tots els àmbits: a casa, a l’ensenyament, al carrer, als mitjans de comunicació, cosa que, a dia d’avui, i malgrat les andanades que, des de certs sectors espanyolistes, esteim acostumats a sentir, no és possible. Perquè, avui, no és possible viure en català a la nostra àrea lingüística, fet aquest que també es reflecteix a l’informe del Consell d’Europa. En aquest sentit, els àmbits més criticats són els de la justícia, en què la presència de jutges, magistrats i personal en general que coneix les dues llengües oficials és baixíssim, i l’àmbit dels serveis públics (Renfe, Correus).

Cal, idò, avançar cap a la línia que marca l’informe del Consell d’Europa. Cal fer del català la llengua vehicular dels aprenentatges educatius, assegurant sempre que l’alumnat sigui competent en les dues llengües oficials del territori, perquè aquest és el millor camí cap a la normalització de la nostra llengua i cap a la plena integració dels ciutadans de les Illes, sigui quina sigui la seva llengua familiar. I no ho deim els de sempre: ho diu el Consell d’Europa!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Amb l’arribada, avui vespre, dels Reis d’Orient, posarem punt i final a aquests dies de festa. Un alè, ho he de confessar, tot i que aquests dies de vacances no m’han retut com esperava. Però no em queix. He llegit El Consol d’Anna Gavalda, El llaüt de vela negra, de Pere Morey  i Ningú ha escombrat les fulles, de Jordi Llavina. He donat per definitiu un conte que ha de formar part d’un recull ambientat al Pirineu i he fet avançar, un poquet, la nova novel·la. M’hi queda -horror!- un munt considerable de comentaris de Solitud a corregir, però, bé, com sempre, renegant, renegant, tots arribaran a l’institut amb una nota posada.

A casa, sempre hem estat dels Reis. I, és curiós, sempre, també, hem tingut criatures per a qui representar aquesta magnífica comèdia d’aigua i galetes i dubtes del que hauran, o no, deixat els patges de Ses Majestats. El meu fill petit té vuit anys i fa el que toca: el beneit, que ja ha descobert de què va la cosa però que es nega a acceptar-ho. L’altre dia, va descobrir uns paquets molt mal amagats dins un armari. La meva excusa -dolenteta, ho reconec- va rebre aquesta resposta: “no cuela!”. Acte seguit, però, va continuar com si res, parlant de camells i viatges llunyans. Admirable.

La sort, però, és que ja tenim una altra criatura a qui fer somiar amb els Reis. Fa una setmana, va néixer la quarta generació viva de la família, n’Andreu, per a qui, l’any vinent, continuarem fent les mateixes escenificacions de sempre. Un neboder preciós que m’ha fet “tiabuela” (pronunciat a la menorquina). O bes-tia, per dir-ho correctament en català. Gràcies a ell, la nit de Reis, a casa, continuarà sent màgica. Per molts d’anys!

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris