21
ag.
2011
Escrit per Maite Salord
Sense cap premeditació, aquest bloc ha fet una setmana de vacances. És estrany perquè, ni en els moments de més feina, acostum a estar tants de dies sense penjar una entrada nova. De fet, de temes, en tenia per triar: la visita del Papa, la victòria del Barça i el no saber perdre del Madrid o l’assassinat d’una dona al geriàtric de Ciutadella. De tots, però, tenia vessa d’escriure.
No, no he tornat vessuda, no us preocupeu. L’explicació és una altra i té a veure amb llibres. Aquesta setmana he llegit un assaig de Siri Hustvedt, La mujer temblorosa, que m’ha enganxat des de la primera pàgina. Una història personal centrada en les relacions ment-cos i que, al llarg de les seves pàgines, intenta respondre dues preguntes complexes: “qui som en el fons” i “on viu açò que anomenam identitat”.
D’altra banda, aquest estiu serà el de la descoberta de l’escriptor Don DeLillo. Després d’anys, he fet cas a les recomanacions de l’amic i escriptor Joan Pons i he començat a devorar els seus llibres amb la passió que ell em va anunciar. A totes aquestes lectures, hi he d’afegir que estic en ple procés creatiu de rescriptura. En aquell moment en què, per primera vegada després de molts de mesos, he aconseguit viure els personatges i la seva història i, per tant, em costa molt deixar-los.
No sé si la calor infernal d’aquest dies m’ha influït, també. Segurament. Hores de platja i safareig. Aprofitar al màxim aquests darrers dies de vacances. Poc bloc, poc facebook i poc twiter. Un parèntesi per retornar als estius d’antany. Només de paper i d’aigua freda. Ja hi torn a ser, però. Perquè sé que també hi sou i perquè per res renunciaria a la vostra companyia. Continuarem, idò.
14
ag.
2011
Escrit per Maite Salord
Des d’ahir dematí, una pregunta em corca el cervell: qui som, realment? Sí, ja sé que, en aquestes alçades de la vida, la cosa es pot fer estranya però, esclar, que escriguis una carta al diari com a mare, professora i filòloga i et contestin com a consellera m’ha ben descol·locat. Perquè diria que no deu ser molt habitual que a una mare i/o filòloga i/o professora li contesti el mateix director dedicant-li mig article del que acostuma a escriure cada dissabte. A una consellera, es veu que sí. I sembla que, per damunt de tot, avui, na Maite Salord és consellera.
Bé, idò, a partir d’aquí he començat a fer-me una sèrie de preguntes existencials i a plantejar-me diferents escenaris. I estic molt preocupada. Per exemple: quan, d’aquí a unes setmanes, torni a les aules, els meus alumnes m’hauran de donar el tractament d'”honorable senyora”? O una altra: quan presenti la pròxima novel·la, els titulars de premsa seran: la consellera del PSM més per Menorca presenta la seva darrera novel·la que, evidentment, ha intentat consensuar amb la resta de grups polítics? I encara una altra: quan renyi els meus fills, m’amenaçaran a anar a explicar els meus mètodes repressius a tots els mitjans de comunicació per ajudar a confirmar que, efectivament, la consellera del PSM més per Menorca és un monstre totalitari que no respecta ni la llibertat d’expressió?
Podeu entendre que, només de pensar-hi, m’agafa suor freda. Fins ahir vespre, hauria acabat aquesta entrada dient: bé, sempre em quedarà el bloc per ser jo mateixa. Ara, amb els darrers visitants, ni açò, puc dir! La pregunta clau és: limitarà la consellera la llibertat d’expressió de la mare-professora-escriptora? O, al contrari, la mare-professora-escriptora enviarà a filar la consellera i es demanarà -per demanar que no hi quedi- la secció diària del “Sorprende y no sorprende”?
12
ag.
2011
Escrit per Maite Salord
La cohesió social és la percepció de pertinença a un projecte comú basat en el consens entre els membres d’un determinat grup social. Evidentment, la cohesió social és bàsica en una societat i va estretament lligada a la justícia social. Es tracta d’actuar damunt les desigualtats i trobar un equilibri en el qual, els drets dels més desafavorits, estiguin reconeguts. En darrer terme, es tracta d’avançar cap a un model de societat igualitària en què totes les persones tenguin unes condicions de vida decents.
Sovint, quan es parla de cohesió social, tenc la sensació que no som capaços de visualitzar què vol dir exactament. O que no li donam la importància que té. Les imatges que aquests dies podem veure dels aldarulls de Londres -com els de fa uns anys a París- crec que ens en donen la seva justa mesura. Ni que sigui a través de mostrar-nos l’altra cara de la moneda. La manca de cohesió social són aquells milers de joves cremant edificis, robant, exigint allò que creuen que la societat els deu. Un espectacle depriment que ens ha de fer reflexionar. Cinc persones hi han deixat la vida.
Quan, des de l’administració es parla d’invertir en polítiques socials, adreçades als desafavorits, als joves, als immigrants no sempre els ciutadans perceben aquestes actuacions com a necessàries, i més en temps de crisi. Però no només són necessàries: són imprescindibles per assegurar una convivencia harmònica que, quan es trenca, desfà els fonaments de la societat i -deixau-me fer materialisme- ens costa moltíssims més doblers que la prevenció.
De tot el que he llegit durant aquesta setmana sobre els fets de Londres, hem qued amb aquestes tres idees: 1) una llibretera es queixava que no li havien robat ni un llibre; 2) un sociòleg explicava que, avui en dia, ser jove vol dir consumir i que per açò han robat, sobretot, roba o televisors; la gran explicació del primer ministre anglès: la culpa és de les xarxes socials. Malament anam si es pretén solucionar aquests problemes atacant facebook o twiter. Vol dir que no han entès res.
