Ha començat un nou curs escolar en què  s’han posat en marxa les mesures del govern Prohens en contra de la llengua catalana a l’ensenyament, mesures que han estat un autèntic fracàs. Així, només 11 escoles de les Illes (cap de pública) s’han adherit el Pla pilot de segregació lingüística. Aquesta xifra representa el 3,24% del total de 339 centres de Primària (117 privats i concertats, i 222 de públics) que hi ha a les Balears.

Amb l’elecció de llengua al primer ensenyament, les famílies també han girat l’esquena a la proposta: el 89,8% de les famílies ha triat el català (16% en castellà i 5,5% no ha respost). Menorca és l’illa que ha donat més suport al català (89,8%). A Mallorca, un79,7%, i a Eivissa i Formentera, un 65,2%, un percentatge sensiblement inferior a la resta d’illes. Aquestes xifres posen en evidència la lleialtat lingüística de les famílies catalanoparlants però també, i sobretot, el fet que la immensa majoria de persones que viuen a les Illes i que no tenen el català com a llengua pròpia sí que tenen clar que el fet de conèixer la llengua del lloc on es viu és fonamental per a la seva integració.

Tanmateix, aquestes dades tan positives no ens poden fer perdre de vista una realitat molt preocupant, que de cada vegada és més evident dins els centres escolars: l’augment de la presència del castellà als passadissos i als patis com a llengua de relació entre els alumnes. Val a dir que la immensa majoria d’aquests joves castellanoparlants coneixen la llengua pròpia del territori on viuen però no l’empren si no és per “obligació”. Si a aquest fet hi afegim que els companys que sí que tenen el català com a llengua pròpia canvien al castellà sense pensar-hi un instant en ser interpel·lats en aquesta llengua, ja tenim el cercle tancat.

Aquesta tendència a mudar de llengua s’ha accentuat de manera extraordinària en els darrers anys, fins arribar al punt que, moltes vegades, s’ha de recordar l’obvietat que dins la classe de català només es pot parlar en català. En aquest sentit, m’atreviria a dir que, en la majoria de casos, qui canvia de llengua no és prou conscient del que representa per al futur del català el fet d’arraconar-lo a la mínima ocasió. Al contrari, s’acostuma a veure el fet com una decisió sense importància que en res pot afectar el futur d’una llengua mil·lenària. Un gran error.

En defensa dels més joves he de dir que aquesta actitud no és exclusivament seva i que entre el professorat també es dona. No parlar en català a alumnes castellanoparlants que ens entenen perfectament és inexplicable. Fins i tot, no parlar en català a alumnes nouvinguts que estan aprenent la nostra llengua, perquè el missatge que els donam és evident: el català no és una llengua necessària. També, com en el cas dels més joves, estic convençuda que els adults, dins i fora dels centres educatius, que muden la llengua pròpia pel castellà ho fan sense adonar-se de l’abast del que representa. El més greu és la poca consciència de tots plegats d’estar afavorint, amb la nostra actitud lingüística, l’afebliment de la llengua catalana.

Acab com he començat, amb un fet positiu: la supervivència del català és a les mans dels parlants.I açò vol dir queno n’hi ha prou de saber-la o de tenir clar que els nostres fills l’han de saber. La llengua ha de ser viva o no serà. L’hem d’emprar en el nostre dia a dia. A casa, a la feina, a l’escola, a les botigues, amb els amics. Només així, malgrat el govern de torn, assegurarem la seva supervivència

(Article publicat al diari Menorca de dia 3 d’octubre de 2024)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Diuen que el primer record que tenim d’alguna cosa és clau, ens marca. La primera imatge que jo tenc d’un llibre és a les mans de la mare, una dona a qui li agradava molt llegir, formada en una escola republicana del barri obrer de Son Espanyolet de Palma, a qui la guerra, primer, i la dictadura, després, la van obligar a viure –com a tantes altres persones i, sobretot, dones– una vida per a la qual no l’havien preparada. Ben al contrari. Va haver d’aprendre a trobar escletxes dins la grisor que l’envoltava per sobreviure; va haver d’aprendre a posar llum a aquell present eixorc ple de silencis i renúncies. I les històries que trobava entre les pàgines de les novel·les que devorava van ser, en molts moments, la seva salvació i la seva llibertat.

Després d’una setmana de feina, dins i fora de casa –la mare no va renunciar mai, malgrat totes les traves socials del moment, a la seva independència econòmica-, la record llegint els diumenges matins, asseguda a la butaca del menjador, amb la llum del pati que entrava pel finestral de darrere desdibuixant-li el rostre. De fons, molt fluixet, sonaven els concerts per a piano de Chopin. No sé si el fet de ser de Mallorca i que el músic hagués passat uns mesos a Valldemossa –un lloc preciós de l’illa que a ella li agradava molt– hi tenia res a veure. Sigui com sigui, quan els dies de festa m’aixecava tard i davallava al menjador, encara amb els ulls mig tancats, aquesta era la imatge que em trobava i que m’ha acompanyat tota la vida. Un gest que traspuava serenor i felicitat. Quan em veia, tancava les pàgines amb un somriure. A partir d’aquí, els llibres van passar a les meves mans i, amb el temps, es van convertir en una part fonamental i imprescindible de la meva vida. Primer, com a lectora i, després, a més, com a escriptora i professora.

Fa tot just uns dies, la mare hauria fet cent anys. L’escriptora Irene Vallejo, a L’infinit en un jonc, una obra magnífica, diu que gràcies a l’escriptura i als llibres “va néixer un espai immens de trobada amb els altres”. Un espai on llegir-nos els ulls, on tocar-nos amb les paraules, on emocionar-nos amb un gest. Un espai on trobar, també, qui ja no hi és. On trobar qui viu, serena i feliç, entre les pàgines de cada llibre que tenc a les mans. Que ella em va posar a les mans, amb una suau melodia de piano de fons, ja fa molts anys.

(Article publicat al diari Menorca de dia 16 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Viure és prendre decisions constantment. N’hi ha de poc importants, per exemple decidir la roba que ens posam al matí o què volem per berenar. Però n’hi ha d’altres d’una transcendència que fa vertigen. Sovint enyoram la criatura que vam ser, amb un pare i una mare que ho decidien pràcticament tot per nosaltres, quan la rutina lliscava amb una placidesa que ni es notava. Fer feina amb joves a punt de decidir el seu futur, amb un peu a l’institut i l’altre a la universitat, et recorda com n’és, de complicat, moltes vegades, decantar-se per una opció o una altra de les moltes que hi ha damunt la taula. Trobar el propi camí no és mai fàcil.

Aquests dies, justament, mentre llegia el comentari que un d’ells em va fer a partir de la lectura de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), m’ha vingut tot açò al cap. El protagonista de l’obra es troba dividit entre el que la seva família espera d’ell i el que ell vol que sigui realment la seva existència. És una obra vitalista i valenta, que no amaga cap de les lluites a què la vida ens enfronta. Ni tan sols la darrera, que surt al títol, i que tots sabem que tenim perduda des del mateix moment de néixer. Tanmateix, aquesta certesa de la mort és el que dona l’autèntica dimensió de l’existència. En Jordi Fraginals es mira la vida de cara, sempre, encara que imposar les seves decisions sigui dolorós.

Amb una sinceritat entendridora, l’alumne es reconeixia com una persona indecisa, a qui li costa prendre decisions importants i saber què vol fer. La conclusió a què arribava és que la lectura d’aquest llibre l’ha ajudat a canviar el seu punt de vista sobre la indecisió. Llegir aquesta història l’ha ajudat a enfocar-ho d’una altra manera: en darrer terme, escrivia, crec que he après a confiar més en mi mateix. Ha après que la veu que ha d’escoltar a l’hora de decidir el seu futur és, sobretot, la seva. Encara que no sigui fàcil. Encara que no l’encerti a la primera, que de tot se n’aprèn.

Jaume Cabré va dir que escriure és dubtar, que l’escriptor pren decisions constantment amb una total inseguretat. La grandesa de la literatura és transformar totes aquestes inseguretats en històries que parlen de vida i que interpel·len els lectors, fins i tot més de cent anys després, i els ajuden a vèncer les pròpies inseguretats. No em direu que no és un joc de miralls preciós.

(Article publicat al diari Menorca de dia 2 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris