13:00
L’aigua fresca cau dins el safareig i omples el bòtil d’aigua que sempre duus dins la bossa i que saps que en pocs minuts serà calenta. Poses el cap davall el raig gelat i deixes que els cabells banyats que tot just t’arriben a les espatles et regalimin per la pell suada, per la camiseta i els calçons curts fins arribar a les sandàlies. La solitud absoluta quan els carrers, les cales, els camins i les carreteres són plens a vessar de gent estranya. Aquest silenci que ara agombola, ara estreny.
Des d’aquesta altura, només tu i la terra i les parets seques de sis pams d’alçària per donar sortida al pedreny que omple l’illa. Es nota la mà de l’home en les línies que travessen l’horitzó i que dibuixen quadres a la terra. Prest es nota la mà de l’home quan arriba a un indret salvatge. Trossos, tanques, divisions, propietats. Tot ha de ser sempre d’algú. El senyor té el control de la terra que el pagès conrea. Els papers del contracte d’amitges ben ordenats dins una carpeta. Els nombres que han de quadrar sempre.
Tu et vols veure diferent a ells, Àngela. Tu no ets com l’avi o com el pare. Ets una dona de món, oberta als canvis. Però encara que no ho vulguis reconèixer, saps que estàs asseguda a la mateixa butaca còmoda que et van deixar en herència. De petita, en Pere, la dona i els fills eren un misteri per a tu. Silenciosos, traginant sempre amunt i avall. Mai et vas molestar a saber qui eren realment. Només et demanaves com podien passar tot l’hivern entre aquelles parets gruixades de marès, envoltats de solitud i enfora del poble.
Ara ets tu qui ets enfora del poble i estàs sola. Penses en en Pere i en Joan i en els fills d’en Joan, que a força de beques i de feines d’estiu han fet carrera i ja no volen saber res del camp. Una feina massa esclava. La llet a quatre peces, el preu de tot que no atura d’enfilar-se i els munts de paperassa per pidolar el que hauria de ser just. Tu has intentat no afegir-hi les dèries de senyora del lloc, però no pots evitar sentir-te culpable del que passarà. De la teva condescendència d’anys disfressada de bones intencions, de la teva altivesa d’anys disfressada de generositat.
Els llibres parlaran de l’illa venuda i tu podràs llegir-te entre línies. Et demanes si podries haver fet alguna cosa per evitar ser avui aquí. La notària, dins el seu despatx ostentós, amb mobles de fusta fosca, us mirarà somrient, a en Lluís i tu, convençuda de la vostra plenitud absoluta. Uns hereus més que es treuen el patrimoni de damunt perquè no és mantenidor i, a més, troben qui els el compra a preu d’or. Observes les teves possessions des de dalt el safareig i no tens prou mirada per retenir el que ja no veuràs mai més. (…)