Avui, Ajuntament des Castell, Consell Insular de Menorca i Govern Balear han anunciat que comença el compte enrere perquè els quarters des Castell siguin públics, una reivindicació històrica que prest serà realitat gràcies a la feina constant, des de fa molts anys, de les entitats ciutadanes i  a la feina coordinada de les institucions. He participat de tot el procés com a presidenta del Consell, entre el 2015 i el 2017, i després com a vicepresidenta. Tanmateix, avui m’agradaria recordar la meva intervenció en el debat que hi va haver el 20011, just el dia abans de l’inici de la campanya electoral en què em presentava amb el PSM Més per Menorca. Aquí en teniu un resum:

“Acabam de veure un documental sobre la història -i la història de les reivindicacions històriques- dels quarters des Castell i, si m’ho permeten, començaré pel final: és tot un encert haver-lo dedicat a Gabriel Cardona, a qui hem pogut recuperar a través d’aquestes imatges, un gran expert en història militar contemporània, molt respectat i molt estimat per les persones que el coneixien. Feta aquesta valoració, voldria dir que es tracta d’un documental molt complet. D’una banda, segueix el fil de la història, des del naixement del municipi fins ara mateix, d’una forma àgil i rigorosa. I d’una forma molt plural, donant veus a historiadors, economistes, professors i a la població, especialment molta gent jove. En aquest sentit, i perquè de la resta en rallarem avui vespre al llarg d’aquest debat, em qued amb una frase de Xavier Martín que ralla de la necessitat de crear “poble”, enfront d’una realitat que converteix, en molts de casos, es Castell, en una ciutat-dormitori.

Ciutadella va ser es primer municipi de l’illa a apostar per un “Projecte de Ciutat” del qual ens sentim molt orgullosos. Aquest PdC parteix d’una doble definició de la ciutat en tant que espai o territori, i, sobretot, ciutat com a realitat humana, els seus habitants. Les ciutats han de ser vives i la vida els hi donen les persones que hi habiten. Però aquestes persones, certament, necessiten espais on desenvolupar-se socialment, culturalment i educativament. Si no és així, la ciutat- espai físic-  es va morint.

El tema que avui vespre tractam se situa, em sembla, en el centre de quin model de ciutat model. Què volem que sigui Es Castell. I perquè es Castell sigui el que volem hem de tenir ben present una altra frase que es diu també en el documental: “aprendre dels errors”. Fonamental. Crec que al llarg d’aquests anys n’hem comès tots, d’errors, i seria absurd no admetre-ho. I més absurd seria encara que l’experiència negativa no ens servís de res.

Acabam de veure un resum del passat, el present i el futur que volem per es Castell. I hem de començar a fer feina amb dues eines que són imprescindibles, i que de cada vegada ho seran més: consens i planificació. Sense consens i planificació no es construeix res. Al contrari. Ja ho hem vist. Aquest és el repte que tenim per endavant.”

I encara que hagi costat més del que voldríem, així ho hem sabut fer: hem après dels errors i amb consens i planificació avui podem anunciar que els quarters des Castell ben prest seran de tots. Estam d’enhorabona!

• Activitat política
• Sense comentaris

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

Fa uns dies, vam poder assistir, a la Casa de Cultura de Ciutadella, a una interessant conversa sobre l’autogovern de Menorca entre Francesc Tutzó, primer president del Consell Insular, i Joana Barceló, la persona que durant més anys ha presidit la institució.  L’excel·lent iniciativa va ser de l’associació Menorca a Debat, “formada per un grup de joves menorquins inquiets, actius i crítics, caracteritzats per les diferents ideologies dels formants, però amb l’objectiu comú d’estar fortament interessats i amb la voluntat de voler formar part del desenvolupament present i futur de l’illa de Menorca”.  A tots els que la vau fer possible, moltes gràcies.

Durant l’hora llarga que va durar el debat, moderat per Andreu Servera, es va fer un repàs del que ha estat la història de la màxima institució de l’illa: del seu naixement i la lluita -eterna i inevitable- per fer sentir la nostra veu davant Mallorca, als principals projectes que han permès construir la Menorca que tenim avui (Pla Territorial Insular, polítiques de benestar social, assumpció de competències…).

De tot el que es va dir, em qued amb dues idees. La primera, exposada i defensada per Tutzó, fa referència al consens, entre les forces polítiques menorquines, amb què va néixer el Consell Insular de Menorca. Un consens que, quan l’hem sabut recuperar, ha donat els millors fruits: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis; la Menorca Reserva de Biosfera; la Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació… Personalment, lament que l’haguem perdut en un tema tan important com la llengua pròpia de les Illes, la catalana, segons el nostre Estatut. Consens que va permetre aprovar, per unanimitat, la Llei de Normalització Lingüística (1986), essent president del Govern Balear el “popular” Gabriel Cañellas. Res a veure amb l’actuació del PP d’aquests darrers anys.

La segona idea que voldria destacar la va plantejar Joana Barceló en resposta a una pregunta del públic: com poden mobilitzar la seva gent, els partits polítics?, un tema, sens dubte, prou complex i d’actualitat. Personalment, pens que estant sempre a la seva disposició, no només quan s’ensumen properes eleccions, i donant resposta a queixes, dubtes i  crítiques que ens plantegen, a través del mitjà que sigui. I aquestes respostes només es poden donar amb paraules. Com deia l’admirat Jesús Tuson, “una imatge NO val més que mil paraules”. Ni mil fotografies substitueixen una conversa, afegiria jo.

Anem, però, a la resposta de Barceló, remetent a una conversa que havíem mantingut les dues feia pocs dies: de vegades, va dir, els moments en què un polític és més atacat són els que, a la llarga, l’acaben reforçant. Perquè s’ataca qui és fort en la presa de decisions i perquè els atacs provoquen un sentiment de solidaritat entre els seus -sempre crítics i, de vegades, molt crítics- però prou vius per veure què s’amaga darrere un bombardeig polític i mediàtic que, més enllà de la crítica política “normal”, manipula la informació, arriba a qüestions personals i, fins i tot, a l’insult. Ella sap perfectament de què parla: va guanyar les eleccions al Consell del 1999, del 2003 i del 2007, aquestes darreres, després de la vergonyosa campanya en contra seva pel tema del dic del port de Ciutadella.

Oscar Wilde va dir: “Només hi ha una cosa en el món pitjor que que parlin de tu, i és que no parlin de tu”. I el gran i irònic Dalí va afegir: “que parlin de tu, encara que sigui bé”.  Sigui com sigui, sembla evident que quan se cerca d’atacar una persona s’ha de ser molt, molt intel·ligent perquè la cosa no fugi de les mans. Us puc ben assegurar que, quan la gent comença a veure el llautó als “atacants”, les solidaritats arriben, no només dels “teus”, sinó dels cantons més imprevisibles. Una manera, potser, d’afavorir el consens.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris