El soroll del càvec dins la terra que m’envolta. La remous amb un moviment sincopat, regular. Que romp la solitud del cementeri. El fred d’hivern es dibuixa en el teu rostre contret. En les mans entumides. Però ja ensumes la primavera. L’olor de la primavera. Els arbres pelats esclataran com si l’hivern no hagués existit mai. Branques grises, que semblen mortes, tornaran a la vida. Com un miracle. Enterres llavors, amic meu, i enterres morts. Colgats en la foscor, presents, imperceptibles en el silenci. Fins que un batec lleu i incontrolable ho remourà tot. Tornar a germinar en la terra humida per créixer i enfilar cap al blau més intens. Som la terra que ens acull. Som terra. De vegades, eixuta. Sempre fèrtil, tanmateix. Un dia, et mires al mirall i t’adones que el temps t’ha llaurat la pell. En només una nit. Els anys entelen la imatge coneguda que, de sobte, se’t fa estranya. La vida esclata en una barreja imprevista de somnis i decepcions. Sequera i verdor. Avui és ahir i també demà i no saps en quin lloc col•locar la frontera. Els fills t’han eixamplat el cos i t’han endurit les febleses. La fortalesa de la mare. Que no sap d’esquerdes. I només serveix per aturar la por que et surt de dins. El dolor infinit que t’esforces per no sentir. Per no repetir mai més. No sempre és possible. Buits i silencis que s’omplen de presència constant. Potser excessiva. No m’importa. No m’ha importat mai. No es pot triar la mort però si el que deixes. Al meu voltant, una galàxia de fars que em vetlaven. Eren ells, els meus estimats. Sempre. Ells em protegien a mi. I no ho sabien. Del meu passat. D’un present incòmode. Mentre jo els agombolava amb la pell cansada. El primer fill, que va néixer just un any després del casament. Un altre febrer fred. La primera filla, pocs anys després. Un fill i una filla, com ens havia vaticinat una dona estranya, amb una bolla de vidre, en una fira, poc abans de casar-nos. En van venir d’altres. Que ella no havia endevinat. Ells ompliren la meva existència. L’espai desconegut. La gent desconeguda. Tot se’m va fer tan estrany, en aquesta terra.
Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'
Patricia Almarcegui, professora, escriptora i experta en orientalisme, és reconeguda pels seus treballs en diferents àmbits, tots ells, tanmateix, estretament relacionats amb un tema apassionant: el viatge. Un viatge que és aventura però, sobretot, recerca de coneixement, concret o espiritual.
Així, és autora dels assajos, Alí Bey y los viajeros europeos a Oriente (Bellaterra), coautora de Los libros de viaje: la realidad vivida y los géneros literarios (Akal) i de més de vint articles en el camp dels estudis culturals i l’estètica literària, amb traduccions a l’àrab, a l’anglès i al francès. La seva novel•la, El pintor y la viajera (Ediciones B) és a punt de traduir-se al francès i a l’anglès. Ha estat professora convidada a la Universitat Americana del Cairo i la Sorbona. Ha realitzat estades d’investigació a l’Escola d’Alts Estudis de París i a la Universitat de Columbia, Nova York. A més, és col•laboradora de La Vanguardia i del suplement cultural de l’ABC. Finalment, va guanyar un accèssit del Premi d’Assaig Fray Luis de León amb El sentido del viaje, una obra que tindrem l’oportunitat de conèixer de primera mà a través de la presentació que, per celebrar la festa dels llibres, dia 23 d’abril, es farà al Cercle Artístic de Ciutadella.
El sentido del viaje (Junta de Castilla y León, 2013) és un assaig dividit en cinc capítols que podríem articular a través de tres blocs perfectament definits. Així, just obrir el llibre, ens endinsam en una primera part –tan densa i profunda com interessant i captivadora- dedicada als elements que caracteritzen el viatge al llarg del temps (desplaçament, recerca de l’Altre o alteritat, experiència, memòria, la tensió del viatger, la mirada, la disfressa, la destinació o el propi viatger i la seva obra).
En segon lloc, ens trobam amb un capítol que parla de les formes del viatge, del llenguatge amb què els viatgers expliquen les seves experiències: la descripció, sens dubte, la figura més representativa, lligada a la vista però també a l’oïda, al gust o a l’olfacte; la retòrica de l’espai i el temps, lligats als conceptes de moviment i lloc; la intertextualitat; la forma en què es presenten les dades del viatge; l’exageració, l’enumeració l’el•lipsi o la metàfora…
I, finalment, l’autora ens regala tres capítols dedicats, cadascun d’ells, a tres viatgers, des del segle XIV, amb Ruy González de Clavijo -del viatger antic al modern-; passant pel XVIII de la mà de Lady Montagu -la tensió entre la realitat i el desig-; per acabar al segle XX, acompanyats d’Annemarie Schwarzenbach –desplaçament i literatura-.
Així, podem concloure que El sentido del viaje de Patricia Almarcegui és, més que un assaig, un viatge literari de primer ordre. La seva autora, una dona també viatgera, ha triat Menorca per escriure, per estudiar, per compartir, amb la seva gent, amb tota la generositat del món, els seus amplis coneixements. Tot un luxe que tindrem el gust de reviure dia 23 d’abril, a les 20h, al Cercle Artístic de Ciutadella: Patricia ens traslladarà, amb el seu esperit crític, de persona inquieta i curiosa, a un terreny poc conegut i apassionant. Un viatge que, com tots, és coneixement i descoberta; plaer i reflexió.
Menorca és excel·lent i les seves gents són honrades
Déu faci caure la pluja sobre nosaltres i sobre les seves gents!
Ha estat generós amb aquesta terra i la seva gent
i ells no van trobar conducta més justa i jo no he trobat gent millor;
Té la M de magnificiència, la N de noblesa, la R del realisme,
la C de la cohesió social en la qual arriba a l’extrem;
Déu sap que l’estimo, a ella i als seus habitants,
amb l’amor malenconiós de qui enyora la unió amorosa;
Si fos porter d’una de les portes del Paradís, diria: entreu, gents de Menorca;
i instal·lau-vos en el més alt!
Per Déu!, tinc el poder, però com és el poder que pot fer que ells vinguin
al matí a la nostra casa afectuosament;
Ens van prestar jurament, fent públics els secrets
d’un afecte que s’ha manifestat;
Van venir tots alçats, quan van ser convocats a la meva proclamació,
per assolir la seguretat completa.
Said Ibn Hakam (Tavira, Ghard al-Àndalus 1204, Madina Manurqa 1282)