24
set.
2008
Escrit per Maite Salord
Tot s’ha acabat ja i ella travessa la mar per no haver-me de veure mai més. La mar, la meva mar… la nostra mar… Voldria submergir-me per darrera vegada dins la immensitat blava i deixar-me engronxar suaument pel silenci de l’aigua… tornar a sentir les seves rialles infantils mentre es capbussava, una vegada i una altra, dins aquell món carregat de quietud… entrar dins l’aigua freda amb ella al costat i que la terra deixàs d’existir: convertir-nos en peix. Ets un peixet, Maria! La pell brillant i fina i, dins el cap, només el ressò del silenci profund del fons de la mar. Amb els ulls ben oberts i, amb un moviment rítmic de braços i cames, avançar, lleugers, entre arena blanca i pessigolles d’herbes de moviments lents i feixucs. Va, filla!, mou els braços i les cames i deixa que la mar t’engronxi suaument… que la mar ens engronxi suaument, al seu cos menut que encara no sabia surar i al meu, el meu cos d’abans, i amagar-nos dins una bimbolla d’aigua, transparent i silenciosa, i lliscar com si fóssim peixos… no, no, no… tot s’ha acabat… tot es va acabar el dia que la bimbolla va esclatar sense cap avís i es va esvanir deixant al descobert aquest mortal horitzó.
Maria, filla, jo t’he empès cap al camí d’aigua que ara travesses… sense recança? sense cap recança?… te’n vas envoltada d’aigua, de la mateixa aigua de la darrera vegada que vam anar a nedar junts… pots recordar-ho?… la mateixa aigua d’aquell capvespre acubat de juliol en què els dos entràrem dins la mar junts per darrera vegada. L’aire feixuc i irrespirable i l’aigua calenta. De cap, Maria, t’has de tirar de cap com faig jo, les cames ben juntes! Perfecte, peixet, peixet meu, perfecte… I els crits d’aquella dona de la barca: les ulleres de sol al mar, al fons del mar… I jo, el Joan d’bans, el Joan fort i decidit d’abans de la maleïda guerra, que es capbussa sense pensar-s’ho un segon i minuts i més minuts davall l’aigua i fins que vaig sortir a agafar aire i vaig tornar-me a endinsar davant l’admiració de tothom… i vaig aconseguir treure-les i na Maria va aplaudir orgullosa… Na Maria orgullosa del seu pare, orgullosa de mi, que sabia fer alè com ningú perquè m’havien fet, com aquell qui diu, dins l’aigua durant una travessia entre dues illes… i ella somreia sempre quan em sentia dir aquelles paraules: ets un exagerat, pare…
I vaig aconseguir treure les ulleres del fons de la mar i durant dies només sentia un xiulet interminable dins el cap i la llengua com un tros de pedaç vell que no tenia gust de res i aquell metge que em deia que era un atrevit… un inconscient… barber, barber!… vaig treure un fil de sang pel nas i les orelles i quan na Maria es va acostar al llit li vaig somriure: prest tornarem a la platja i ella que no treia els ulls d’aquell mocador tacat de sang… sang, sang… quina premonició… A partir d’aquell moment… en aquell precís moment el món començà a canviar d’una forma incomprensible i la vida… la nostra vida es va trencar en mil bocins. S’acabaren per sempre els banys a Illetes. El blau de la mar es va tenyir de vermell i la claror del sol ja no servia per il•luminar una realitat aclaparadora. Va començar a envoltar-nos a poc a poc un paisatge desolat totalment desconegut i no en podíem fugir… mai no en podríem fugir. Després d’aquell estiu ardent, mai més cap mar ja no podia agombolar-nos…
On ets, Maria? Cap on vas? Dins aquesta cambra tan pobrament moblada -una taula, quatre cadires, un petit prestatge…-, sec a la meva butaca arraülit sota una flassada. És la mateixa sala que van veure els dos falangistes ja fa deu anys: Joan Escandell? Au, ens ha d’acompanyar… i vaig sobreviure a la nit i a la presó gèlida només per continuar la meva lluita… sempre la meva lluita clandestina entre tu i jo… deixa-ho, pare, deixa-ho, no t’hi enfonsis més que la teva sang tornarà a vessar-se… i els teus ulls amarats de tristesa que m’haurien volgut a casa de nit… la teva incomprensió i el meu silenci més dolorós… Maria, filla…
La nostra vida després d’aquell estiu ardent i la mar que ens agombolava ara només com un mur… Immòbil en la penombra, amb els ulls enfonsats i sense lluentor, em sent amarat d’una feblesa esfereïdora. El sol del migdia que entra per la finestra del pati m’escalfa el rostre… el meu rostre dibuixat de mort… el meu rostre banyat de llàgrimes… el meu rostre que em tap amb les mans destres de barber d’antany perquè només vull la foscor… només vull perdre’m dins la foscor… desconsolat amb el cap entre les mans… filla… Maria, que no em sents?… mai més ja no ens tornarem a veure. Tot s’ha acabat… i el meu alè malalt que encara no m’ofega per sempre… Dits com navalles afilades fins al moll de l’os i i el ronc dolorós del meu pit eco de la vida o de la mort… hi ha cap frontera?
Branques que s’enfilen cap al cel per traspassar la realitat. Per arribar a l’infinit. Al límit dels límits. Gosadia imperdonable! I caldrà recomençar de bell nou. Retornar, humilment, a la terra per esperar el moment de refer el camí. Llavor colgada en la foscor que respira, tanmateix, imperceptible en el silenci. Batec lleu que anuncia el renaixement. La nova primavera. Un nou esclat.