En aquella hora del migdia, el cementeri era desert. Entre els murs blancs i els xiprers espessos, només se sentien els grinyols de les rodes rovellades del carret que duia la caixa cap a la tomba i les passes dels endolats que el seguien en silenci. Mentre duien el cos a la cripta, començava un nou hivern, fred i assolellat. A ella, no li havien agradat mai, els hiverns. Quan es van aturar davant el panteó de la família, el fosser va demanar si la volien veure per última vegada i el marit i els fills van assentir. La tapa de fusta es va obrir i va deixar a la vista una finestreta amb un vidre fred que li cobria el rostre. Havia estat una dona bella, de faccions petites i regulars, emmarcades per la negror d’uns cabells que haurien estat llisos si ella no s’hagués entestat a encrespar-se’ls cada divendres. Morta, continuava essent bella, però tenia la pell de cera i els ulls tancats per sempre. El marit va començar a plorar silenciosament. Tenia setanta anys i cap dels seus fills no l’havia vist plorar mai. En aquells moments, no haurien sabut dir si era més dolorós i trist veure el cos de la mare dins la caixa de fusta o aquell desconhort del pare. Mentre s’eixugaven les llàgrimes, un paleta cobria de ciment els cantons que tancaven el taüt. Demà, ja l’emblanquinaré, va dir l’home, com si li sabés greu aquella grisor que no deixava veure res. Quan l’endemà hi tornassin, comprovarien que havia complert la seva paraula i que tot era blanc. Tot, llevat de les inicials de la morta, del color gris del ciment, que l’home havia gravat, rascant la calç amb el mànec d’un pinzell, a la paret frontal de la tomba.
Arxiu de la categoria 'Textos literaris'
Va sortir amb l’expedient sota el braç. A fora, encara era de dia. Va mirar a banda i banda 
del carrer. No hi havia ningú. De sobte, va adonar-se que li havien robat el cotxe. Merda, va exclamar entre dents. Havia de desaparèixer abans que el vigilant no detectàs el furt. Les velos que llogaven a la sortida del poble serien la seva salvació, va pensar, amb un somriure. Es va posar a córrer com una esperitada, murmurant, entre dents, a veure si no les podrien haver posat una mica més a prop del centre. Xopa de suor, després de pagar al jove que vigilava el negoci, va començar a pedalejar, carretera amunt. Enmig d’una tanca, uns llums potents la van encegar: i la reina de la bellesa de Polònia és… ! Què era aquell espectacle? Una dona cridava que l’illa no podia promocionar-se a qualsevol preu, que aquelles dones mig nues tenien una dignitat. Que no, que no, responia un home, furiós, que tot val perquè venguin més turist… 25.000€? Bé, potser, tal vegada…
Va continuar pedalejant amb força. Una sirena de policia li va fer agafar el tremolor de la mort. Ja estava. Ja l’havien enxampada. Però les dues motos la van avançar sense ni adornar-se de la seva presència. Al cap d’uns minuts, va trobar la parella aturada davant d’un grup de joves que bevien enmig d’una plaça. No els van dir res, però. Amb pas ferm, va veure com es dirigien cap a un home de mitjana edat que feia moviments sospitosos, amagat darrere una farola: som innocent, el va sentir que cridava, jo només estic contribuint a l’estudi sobre la qualitat del semen a Menorca! Mentrestant, els joves de la plaça, borratxos, reien i cridaven, entre glop i glop.
Quan va tornar a fixar la mirada a la carretera, es va espantar: un ennivolat de paneres i formigues s’acostava cap a ella. Per esquivar-lo, es va tirar de cap dins una mata de la vorera i va quedar sense sentit. Al cap de no sabria dir quant de temps, va obrir un ull i va trobar un fillet somrient, assegut dalt d’una carabassa enorme: vols que te la convertesqui en un cotxe potent?, li va dir amb una veueta, barreja d’innocència i picardia. I la dona de l’expedient li va dir que sí, que moltes gràcies. I va deixar la velo a la vorera del camí i es va ficar dins l’automòbil sense adonar-se que es dirigia de ple cap a una màquina que excavava un túnel a la carretera…
(Narració inspirada en la lectura de la premsa d’avui)
Lassitud. Dies feixucs. Cansament. És la calor, diuen. Però no ho crec. Massa fàcil. El cos es mou lentament i 
cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.
Silenci. Els ulls tancats i horitzons que miren endarrere. Imatges que ja no hi són i que voldries recuperar. Consciència del temps. Del temps que habita dins el nostre cos. Del temps que no sap d’estacions. La feixuguesa del cos. De pedra i d’aire. La feixuguesa de la ment, que es resisteix a pensar.
Paraules. Posar paraules a la lassitud i al silenci. Acceptar que la vida és feta, també, de parèntesis. Aturar, potser, per agafar embranzida. Per recordar -per recordar-te- que ningú no és immortal. Ni tan sols imprescindible. Per sospesar la veritable mesura de les coses. La carn deixada anar, com en un mar transparent i fred. Esperar, lentament, que la pell recuperi la força. Obrir els ulls i rompre el cercle.