(Acab d’enviar aquesta carta al director del diari “Menorca”)

Comença a ser habitual que, des de les pàgines d’aquest diari, puguem llegir opinions setmanals en les quals es relaciona, de forma clara i evident, totes aquelles persones que defensam l’ús de la nostra llengua, la catalana, pròpia d’aquest territori, segons marca el nostre Estatut, amb el nazisme.

Com a política, supòs –i no ho tenc molt clar- que estic “obligada” a aguantar certes actituds i comentaris. Com a mare, filòloga i professora, estic convençuda que no. És per açò que m’he permès escriure aquesta carta al director del diari “Menorca”. Perquè, per damunt d’idees, hi ha, sempre, la dignitat de les persones. I la meva –i estic segura que la de molts altres- és atacada constantment des d’uns posicionaments que, apel·lant a una mal entesa “llibertat d’expressió”, l’únic que fan és injuriar i calumniar de la forma més barroera.

Em costa entendre que, des de les pàgines d’un diari en el qual, tant per part dels treballadors com dels seus accionistes, hi ha persones intel·ligents, cultes i sensibles i que defensen valors com el respecte, la veritat o la justícia, es permeti que s’insulti, de forma gratuïta i amb total impunitat, tants menorquins i menorquines que creuen que la llengua que rallam, que la llengua que ens van mostrar els nostres pares, és un tresor que hem de salvaguardar. Dir-nos nazis o que defensam estratègies pròpies del nazisme és un fet gravíssim i intolerable. I no em val que em diguin que el diari no es fa responsable de les opinions que s’hi publiquen. No em val perquè és una qüestió de responsabilitat. De responsabilitat de tots. Per acció i també per omissió. Primer comencen els insults. Després, les injúries. I després, què vindrà?

Em pot ben creure, senyor director del “Menorca”, que és ben trist que els meus fills, prou grans per saber què va representar el nazisme, prou grans per llegir el diari, em mirin amb cara de desolació i em reclamin unes explicacions que no em surten. Saben que la seva mare és filòloga i professora des de fa més de vint anys i que sempre els ha mostrar a respectar les opinions diferents. També saben, i segurament aquest és el motiu profund d’aquesta carta, que no m’he cansat mai de repetir-los que hi ha una cosa que és innegociable en aquesta vida: la pròpia dignitat. Així m’ho van mostrar els meus pares.

No sé l’efecte que tindrà aquesta carta. No sé ni tan sols si la publicaran. Els que volia que la llegissin, ja ho han fet. I m’han donat les gràcies sense necessitat de paraules. En aquesta vida, es pot rallar de tot. Des de l’insult i la calúmnia, mai.

• El pensament ordenat/Opinió
• 88 comentaris

Fa uns dies, el PP anunciava que la precària situació econòmica del Consell  de Menorca era deguda a “un problema estructural”. Hi estic totalment d’acord.  Les causes d’aquest problema estructural són:

1.    Un sistema de finançament de l’Estat amb les CCAA completament discriminatori amb les Illes Balears,  que ni PP ni PSOE mai han estat capaços de resoldre a Madrid. I quan s’ha millorat tímidament, aquesta millora no s’ha traslladat al finançament definitiu dels consells insulars ni als Ajuntaments.

2.    Una Llei de finançament definitiu dels Consells Insulars que no s’avé gens amb l’arquitectura institucional marcada pel nou Estatut de les Illes Balears, on els Consells insulars tenen més capacitat executiva en detriment del Govern de les Illes Balears. L’actual sistema de finançament provoca que els Consells Insulars depenguin econòmicament d’altres administracions. No tenen capacitat de recaptació de tributs. Per tant, si els Governs de torn van malament, els consells insulars i Ajuntaments van molt malament, i si van bé, el pes territorial de Menorca no ens ajuda a millorar tampoc la situació. De fet, només cal recordar que el GB ens deu 25 milions €.

3.    Un component molt gran de lladres de doblers públics en anys de vaques grasses. Ho coneixem, per desgràcia, massa bé.

4.    La sobredimensió del Govern de les Illes Balears, amb un creixement brutal en els anys de bonança econòmica d’empreses públiques, algunes d’elles actuant en competències pròpies dels Consells Insulars.

5.    Despesa supèrflua o despesa innecessària. Lògicament sol passar en majors magnituds a on es gestionen majors volums de recursos. Açò, ha passat, sobretot,  els darrers 8 anys en el Govern de les Illes Balears.

És per això que redreçar la situació passa per:

1.    Millorar el sistema de finançament de l’Estat amb les Illes Balears i que aquest reverteixi en el sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars i en els Ajuntaments.

2.    Fer front a un nou sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars que permeti millorar la capacitat d’autogovern dels Consells Insulars i la funció executiva encomanada pel nou Estatut d’Autonomia.

3.    Castigar els lladres i obligar-los a tornar els recursos robats.

4.    Configurar l’arquitectura institucional marcada en el nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

5.   Millorar l’eficiència en la gestió dels recursos públics.

És cert que en els darrers anys s’ha gastat més del que s’ha ingressat  però això, en època de vaques flaques, és una de les actuacions que ha fet, no només el Consell, sinó moltes altres administracions : quan l’economia està en crisis, una de les decisions que pot prendre el govern és gastar més en serveis bàsics i d’atenció a la persona en  el moment de més demanda social i, també,  com a mesura anticíclica per ajudar a invertir i recuperar la capacitat dels agents privats.

Pot ser que una part d’aquesta despesa no fos eficient o es fes sense analitzar-la bé, però hi ha casos en què s’havia de fer. D’altra banda, també hem de ser conscients que ha costat assumir la magnitud de la crisi que vivíem. Així, de vegades, no es va ser prou contundent a l’hora de distingir entre despeses “prioritàries” i despeses “necessàries”.  Tant des del govern com des de l’oposició.

Finalment, pens que és de vital importància un sistema de finançament just que permeti que les administracions més properes al ciutadà disposin del finançament i la capacitat de decisió necessària per millorar la seva qualitat de vida,  com també ho és acabar amb els polítics corruptes i disposar d’una certa ètica política per administrar el recursos públics com si fossin els propis.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris

Continuant amb el compromís de promoció de l’art contemporani a Menorca, un any més, l’Ajuntament de Ciutadella i la Fundació Sa Nostra s’han unit per obrir les portes de la Sala d’exposicions el Roser a un dels artistes més destacats de la nostra illa. Així, amb el suggerent títol d’«Arrels als ulls», tindrem l’oportunitat d’endinsar-nos en el darrer projecte creatiu de Francesc Florit Nin, pintor i escriptor que, a la manera d’aquells artistes que volien abastar la realitat a través d’un art sense fronteres, és capaç de pintar un poema i d’escriure un quadre.

La figura humana i el món vegetal han estat constants en l’obra de Florit Nin i, en aquest sentit, «Arrels als ulls», un itinerari de rostres serens que es confonen amb la natura, segueix el camí traçat. Una simbiosi perfecta entre l’ésser humà i la terra en la qual clavam les nostres arrels. Arrels, tronc i branques carregades de fulles que representen els tres nivells del cosmos que l’ull inquiet de l’artista escruta fins al despullament. La mirada de l’home o de la dona, transparent com l’aigua que alimenta la terra i la fa esclatar, es fon amb les fulles, els branquillons o les flors que nodreixen el seu esperit. Una metamorfosi que els lligarà, per sempre, a la terra i que els elevarà, tanmateix, cap a la immensitat del desconegut.

Així mateix, els ulls, però també les orelles o la boca, esdevenen els nexes amb el món que ens envolta. Un món que el poeta trasmuda en paraules que semblen fulles o en fulles que esdevenen una cal•ligrafia dels sentits. Arrels i lletres, fulles i llavors, flors i pluja de tonalitats càlides com la vida arrelen a l’interior de qui els observa deixant-se emportar per tot el que, subtilment, permeten endevinar: tenc els dits pelats de pastar el fang de la paraula / mentre se’m desfà la boca en un manoll de brots (L’obrador, 2007, inèdit), va deixar escrit el poeta.

Durant aquest mes d’agost, la Sala d’exposicions el Roser es poblarà de les imatges suggerents que Francesc Florit Nin ens ofereix, talment com un arbre despullat al qual, com si una nova primavera hagués arribat, brosten unes fulles tendres i delicades. Ara, els visitants hi podrem clavar la mirada com una arrel poderosa que ens permetrà alimentar-nos de la terra feta obra art. Poemes pintats i quadres escrits. I la música de les veus que recorreran el bosc espès d’uns quadres que ens parlaran de vida i de misteri.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris