El soroll del càvec dins la terra que m’envolta. La remous amb un moviment sincopat, regular. Que romp la solitud del cementeri. El fred d’hivern es dibuixa en el teu rostre contret. En les mans entumides. Però ja ensumes la primavera. L’olor de la primavera. Els arbres pelats esclataran com si l’hivern no hagués existit mai. Branques grises, que semblen mortes, tornaran a la vida. Com un miracle. Enterres llavors, amic meu, i enterres morts. Colgats en la foscor, presents, imperceptibles en el silenci. Fins que un batec lleu i incontrolable ho remourà tot. Tornar a germinar en la terra humida per créixer i enfilar cap al blau més intens. Som la terra que ens acull. Som terra. De vegades, eixuta. Sempre fèrtil, tanmateix. Un dia, et mires al mirall i t’adones que el temps t’ha llaurat la pell. En només una nit. Els anys entelen la imatge coneguda que, de sobte, se’t fa estranya. La vida esclata en una barreja imprevista de somnis i decepcions. Sequera i verdor. Avui és ahir i també demà i no saps en quin lloc col•locar la frontera. Els fills t’han eixamplat el cos i t’han endurit les febleses. La fortalesa de la mare. Que no sap d’esquerdes. I només serveix per aturar la por que et surt de dins. El dolor infinit que t’esforces per no sentir. Per no repetir mai més. No sempre és possible. Buits i silencis que s’omplen de presència constant. Potser excessiva. No m’importa. No m’ha importat mai. No es pot triar la mort però si el que deixes. Al meu voltant, una galàxia de fars que em vetlaven. Eren ells, els meus estimats. Sempre. Ells em protegien a mi. I no ho sabien. Del meu passat. D’un present incòmode. Mentre jo els agombolava amb la pell cansada. El primer fill, que va néixer just un any després del casament. Un altre febrer fred. La primera filla, pocs anys després. Un fill i una filla, com ens havia vaticinat una dona estranya, amb una bolla de vidre, en una fira, poc abans de casar-nos. En van venir d’altres. Que ella no havia endevinat. Ells ompliren la meva existència. L’espai desconegut. La gent desconeguda. Tot se’m va fer tan estrany, en aquesta terra.
