Dissabte, 19 de novembre, dins el marc del lliurament dels XXXVI Premi Born de teatre, podrem veure, a Ciutadella, la representació de La cantant calba, de Ionesco per la Companyia Estudi Zero del Cafè Teatre Sans. Es tracta d’una obra que el mateix autor va definir com l'”antiobra”, aquella que parla de l’absurditat de les relacions humanes convencionals. Un clàssic que no ha perdut la seva capacitat de provocar.
Divendres passat, vam poder escoltar Biel Mesquida, traductor, fa 25 anys, del text que es representarà. I va venir a Ciutadella per dir-nos que “Traduir La cantant calba fou un guster”. No cal dir que el plaer fou del públic a qui va contagiar la passió per una obra en què Mesquida va confondre, en paraules de Fina Salord, “el que és local i el que és universal: d’aquí que, com va fer el menorquí Vicenç Albertí amb les grans obres de la dramatúrgia europea de començaments del segl XIX, ell situés l’acció en la ciutat que li és més propera, Palma, i conferís als seus personatges un accent ben palmesà per expressar, amb l’absurd de les paraules, justament el negatiu del sentit que, a cops tràgicament, s’escola entre els dits mateixos de la vida, buidant-la, fent-la irrisòria.”
Així, Mesquida parlà d’un text que desmitifica la quotidianitat, que treu màscares i vels, que dinamita la burgesia britànica. Una autèntica tragèdia del llenguatge per deixar al descobert que, davall una història aparentment superficial, hi viuen éssers humans aïllats i que mai no s’arribaran a conèixer del tot. “El riure que plora”, va concloure Mesquida. La millor síntesi, segurament, que es pot fer d’una obra que, de cap manera ens podem perdre.
