Aquest article podria haver començat així: com que durant tot el 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, se celebrarà l’any Rodoreda, m’ha semblat perfecte encetar amb ella les meves recomanacions literàries. Tanmateix, he de ser sincera: això de l’any Rodoreda no ha estat el més decisiu a l’hora de fer la meva tria. L’autèntic motiu: és dona, escriu en català, és universal i, sobretot, és un dels meus noms de capçalera. Només ella podia obrir aquesta secció.
Potser qualcú trobarà que ja se n’ha parlat molt, de Mercè Rodoreda i, segurament, té una part de raó. Rodoreda no és una novetat, és cert, però sí una autora a qui el pas del temps no fa envellir. Al contrari: les seves obres connecten fàcilment amb el lector perquè ens parlen de tot allò que coneixem tan bé: l’amor, la dificultat de les relacions entre les persones, la incomunicació, el pas del temps, la guerra, la mort… I, a més, ho fa amb un estil propi, suggerent, que dóna forma a un univers carregat de símbols, de poesia. De vida.
Quina obra de Mercè Rodoreda recomanaria? Se’m fa molt difícil: Aloma –la primera de l’autora que vaig llegir-; La plaça del Diamant –una novel·la esplèndida, a part de ser l’obra catalana més traduïda-; Viatges i flors… Però em qued amb Mirall trencat i La mort i la primavera. De Mirall trencat -la història de la destrucció d’una família que abraça des de finals del XIX fins a la Guerra Civil- m’agrada la seva estructura fragmentada, els múltiples punts de vista narratius, l’univers simbòlic que dibuixa. I, sobretot, el seu tema: el temps, els records, la memòria. Quan un personatge de la novel·la diu: “hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, resumeix una determinada concepció de l’existència que és present a tota l’obra: “el pes de la nostàlgia que té tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba”, com diu la pròpia Rodoreda en el pròleg. Tanmateix, tot i la profunditat del tema, és una novel·la de lectura àgil. No debades, Joaquim Molas l’ha definida com “un fulletó transcendit”.
La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt especial, que apassiona –com en el meu cas- o no. A mi em va costar entrar-hi. De fet, la vaig començar unes quantes vegades. Ara, un cop dins, no en pots sortir. És densa i plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. És poesia pura. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure és morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.
Un nom: Mercè Rodoreda. I dues propostes per començar: Mirall trencat i La mort i la primavera. Que durant l’any 2008 puguem llegir –o rellegir- l’obra de l’autora catalana més universal. Sens dubte, el millor homenatge que podem fer-li.

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 16 de novembre de 2007)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

És un plaer començar avui aquesta nova secció que duu per nom “Amb totes les lletres”. I és un plaer perquè em permetrà, cada quinze dies, parlar del que més m’agrada: de literatura en un sentit ampli. La idea és que sigui un racó on trobar-hi recomanacions de llibres i d’ autors; textos literaris de creació; o ressenyes d’esdeveniments culturals.
Sempre he dit que Menorca és una terra que estima els seus escriptors. En aquest sentit, d’entre les satisfaccions més grans que m’han donat mai, record especialment un dia que se’m va atracar una dona ja major per dir-me que havia llegit totes les meves novel•les però que, com que no estava acostumada a llegir en català, anava a poc a poc. El que per ella era un problema, jo ho vaig interpretar com: a través dels autors de Menorca, els lectors entren dins la literatura en català. Em va semblar fantàstic perquè, en general, es llegeix molt poc però, en català, encara manco. Aquesta és la -trista- realitat.
A la fira de Frankfurt, parlant amb el conseller de cultura del CIM, vam proposar-li dues actuacions per motivar la gent a llegir i, a més, en la nostra llengua. Són dues actuacions ben senzilles i que segur que tindrien ressò: presència de la literatura menorquina a les sales de lectura dels hospitals i a les botigues de l’aeroport. En els dos llocs, és impossible trobar un llibre escrit en català. Seria el mateix sistema de promoció de productes de Menorca que, en altres àmbits, s’està duent a terme amb tan bons resultats. I, a la vegada, contribuirà a fomentar la lectura en català. “Amb totes les lletres” té també aquest objectiu.
En definitiva, ja veuen que aquesta és la secció d’una addicta a les lletres i que, convençuda que la seva addicció no només no perjudica la salut sinó que pot millorar-la moltíssim, els la intentarà encomanar de la millor manera possible: parlant d’aquelles lectures i d’aquells autors que, dia a dia, alimenten la seva necessitat de consumir històries i personatges. Escriure aquesta secció serà, idò, un plaer. Un plaer comparable al de la lectura. No se’l deixin perdre!

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 2 de novembre de 2007)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

No em costa gens imaginar-me les mans tremoloses d’uns pares intentant agafar l’arena blanca d’una platja per fer més suau el repòs etern del seu fill. El dolor de la mort més terrible i, a la vegada, tota la tendresa d’un ritual lligat, sens dubte, a la simbologia de l’arena. Segons Jean Chevalier i Alain Gheerbrand, aquesta, pel fet d’adoptar les formes que la modelen, simbolitza la matriu materna i, per tant, la recerca del descans, de la seguretat, de la regeneració. És, també, un element de purificació: líquida com l’aigua i candent com el foc.

Mentre llegia la troballa, a Can Saura, de les tombes de dos infants amb el fons cobert d’arena blanca, segurament agafada de qualque platja del sud de Ciutadella, no he pogut evitar pensar: quina imatge més literària, més bella. Tanmateix, al cap d’uns instants, la veu del desconsol més absolut m’ha retornat a la realitat: era la veu amb què m’havia despertat aquell dematí. La veu d’un capità de vaixell que, a través de les ones, explicava com havia salvat l’únic supervivent d’una pastera d’entre els cadàvers d’alguns dels seus companys. La resta, més d’un centenar, es dirigien, sense rumb fix, potser cap a qualque platja.
Deu segles separen els dos fets.
Uns pares amorosos que col•loquen el cos del seu fillet estimat que acaba de morir damunt un llit d’arena blanca perquè el protegesqui del desconegut, perquè l’acaroni tendrament, talment com si fos dins el ventre matern que el va acollir durant nou mesos.
Uns cossos que arriben a una platja desconeguda i queden dipositats, per la força del mar, damunt l’arena humida de la vorera. Una arena grisa que ni és líquida com l’aigua ni candent com el foc. És dura i freda com una llosa. A l’altra banda de la mar, segurament, uns pares estaran dies, setmanes o, potser, mesos, a saber que el seu fill, un desconegut entre desconeguts, no arribarà mai al seu destí.
Deu segles separen els dos fets. Avui dematí, però, s’han trobat, per pur atzar, dins la meva ment. La bellesa d’una imatge llunyana tan literària. La duresa d’una imatge present tan real. O la bellesa d’una imatge llunyana tan real i la duresa d’una imatge present tan literària. Tant se val. Ara, la realitat s’ha convertit en literatura. O al revés. Els límits es confonen.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris