Fa uns dies, una persona amb el cap molt ben moblat m’explicava la següent història:

Açò era un musulmà ja molt gran que, veient pròxima la mort, va dir al seu fill que volia complir amb el deure d’anar a la Meca en peregrinatge. El fill, en veure el rostre arrugat del pare i conscient que li quedava poc temps de vida, li va contestar que no passàs ànsia, que ell li acompanyaria.

Així, l’endemà mateix, el vell i el fill iniciaren el camí cap a la Meca. Quan tot just havien sortit del seu poble, dos cans aparegueren, de sobte, i començaren a bordar amb fúria. El fill reaccionà a l’acte i començà a llençar-los pedres per fer-los fugir. Com que els cans continuaven lladrant de forma amenaçadora, va anar a cercar un garrot per espantar-los.

El vell observava l’escena en silenci. Al cap d’uns minuts, amb la veu tranquil·la de saviesa i experiència, va cridar el seu fill i li va dir: -si a cada ca que borda que trobarem en el nostre camí cap a la Meca ens hem d’aturar a llançar-li pedres o a espantar-lo amb un garrot, em pots ben creure que no hi arribarem mai. El fill va somriure, va agafar el pare de bracet i van deixar els cans endarrere que bordaven a la lluna.

La història em va fer somriure a mi també. La moralitat és clara: en aquesta vida, l’important és saber quin és el nostre objectiu i anar-lo a cercar de forma clara i decidida, sense tenir en compte aquells entrebancs que poden aparèixer en el camí. Cans que borden, amb les dents defora i sabonera als llavis, amb l’única finalitat d’impedir que aconseguim arribar on volem. Tenen, però, mala peça al teler perquè, com més borden, més presents ens fan i, sobretot, més ferms ens fan ser en els nostres objectius. Mentre n’hi ha que lladren, n’hi ha que anam per feina. Així de clar.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

La polèmica visita que la ministra Leire Pajín ha fet a l’Illa de Llatzaret, ubicada a l’entrada del port de Maó, un conjunt arquitectònic de gran valor monumental i històric, que va ser declarat Bé d’Interès Cultural el 1993, ha destapat un tema que, més enllà del fet desafortunat, pens que és del tot inadmissible: els privilegis que certs funcionaris i càrrecs públics d’alguns ministeris tenen de poder estiuejar, a uns preus ridículs, en residències privilegiades, barrades a la resta de mortals.

Si feim un poc d’història, pel que he pogut esbrinar, a principis del segle XX, tots els països estaven obligats a tenir un llatzaret. En el cas d’Espanya,  va ser l’ubicat al port de Maó i avui motiu de polèmica. Tanmateix, amb els anys, aquesta obligatorietat va desaparèixer i, ja després de la guerra civil espanyola,  se li va donar l’ús de residència d’estiueig,  restringida a funcionaris del Ministeri de Sanitat. No és l’únic cas: els membres de les forces armades, per exemple, tenen residències d’estiu, a uns 35€, pensió completa, per persona i dia, a Alacant o Benidorm.

Resulta evident, per tant, que el fons de la qüestió, al meu parer, no és tant l’estada de la ministra al Llatzaret sinó el fet  que, atès l’inqüestionable  valor paisatgístic i patrimonial de l’Illa de Llatzaret,  és injustificable l’ús “reservat” i “privilegiat” d’un espai i unes instal•lacions públiques. Per això, no és suficient el conveni signat entre el Govern de Menorca i el Ministeri de Sanitat que permet visites guiades a l’illa durant uns mesos a l’any: és indispensable que aquesta illa dins l’illa de Menorca passi a ser un espai d’ús públic destinat als esdeveniments socials i culturals i al gaudiment tant de la població menorquina com dels visitants.

L’Illa de Llatzaret ha de ser un element revulsiu en la destinació de Menorca com a producte-destí turístic. I açò no es resol amb convenis que al final s’incompleixen sinó amb la gestió d’un recurs propi, açò és amb la titularitat (avui del Ministeri de Sanitat) i la gestió de l’illa del Port de Maó per la màxima institució menorquina, el Consell de Menorca, a la qual li corresponen segons l’Estatut d’Autonomia l’execució de les competències pròpies de Cultura, Patrimoni i Turisme. Sens dubte, la millor manera d’acabar amb uns privilegis que encara fan olor de franquisme.

• El pensament ordenat/Opinió
• 30 comentaris

Kressman Taylor és el pseudònim d’una periodista,  professora universitària i escriptora nordamericana anomenada Katherine Kressmann Taylor (19o3-1997). Com tantes altres escriptores (recordau el cas de Víctor Català-Caterina Albert i Paradís),  va amagar la seva condició de dona -a suggeriment del seu marit i del seu editor- a causa de la duresa d’aquesta novel·la que avui comentam i que no semblava oportú que anàs signada per una dona.

Perquè Adreça desconeguda és, realment, una novel·la dura, intensa. La seva brevetat (poc més de setanta pàgines, mitja hora llarga de lectura) és inversament proporcional a la contundència del seu missatge. Publicada per primera vegada el 1938, és, sota la seva aparença amable i inofensiva, un autèntic atac al nazisme i una dramàtica premonició de l’Holocaust que, anys després, havia d’avergonyir Europa.

Així, a través de la correspondència entre dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nordamericà Max Eisenstein, els quals comparteixen una galeria d’art a Sant Francisco, assistim al naixement del feixisme a Alemanya, on s’ha traslladat a viure Martin, després d’anys de viure a Estats Units. La persona culta i sensible que, a les primeres cartes manifestava la seva por davant les mesures preses per Hitler, acaba dient: “La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d’acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.”

A partir d’aquí, la correspondència entre els dos “amics” esdevé una eina perversa per mostrar els budells del feixisme. Una espiral d’odi i de mort que acaba engolint tothom. Una teranyina que, amb el simple poder de les paraules, acaba atrapant qui l’ha teixida. “Adreça desconeguda” és l’eufemisme amb què el règim de Hitler indicava, en les cartes retornades, que en l’adreça hi havia hagut alguna “intervenció”. Indicava que la comunicació ja no era possible. Que tot s’havia acabat.

Vull agrair a la persona que va recomanar aquest llibre al grup de lectura “Plaça de Lletres” que ens oferís la possibilitat de llegir un text  colpidor a aquells a qui, en ser publicat, ens va passar desapercebut. És una lectura breu però que acompanya, que no es pot oblidar. Jo, avui, he tornar a llegir Adreça desconeguda per tercera vegada i encara m’ha fet reflexionar. Això és el que tenen els textos ben travats i intel·ligents.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 4 comentaris