Hi ha autors dels quals em resulta impossible recomanar només un títol. Si fa unes setmanes em passava amb Mercè Rodoreda, avui és amb Jaume Cabré, un dels escriptors més sòlids dins la narrativa catalana actual. Reconec que no m’agrada que em demanin que recomani una –només, una- novel•la perquè me’n vénen al cap tantes, tantíssimes, que qued bloquejada per uns instants. Ara, si em demanen el nom d’un escriptor, llavors no tenc cap problema: Jaume Cabré és la meva resposta.
Quan vaig acabar de llegir Senyoria, ja fa molts anys, tot just havia començat a publicar qualque text de creació, però record que vaig pensar: com m’agradaria poder arribar a escriure una novel•la així. És una història amb diferents fils narratius que, de forma intel•ligent, es van entrellaçant fins a completar un tapís perfecte en el marc d’una Barcelona que viu els darrers dies del segle XVIII: un regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, amant de les estrelles, que amaga un secret terrible; una cantant famosa que apareix assassinada durant la nit; un inculpat que és innocent; un home amb remordiments de consciència que, en principi, no té cap relació amb la història; intrigues i enveges en la classe alta borbònica barcelonina… Una novel•la que no us podeu perdre.
La darrera novel•la de Jaume Cabré – i la meva segona recomanació d’avui- és Les veus del Pamano, una senyora novel•la. I no perquè tengui 700 pàgines! En aquest cas, Cabré ens situa al pirineu pallarès per explicar-nos una història de Guerra Civil espanyola que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que es van enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa, intel•ligent, que atrapa el lector de la primera a més enllà de la darrera pàgina.
I, encara, si m’ho permeteu, una darrera proposta: El sentit de la ficció, un assaig en què Jaume Cabré reflexiona sobre el procés de creació, sobre totes aquelles qüestions que, moltes vegades, desperten la curiositat dels lectors i que es poden resumir en una pregunta: com es cuina una novel•la? En aquest text hi podreu trobar moltes pistes.
Després de tot el que us he explicat avui sobre Jaume Cabré, supòs que ja no us queda cap dubte de la fascinació que sent per ell com a escriptor. És per això que estic convençuda que no podeu deixar perdre l’oportunitat de d’anar-lo a escoltar, avui, dia 14 de desembre, a les 20,00h, al Cercle Artístic. És un luxe per a Menorca i per a tots els que ens agrada la literatura.
Hi ha novel•les que enlluernen per la seva complexitat estructural o per la gran quantitat de personatges que es despleguen per les seves pàgines. N’hi ha d’altres, tanmateix, que d’una manera –aparentment- senzilla van captivant el lector a poc a poc, gairebé sense que aquest s’adoni del que li està passant. En arribar a la darrera pàgina, però, aquest lector tancarà el llibre i sabrà del cert que, difícilment, oblidarà mai la història que acaba de llegir. Això és el que passa amb La néta del senyor Linh, de l’escriptor francès Phillippe Claudel.