Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Textos literaris'

Certeses

Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.

Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la  mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.

Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.

La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.

I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.

Hissar

Silenci espès. Res no es mou. Ni un lleuger respir ni un tènue borrall de pols. Sembla ben bé que es podria tallar l’aire amb unes tisores i esquinxar-lo, lentament, com una tela fina. L’alba incerta es desfila en rajos púrpura que anuncien el principi de la claror. Una música de color de pluja irromp, de sobte, en el paisatge erm. Les ombres que, amagades en la penombra, esperaven el senyal, inicien el moviment. Ara, ja poden distingir-se les seves siluetes perfilades en traços gruixuts. Van i vénen, al principi, sense gaire ordre, en una dansa amarada d’impaciència. Emeten sons guturals que sembla que ressonen dins caixes buides. Les presències es miren com si no es reconeguin. Buiden unes caixes enormes de ferro plenes de pals, cordes, estaques i mosquetons. Ningú no sap quina mena de món pretenen construir. Es va fent de dia. Els homes observen l’estesa de ferralla fins que algú fa un crit i es reinicia el moviment. Aquest cop, però, la dansa és d’una harmonia inesperada. Tothom sap quin és el lloc que ha d’ocupar, quin cap de la corda ha d’estrènyer fort dins la mà, quina estaca ha de clavar a terra. S’aixequen els pals d’una nau que farà la travessia en un terreny ampli i buit. L’esquelet d’un cos gegantí que encara no té forma. Atura, tomba, agafa, amolla, aguanta, estreny, clava, afluixa. Se senten crits i alguna rialla. Tot comença a encaixar d’una forma en aparença senzilla. Es dibuixa un cercle immens a la terra eixuta. Un cercle que ha d’enlairar-se cap al cel. Hi falta, encara, però, el darrer esforç: cobrir l’estructura impressionant per donar-li vida. Una vela blanca es va desplegant, llavors, com una pell endurida pel temps, capaç de resistir tots els embats. El cercle es va tancant a poc a poc. El sol no dóna treva i s’emmiralla en la cúpula vermella que culmina l’envelat que ja s’alça, orgullós, entre el cel i la terra. En poques hores, l’espai erm, silenciós i immòbil del principi, acull un poble estrany. Un poble circular, de nòmades que habiten cases de rodes, sempre en moviment. Es reuneixen dins la gran vela on tothom és benvingut. Viuen de la il•lusió, de les aparences, de la màgia, del risc, del temor, de l’engany, de l’amor. Els estranys que s’hi acosten els observen des de la rialla o l’ensurt, de vegades, distant. Les criatures els viuen des de la meravella més absoluta i més propera. La gent que habita el poble del gran envelat transita la vida i ens la retorna vestida de seda i lluentons i amb els ulls pintats de purpurina. Comença l’espectacle.

Nadal

M’agradaria amagar el temps davall els embolcalls de cel·lofana de colors i tornar a nadals que ja no existeixen. O, potser, millor encara, ser capaç de crear nadals impossibles on el temps, senzillament, no existís. Asseguts en una mateixa taula, els avis coneixerien els néts i els fills recuperarien, per uns instants, els pares. El Reis no duen regals d’aquests, però. Els Reis són els pares, em van xiuxiuejar, fa molts d’anys, a l’escola. I hi haurà pares que no podran fer de Reis perquè no tenen feina i no els ha tocat la grossa. I hi haurà qui passarà aquests dies enfora de la gent que estima. Mentrestant, els carrers estaran més il·luminats que mai i quedarem embafats de nadales i torrons. Brindarem amb copes de cristall fi i somriurem. O, fins i tot, mudats per a l’ocasió, cantarem i ballarem. Un Nadal més, entre l’enyor i l’esperança.

« Anterior - Següent »