Plou. Una pluja de tardor cau a l’altra banda del vidre. Cau damunt l’aigua del port i damunt 
l’asfalt. De vegades, m’agrada veure ploure. De vegades, m’ompl de tristesa. Les gotes semblen llàgrimes que s’evaporen lentament i deixen, només, un pòsit imperceptible de dolor. La pluja és l’aigua que purifica. És, també, el foc de la tempesta que només endevinam darrere els núvols grisos que tapen el cel.
Plou. He obert la finestra i, a l’altra banda, he vist el meu fill assegut al seu pupitre. M’ha mirat fixament. No suporta la tristesa i li he somrigut. Record nítidament, com una gota de pluja, el dia que vaig descobrir la tristesa en els ulls de la meva mare. Una dona forta que, de cop, se’m va fer dolorosament fràgil. O una dona fràgil que em semblava la més forta del món. Tant se val.
Plou. L’aigua és un mirall que reflecteix rostres estranys. Veus estranyes. Em costa reconèixer la meva fesomia. Les meves paraules. Al vidre, petites gotes de pluja es resisteixen a desaparèixer. I em mir els ulls i dibuix un somriure: avui, no m’agrada veure ploure. Les gotes de pluja semblen llàgrimes de criatura que s’ha perdut quan tornava a casa. Llàgrimes de tristesa que, en sortir el sol, s’evaporaran lentament.
El moix dorm a l’ampit de la finestra. De tant en tant, obre un ull i mira la lluna blanca, quasi rodona, que travessa la foscor. Enyor un fillet que no dorm a l’ampit de la finestra, però a qui li agrada molt mirar la lluna i fer-me preguntes, sovint estranyes, que no sé respondre. Segur que, allà on és, també deu veure la lluna i, potser, es demana si jo també la veig. I què deuen fer les seves germanes i el pare. I el moix.