El meu retorn a les aules, després de dos anys d’excedència per càrrec públic, ha arribat acompanyat d’una campanya -una més- de desprestigi del professorat. En aquest cas, se’ns acusa de fer, només, 18 hores lectives. Per tant, de fer poca feina.
Justament aquests dies, entre reunions i feina de programar el pròxim curs, m’admirava recuperar aquelles discussions sobre si aquesta lectura agradarà més que aquesta altra o com ho podem fer per donar una atenció més individualitzada a l’alumnat. Paraules carregades d’il·lusió i de responsabilitat. Cada hora de classe -vint setmanals, deu en el meu cas per fer mitja jornada- representa una feina prèvia de preparació. Representa, a més, que has de conèixer les més de trenta cares adolescents que et miren per saber a qui li pots fer una broma i qui vol que t’hi adrecis en privat. A qui has d’esperonar perquè treballi i qui espera una paraula de reconeixement per tirar endavant. Qui passa un moment personal complicat que s’ha de tenir en compte o qui està enamorat i encalça papallons. Tot això, sense comptar les hores de coordinació entre el professorat o les d’atenció a les famílies. Trenta-set hores i mitja setmanals, en total. A les quals hem d’afegir, evidentment, les hores infinites de corregir treballs i exàmens a casa (entre dues i quatre hores diàries en el cas de professorat, per exemple, de llengua i literatura).
Reconec que, com en totes les professions, hi ha de tot. La majoria, però, responen al que us acab d’explicar. És una llàstima, quan estimes la teva feina i la fas a consciència, llegir que ets un privilegiat que treballa més poc que els altres. Que em duguin un paper que digui que treballaré, només, 40 hores setmanals (20, en el meu cas) i el sign ara mateix. Però sí, és cert, ho admet, som una privilegiada. M’agrada la feina que faig. Moltíssim. I això no té preu.
