RECTANGLE VERMELL:
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…

CREU BLANCA:
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…

RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA:
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…

BONES FESTES DE SANT JOAN!

• Textos literaris
• 6 comentaris

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Van néixer en dues illes separades per una llenca d’aigua blavíssima que semblava inabastable i que, tanmateix, amb els anys, s’havia de convertir per a ells en un pont que els uniria per sempre. L’atzar, no podia ser altre, va voler que les seves vides es trobassin per complir un destí que no sabien quin era però que esperaven amb delit. L’amor els va fer obrir barreres i els va empènyer a recórrer un camí que no sabien fàcil. Ells dos, però, només ells dos i el seu amor per anar deixant petjades sobre la terra. Sobre una terra que, a voltes, semblava que volia engolir-se’ls, però que ells continuaven trepitjant enfortits per la fortalesa de l’altre.

Amb el temps, un dia també fred de febrer, perfumat de tarongina, van agafar-se les mans per sempre. Els dits entre els dits, la pell entre la pell, en un filigrana impossible que ningú no podria desfer mai més. Aquell dia, tothom va saber del seu amor. Tothom va saber que la distància ja mai més no existiria entre ells dos. La mar, des de llavors, es convertiria en el record del que havien aconseguit vèncer. Del seu triomf sobre els recels i els temors. Dues illes per fer una nova illa que era només seva. Finalment, dins la nit freda de febrer, podrien estimar-se sense temors, descobrir-se tots aquells secrets que s’havien guardat gelosament, mentre a la cambra, encara podia respirar-se el perfum de les flors de tarongina que descansaven damunt del vel blanc.

Matinada de febrer trencada pel plor d’una criatura d’ulls esglaiats. El camí que aquell home i aquella dona recorrien començava a omplir-se de fruits mentre ells, imperceptiblement, s’anaven fent grans. El temps passava amb rapidesa i, cada cop més, la vida sense l’altre era impensable. Tanmateix, un migdia assolellat i fred ella el va deixar per sempre. Va escollir el primer dia d’un nou hivern potser perquè, malgrat tot, mai no li havien agradat els hiverns. Era una dona càlida i perfumada com una primavera i, sense ella, el seu home va quedar glaçat. En aquell moment, va sentir que era vell i que la vida ja no semblava vida. Entrava en aquella casa, que havia estat la casa d’ella, i la solitud ressonava entre aquelles parets que la feien present una vegada i una altra per recordar-li, però, que ella ja no hi era i que ja no hi seria mai més.

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Sé d’un home i d’una dona que s’estimaren una nit freda de febrer i que una matinada freda de febrer van veure el primer rostre del seu amor. I sé d’un home que, quan arriba el mes de febrer, no pot evitar que la vida, la seva vida llarga i profitosa, li passi per davant dels seus ulls amb una barreja de tristesa i d’orgull que no sabria explicar. Perquè, en fer-se fosc, gira la mirada cap a aquell racó del sofà que era el d’ella, mentre mou el cap en un gest de perplexitat. Malgrat els anys que fa que és morta, ella és allí, al seu costat, com sempre, per recordar-li que, una vegada, quan eren joves, el seu amor va saber vèncer la distància. Com ara. Com no podria ser d’una altra manera. Una distància que és una immensitat blava. Una distància que és un pont que ell, un dia, per a desgràcia dels qui quedin, travessarà per retrobar-la a l’altra banda i començar, de bell nou, a recórrer un camí sense estacions, sense mesos. Potser, fins i tot, sense temps.

[Text llegit dia 12-2-04 al “Dietari” de la COPE i publicat al volum Freqüències (IME 2006). Com llavors, dedicat al meu pare que, l’altre dia, em va confessar que se’l sabia de memòria.]

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.

Declaració Universal dels Drets Humans. Article 1.

TOTS els presoners van pujar al camió en silenci. La matinada era freda. Ningú no gosava mirar l’altre. Ningú no volia morir. El motor va esclatar de cop dins el darrer crepuscle i els homes van aixecar el cap. Travessaren camins de pols cap al no-res mentre un recordava la melodia d’aquella cançó amb què estimava i, un altre, el tacte d’una pell acabada de sortir del ventre de la mare i, encara un altre, s’estrenyia les mans amb desesperació fins que un tret el va deixar estès a la vorera, quan encara no havia tingut temps de saltar del camió.

ELS molt porcs encara esperaven clemència, t’ho pots creure? Clemència de què?, els vaig dir jo. Clemència de què, imbècils? I ploraven i pidolaven sense cap vergonya. Covards… No ho eren, no, quan escampaven per tot infàmies sobre nosaltres. Llavors no ho eren, no. Llavors eren molt valents. Però heu lluitat i heu perdut, els vaig dir. Així de simple. I, als que perden, només els queda una sortida. La meva sortida. La nostra sortida. Són les regles del joc.

ÉSSERS amuntegats dins un clot. Ossam entrecualcat entre terra i pedres i arrels de plantes que cobreixen de verd lluent la vergonya i el dolor.

HUMANS, som humans, encara que arribem bruts i coberts pel salobre d’una llarga travessia. Però ens mirau amb la mateixa cara de fàstic amb què miraríeu un tros de carn putrefacta. Us hauríeu de veure els ulls. Us hauríeu de poder mirar la mirada i tal vegada, només tal vegada, us espantaríeu de vosaltres mateixos.

NEIXEN com totes les altres criatures: entelades i fràgils. Tenen una mare. Ves, si no. També tenen un pare… Un pare? Quin pare? La dona, exhausta encara, mira aquella criatura que diuen que és seva. Li mira les faccions i hi creu reconèixer l’home gras, d’ulls oliosos i alè pudent. O potser aquell altre, més jovenet, un fillet encara, que no gosava mirar-se-la mentre els crits dels altres l’esperonaven. O el calb, el que semblava que manava més. O aquell del cabell arrissat…. La dona mira aquella criatura que diuen que és seva, exhausta encara d’una nit que fa nou mesos que dura i que, potser, no s’acabarà mai.
LLIURES per aixecar-nos cada dematí en sonar el despertador i dutxar-nos i vestir-nos i beure una escudella de cafè ben calent. Lliures per anar a treballar després de besar a qui vulguem besar i ficar-nos dins l’autobús i observar la gent que ens observa. Lliures per llegir un llibre o un diari, per menjar un plat de verdures a la planxa o un lluç al forn. Lliures per estimar a qui ens vol estimar. Lliures per tancar el llum a la nit i no adonar-nos que som lliures.

I per què costa tant acceptar els altres des de la diferència?

IGUALS. Ja ho sé, fill meu, que sou iguals que els altres. Que respirau, viviu i morireu com els altres. Ho sé, però ara no et moguis que no et vull fer mal. Si te’n faig, m’ho dius i m’aturaré. Estàs segur que no vols anar a l’hospital? I què, si et demanen qui t’ho ha fet! Són ells que s’han d’avergonyir. Tu, no, em sents? Tu no, fill meu. I no vull que em donis les gràcies i no et moguis més que la sang et torna a rajar galta avall. I al teu amic, fill meu, també li han destrossat la cara, al teu amic?

EN quantes ocasions no hem vist uns ulls de criatura, eixuts com un desert, que vessaven tristesa?

DIGNITAT. Com mantenir-la quan el cos ja no és teu. Quan el teu pensament transita tota les rutes per retornar-te sempre al mateix destí: uns llençols blancs que t’empresonen. Vols anar-te’n, vols enlairar-te, i no et deixen. Carn immòbil i flonja que et toquen mil mans amatents i que, tanmateix, t’ofenen. No ho pots evitar. És tan difícil mantenir la dignitat quan el cos ja no és teu.

I per què costa tant entendre que el respecte és la base de la llibertat?

EN quantes ocasions no hem vist una ulls de criatura, negres com la seva pell, que foradaven les pàgines del diari?

DRETS. Drets Humans. Sí, senyor. I, tant que val la pena dir-ho ben fort. I si entres dins aquestes pàgines veuràs que són moltes les persones que, amb la paraula, denuncien l’abús, la violació, l’assassinat, l’esclavitud. Són moltes les persones que, amb el gest, reclamen llibertat, amor, respecte, solidaritat. I, quan surtis d’aquestes pàgines, la paraula s’haurà unit al gest perquè, no ho dubtis, encara hi som a temps.

(Pròleg del llibre Tots els éssers d’Amnistia Internacional)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 1 comentari