(Il·lustració Emma Torres Salord)

El rei va fer un convit. Feia dies que es seus assessors li deien que es poble començava a estar ben redó d’ell i sa seua família. Que si una filla semblava beneita; que si s’altra era una espavilada; que si un gendre feia “negocis” estrafolaris i ja tenia mig peu a sa presó; que si hi havia una dona faral·lana que anava i venia per sa Cort sense que la reina ho sabés… Amb tot aquest xafarderum enmig des carrer, l’homo no va tenir més remei que posar-s’hi. Hi acudí sa gent millor des poble i es cappares des seu regnat.

I es convit va esser així com a un gran rei pertocava que fos. Es convidats en van fer tantes alabances  -per cert, ben merescudes- que sa gent no parlava d’altra cosa, no pensava en res més: no era possible a ningú donar un convit com es que havia donat el rei. Així que s’objectiu de distreure es poble des desgavells familiars de sa Cort s’havia complert.

Jo en donaré un de millor, va pensar en Bancdoler, un des senyors més rics i poderosos des país.

I per a un dia determinat va convidar es cappares des regnat i sa gent millor des poble, que coneixia molt bé perquè tots li eren deutors.

Arribada s’hora, es convidats hi compareixeren amb provisió de bona gana, de molta talent.

Prest van afinar que a sa cuina no hi havia foc.

Ves què serà aquest convit –se deien baixet, baixet-.

Posen taula i en Bancdoler, a través des criat, prega as convidats que s’asseguin a sa taula, per s’ordre en què els havia convidat.

S’asseuen esperant sa menjua, i aquí surt en Bancdoler amb un paquet de papers i, voltant sa taula, va anar posant dins es plat de cada convidat un paper romput en dos trossos. Era es deute de cada un des convidats de què els alliberava en Bancdoler.

Tota aquella patoleia de gent: polítics, grans senyors, bisbes i capellans, es van posar molt contents. Se n’anaven amb sa panxa buida però amb ses butxaques ben plenes! Des d’aquest moment quedà oblidat es convit del rei: de son nom ningú no se’n recorda.

En Bancdoler va veure partir es convidats de damunt es portal de ca seua. Ell també estava ben content: havia fet una bona inversió de futur. Aquella filera de gent, un dia, li haurien de tornar es favor i llavonces ell recuperaria aquells doblers amb escreix.

Va entrar a sa casa, es fa asseure a sa gronxadora i va encendre un xigarret. Amb es ulls tancats, va somriure: encara podria recuperar aquella doblerada dues vegades! A partir d’ara, sa gent senzilla que li anàs a manllevar doblers s’hauria de comprometre a donar-li sa casa així que no pogués pagar una mesada. Fuma que fumaràs, ja es veia amo i senyor de mig poble.

(ADAPTACIÓ DE LA RONDALLA “ES PRIMER CONVIT”, RECOLLIDA PER FRANCESC D’ALBRANCA)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris

Aquí teniu les paraules que ahir vaig llegir al funeral del meu sogre.

La família d’En Diego Torres volem donar les gràcies a totes les persones que avui, i al llarg d’aquests darrers dies, ens heu volgut acompanyar en aquests moments tan dolorosos.

En Diego era una persona que sabia fer-se estimar. Era transparent, clar i lluminós com els colors que més li agradaven. El blanc de la puresa. El vermell de la vida. El blau de la mar. El groc del sol. En la seva senzillesa, tenia la més gran de les ambicions: la de les coses inabastables. L’amor de la família. La quietud del paisatge. La paciència de l’art. La llibertat de l’aigua. Aquesta era la seva felicitat. Crear i recrear-se en tot allò que de més valuós li havia ofert la vida. Perquè la vida va ser generosa amb ell. Molt.

Va néixer molt a prop d’aquí. En una de les cases de Cas Comte, al costat del teatre del Born. D’un cinema que va marcar la seva infantesa i joventut i que tantes vegades recordava entre capades d’incredulitat, davant l’evidència del pas del temps. Perquè, malgrat els anys d’estudis a Barcelona, el seu casament -en aquesta mateixa Catedral-, aixecar amb esforç una empresa de bijuteria, els fills i els néts, en Diego sempre va conservar l’esperit d’aquell fillet que va créixer en una família de molts de germans, que passaven les hores jugant a la Plaça del Born. En Diego va saber conservar, sempre, aquella mirada riallera i franca que el caracteritzava i que només les bones persones tenen. Per açò, el record que ens ha deixat anirà sempre acompanyat d’un somriure. El buit de la seva absència l’omplirem amb aquelles imatges familiars plenes d’històries i anècdotes que tan bé va saber traslladar dels pares als seus fills i, encara, als seus néts.

“No necessit res perquè tota la mar és meua”, deia. Així era ell. I, en aquests moments, la família el pensam menant una barca que solca un mar blau infinit, molt semblant al de Cala’n Morell. Un mar etern com el seu somriure i la seva alegria. Així el volem recordar i així ens agradaria que el recordàssiu totes les persones que també l’estimau.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 3 comentaris

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

(Text publicat a la revista de Sant Joan del diari “Menorca”)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris