No em costa gens imaginar-me les mans tremoloses d’uns pares intentant agafar l’arena blanca d’una platja per fer més suau el repòs etern del seu fill. El dolor de la mort més terrible i, a la vegada, tota la tendresa d’un ritual lligat, sens dubte, a la simbologia de l’arena. Segons Jean Chevalier i Alain Gheerbrand, aquesta, pel fet d’adoptar les formes que la modelen, simbolitza la matriu materna i, per tant, la recerca del descans, de la seguretat, de la regeneració. És, també, un element de purificació: líquida com l’aigua i candent com el foc.

Mentre llegia la troballa, a Can Saura, de les tombes de dos infants amb el fons cobert d’arena blanca, segurament agafada de qualque platja del sud de Ciutadella, no he pogut evitar pensar: quina imatge més literària, més bella. Tanmateix, al cap d’uns instants, la veu del desconsol més absolut m’ha retornat a la realitat: era la veu amb què m’havia despertat aquell dematí. La veu d’un capità de vaixell que, a través de les ones, explicava com havia salvat l’únic supervivent d’una pastera d’entre els cadàvers d’alguns dels seus companys. La resta, més d’un centenar, es dirigien, sense rumb fix, potser cap a qualque platja.
Deu segles separen els dos fets.
Uns pares amorosos que col•loquen el cos del seu fillet estimat que acaba de morir damunt un llit d’arena blanca perquè el protegesqui del desconegut, perquè l’acaroni tendrament, talment com si fos dins el ventre matern que el va acollir durant nou mesos.
Uns cossos que arriben a una platja desconeguda i queden dipositats, per la força del mar, damunt l’arena humida de la vorera. Una arena grisa que ni és líquida com l’aigua ni candent com el foc. És dura i freda com una llosa. A l’altra banda de la mar, segurament, uns pares estaran dies, setmanes o, potser, mesos, a saber que el seu fill, un desconegut entre desconeguts, no arribarà mai al seu destí.
Deu segles separen els dos fets. Avui dematí, però, s’han trobat, per pur atzar, dins la meva ment. La bellesa d’una imatge llunyana tan literària. La duresa d’una imatge present tan real. O la bellesa d’una imatge llunyana tan real i la duresa d’una imatge present tan literària. Tant se val. Ara, la realitat s’ha convertit en literatura. O al revés. Els límits es confonen.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris

A contrallum, m’entretenc observant, sense presses, la teva silueta estilitzada. Com sempre, et veig impassible, freda. Distant. Sé, tanmateix, que és només qüestió de temps que m’acabis donant el millor de tu. L’embolcall gèlid amb què m’aguantes la mirada no és real. Des de la teva posició privilegiada, només jugues amb mi. Ho saps i ho sé. És un joc i tots dos en coneixem perfectament les regles Tots dos sabem què podem esperar de l’altre, encara que, en ocasions, no t’ho negaré, no puc evitar que em sorprenguis. Potser, per això torn a tu, una vegada i una altra.
Ara, deixa que t’acariciï, que passi la punta dels meus dits pel teu cos. La penombra d’aquesta cambra convida al plaer. Deixa que et despulli, que et tregui de damunt tot el que t’oprimeix. Els dits, destres, coneixen perfectament el camí. La ruta fa temps que està marcada i, tanmateix, mentre t’alliber del que ens separa, no puc evitar un lleuger tremolor a les mans. Et tenc tan a prop meu que els sentits m’enterboleixen la mirada. I, a poc a poc, el teu cos imponent emergeix de davall la cuirassa que t’oprimia. I surts de dins, calmosa, i respires. Respira profundament, així, abans que comenci el joc.
Deix el teu abric damunt la taula i el teu cos, subtil i contundent, es perfila ja sense noses. Un cos vestit de color de cirera intens que, en el reflex de la llum que il•lumina la cambra, agafa uns tons violats que m’enlluernen. Discrets robins adornen la teva pell i, mentre et mir, em ve al cap el record d’aquelles magranes obertes que, de petit, m’entretenia a buidar, granet a granet, amb paciència. Et mous a les meves mans. Vas i véns com un bocí de mar immens, negre i profund, que m’arrossega cap al fons. Però encara no ha arribat el moment. I el temps es confita dins aquesta cambra que compartim.

Et duc cap a mi suaument. Et tenc tan a prop que et puc respirar sense cap destorb. Amb els ulls tancats, m’endins en un bosc d’aromes. El teu bosc. La teva aroma: baies madures, fruites madures, móres i gerds, canyella i eucaliptus. O vainilla i frescor de regalèssia i un punt de pebre blanc que tot just s’endevina. Simfonia de perfums que aspir amb fruïció i calma. I, encara amb els ulls tancats, m’adon que una part de tu ja és dins meu i que el camí no té retorn. El teu cos em crida des del fons de l’oceà i entraré dins la teva pell setinada com si fos la primera vegada. Com sempre.
Els meus llavis molls t’acaricien lleument abans de compartir el meu cos amb el teu. A la boca, esclates amb tota la teva força, amb tota la teva densitat. El goig esperat s’acompleix sense presses. I una onada d’alegria i de frescor m’envaeix com si fos una criatura. I ara ja no et veig, ja no et respir, ja no et pressent. Et posseesc i deix que m’amaris de la teva calidesa i del teu silenci, subtil i contundent. Un joc pautat, sense estridències i, tanmateix, agosarat i insòlit. Tremoles lleument dins la meva boca i reconec de cop la teva elegància, el teu equilibri. I arrib a la plenitud en el mateix instant que sé que tornes a formar part de mi, una vegada més.
A contrallum, observ, sense presses, la teva silueta estilitzada. Com sempre, et veig impassible, freda. Distant. Ja m’has donat el millor de tu. Ara només ets un embolcall de vidre buit. Ja no hi queda res de la teva pell de fruita madura. I tanc els ulls i el silenci em retorna el teu cos, subtil i contundent. I la teva aroma de bosc banyat. I la força del teu sabor. Elegant i equilibrada, encara ets a dins meu i ja t’enyor. Per això, saps que tornaré, una vegada i una altra, per treure’t la cuirassa de suro que t’oprimeix. Tornaré, una vegada i una altra, perquè m’enterboleixis els sentits com si fos la primera vegada. Com sempre.

(Text llegit, dia 14 de setembre de 2007, a l’acte de clausura de la UIMIR )

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris