30
juny
2019
Escrit per Maite Salord
(Presentació de la novel·la a la Biblioteca pública de Ciutadella, dia 5 de juny de 2019)
Rafel Nadal és periodista i escriptor. Col·labora a diversos mitjans de comunicació i del 2006 al 2010 va ser director de El Periódico de Catalunya, període durant el qual el diari va rebre, entre d’altres, el Premi Nacional de Comunicació (2008) i diversos premis internacionals.
Com a escriptor, va guanyar el XLIV Premi Josep Pla de narrativa del 2012 i el Premi Joaquim Amat-Piniella del 2013 amb la novel·la Quan érem feliços (Edicions Destino). El 2013 va publicar el llibre Quan en dèiem xampany (Columna edicions), Premi Anglada 2014. La seva tercera novel·la, La maledicció dels Palmisano (2015), ha estat traduïda a més de 20 llengües. L’any 2017 publica La senyora Stendhal i el 2019 guanya el Premi Ramon Llull amb El fill de l’italià de la qual parlarem avui.
El mateix Rafel Nadal ha explicat que la trama de la novel·la li va sortir a camí a Caldes de Malavella, durant la presentació del seu anterior llibre. Un lector assistent a la presentació li va proposar explicar-li la història dels mariners italians que van sobreviure al bombardeig, el 1943, per part dels nazis, del cuirassat italià “Roma”, com a represàlia per l’armistici signat entre Itàlia i els aliats. Una història que va dur els mariners italians a Maó i a Caldes de Malavella. Aquest lector és el que li ha inspirat el personatge d’en Mateu. Per tant, com ha dit el mateix autor, és un llibre “basat en fets reals” i que “tot està documentat”. Ara bé, aquí m’agradaria fer un incís perquè quedés molt clar que no és un llibre d’història sinó una novel·la en què l’estructura, la construcció dels personatges, l’estil… és el que li dona tota la seva força.
Feta aquesta puntualització, m’agradaria comentar una sèrie d’aspectes. En primer lloc, l’estructura. La novel·la està dividida en quatre parts: A la primera, l’autor sorprèn el lector apareixent a la primera pàgina escoltant com en Mateu li explica el dia de l’enterrament de la mare i com va ser en aquell precís moment que va sentir la necessitat de conèixer els seus orígens. Ell ja sabia que era “el fill de l’italià”, d’un d’aquells mariner que havia arribat a Caldes i que xiulava cançons napolitanes. Un tema –un secret- que mai va ser capaç de parlar amb sa mare, perquè “abans aquestes coses no es parlaves, sobretot entre mare i fill”. La segona part se centra en la història de l’enfonsament del “Roma” i en la vida dels supervivents a Maó i l’arribada a Caldes. A partir d’aquí, la novel.la s’endinsa en la vida dels italians a Caldes i en la relació entre la mare del protagonista i un soldat italià fins que ell torna al seu país. Finalment, la quarta part tanca el cercle i torna a l’actualitat, amb l’escriptor recreant i sent protagonista, també, dels intents d’en Mateu per trobar el seu pare, amb un desenllaç prou sorprenent, que evidentment no explicaré.
Hi ha, per tant, dos fils narratius: un de més històric, que parla de la història dels supervivents del cuirassat Roma, situat el 1943; i un altre d’actual, que parla de la recerca de la identitat per part del protagonista, després de la mort de la seva mare. Dos fils que un escriptor d’ofici com en Rafel Nadal sap combinar i creuar de manera brillant per mantenir sempre el lector atent i per dur-lo, a bon ritme, fins a la darrera pàgina.
Quan vaig acabar la novel·la, em vaig sentir acompanyada pels personatges de la novel·la -en Mateu, en Ciro, na Joana- i vaig sentir la necessitat d’explicar-me’ls, d’agafar les pinzellades que d’ells n’havia fet l’autor i re-construir-me’ls. Perquè estan fets de detalls, de gestos, de paraules, de costums, de silencis… que, més que mai, em sembla que fan bona una idea –crec recordar que de Sartre- que deia que l’escriptor comença la novel·la i el lector l’acaba.
I en aquest context, em qued amb dos aspectes que em semblen claus en el dibuix de la parella protagonista: els clavells de poeta que na Joana feia créixer en l’ambient miserable i sòrdid de la casa on vivien, com un contrapunt a la vida fosca que duia; i les cançons napolitanes que cantava i xiulava sempre en Ciro, un altre contrapunt al fred, a la vida dura que aquells joves soldats italians duien enfora de la seva terra. Música i flors que donen color i harmonia a uns anys grisos de postguerra a Espanya i de guerra a Europa. Música i flors lligades a l’amor, l’únic refugi possible en moments de desfeta.
I el darrer aspecte que voldria comentar és, com no pot ser d’altra manera, Menorca, el port de Maó, un dels escenaris per on transcorre una història. I no se m’acut millor manera que fer-ho citant fragment de la novel·la:
“Quan van entrar al port de Maó, desenes de figures negres es movien com espectres als penya-segats i observaven de lluny les evolucions dels vaixells. La notícia de l’arribada de les quatre naus de guerra italianes s’havia escampat com la pólvora des de la bocana fins al cul de la badia i havia trastocat l’ensopiment habitual de la petita ciutat, assentada a la punta oriental de les Balears. Van atracar en un moll en dessús, situat entre dues cales allunyades de les cases, que els locals anomenaven el Fonduco i cala Figuerasses. Mentre tiraven les amarres a terra i les lligaven als norais, els curiosos no paraven d’arribar. Un estol d’ocells negres, que a en Ciro li van semblar corbs o milans, sobrevolava les naus. També els espectres del penya-segat li semblaven aus de rapinya a punt d’atacar-los: encara no sabia com els rebrien en aquell port estranger i les figures negres li resultaven inquietants.”
No sé si a Menorca, en general, és prou coneguda la història del cuirassat “Roma” però, sens dubte, és ben viva entre els que la van viure de prop. Tanmateix, tant en un cas com en l’altre, val la pena navegar per les pàgines d’aquesta novel·la en què la memòria, el record és matèria literària perquè és matèria humana de primer ordre. Una memòria complexa i, tantes vegades, tapada per oblits (auto)imposats.
