La recomanació literària d’aquesta setmana canvia de gènere: un recull de poemes de 29 
poetes de Menorca, editat per Amnistia Internacional, que gira al voltant dels drets humans i de la defensa d’una vida digna. És un llibret molt ben fet –es nota la mà del coordinador, d’en Pere Gomila-, que combina la poesia amb les il•lustracions de Dolores Boettscher, la presentació del qual, en forma de microrelats que comencen amb les tretze paraules que formen l’article 1 de la “Declaració Universal dels Drets Humans” (“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”), vaig tenir el privilegi de fer.
A Tots els éssers, hi podreu trobar les paraules ben dites de -m’atreviria a dir- tots els poetes de la nostra illa que, de qualque manera, han fet pública la seva obra. Hi ha versos que parlen del “fred d’un camp de refugiats”; del “poder infame dels tirans”; de la defensa d’una mort digna per tots els que duen “deu anys de sofriment en el llit de la ciència”; de quan “la paraula esdevé covarda”; de campaments “on s’enlairen veus, veus ferides, veus d’anhel pel retrobament”; de la “pau escrita amb sang”; del miserable que “no hagi portat un déu de llum a les espatlles”; d’un ametller que “potser no sap que el fat el condemna a llenyada”; d’un presoner que, en sentir uns trets a trenc d’alba, “pensa qui serà el captiu que ha entrat a la nit més llarga”; dels dies que “ens esclaten de grisor, de fúries i d’angoixa i de combat”; d’una “paraula que duu llibertat per nom”; de llàgrimes eixugades “a cop d’amor”; de “quin sentit té la consciència”; de la por, que “a ningú no ha salvat mai”; dels humans, que “som responsables del que al món passi”; de desitjos de “la pau i la paraula”, de terres “on el lament es torna cant”; del “cop de fuet”; de bombes que “colguen les llars davall l’arena del desert”; del “temps dels assassins” del paisatge i de la llengua; de com “són feixugues les cadenes”; d’un “temps de lleganyes als cors i euros als cervells”; del presidi “de les barres i estrelles”; del “dret a agafar la falç del mot i abatre les murades”; de la necessitat de “tornar-se a jugar la vida com un nin”; del sofriment de “les dones i els infants que s’arreceren al portal de l’alba”; i “dels enemics d’avui que tenim ben dedins de les nostres muralles”.
Esper que aquest tast de versos que acabau de llegir us hagi obert la gana: teniu tot el llibre al vostre abast per omplir-vos de bona literatura i, a la vegada, per agrair a tantes persones la feina que duen a terme, de forma absolutament desinteressada, a favor del drets humans.
Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'
És sempre un plaer tenir un nou llibre d’en Toni Moll Camps entre les mans perquè, davall el seu posat discret, s’amaga un escriptor amb molta força. Un escriptor amb l’ofici ben après. A les “Divagacions entorn del vers i els relats d’intriga” que encapçalen la seva darrera novel•la, La noia que sortí del mirall, en Toni parla de la seva dedicació a la poesia –lligada sempre a la figura de la mare-, però, sobretot, de la fascinació que sent pels relats d’intriga –en aquest cas, una herència paterna- com és aquesta novel•la que avui propòs.
La qualitat de la prosa literària d’en Toni Moll és indiscutible. He de confessar que el seu llibre Inventari de minyonia, un text preciós en el qual aboca els records d’infantesa, em té el cor robat des de la primera vegada que el vaig llegir i, per això, és un llibre que no em cans mai de recomanar. Tanmateix, la seva darrera novel•la seria, com ja he dit, un relat d’intriga, un gènere que ja va conrear en el conjunt de relats aplegats sota el títol Lluna d’octubre (1996), unes pàgines en les quals ja es posa en evidència la capacitat de l’autor per teixir històries, dibuixar personatges i, sobretot, per crear un clima de tensió que fa que el lector no pugui abandonar la narració.
Així, La noia que sortí del mirall, a cavall entre Barcelona i Menorca, és una novel•la explicada en primera persona a través de les cartes de tres personatges diferents que, d’una manera o altra, s’han vist implicats en la mort “accidental” d’una dona, na Pepa Caimaris: les que envia el narrador, Marcel Quintana, al seu amic Artur Ponset, comissari de policia de Maó, i les respostes d’aquest; i la carta que envia Àgata Caimaris, neboda de la morta, a Marcel.
Tanmateix, el pes de la història el duu el narrador, un escriptor o “un home a qui li agrada inventar-se històries”, com diu ell mateix, que viu de fer de corrector i a qui, en un gest ben irònic per part de l’autor, el comissari li deixa anar: “Em plau comunicar-te que el teu relat m’ha semblat prou reeixit. Al llarg de més d’un centenar de pàgines, saps mantenir l’interès i, al capdavall, et treus de la màniga un original desenllaç”. Jo no ho hauria pogut resumir millor. Llegiu, llegiu La noia que sortí del mirall si voleu saber qui va provocar l’”accident” de na Pepa Caimaris.
Henning Mankell és un escriptor suec conegut, sobretot, per la sèrie de novel•les 
protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. La llista de seguidors d’aquest autor és llarguíssima, com evidencia el fet que les seves obres s’hagin traduït a més de vint llengües diferents. I, com ja haureu deduït, jo som d’aquests lectors fidels que esperen les vacances per llegir el darrer títol que ha sortit al mercat. I per què esperar les vacances, us demanareu? Per una raó ben senzilla: quan començ una de les seves novel•les, em costa tant deixar-la que necessit temps per llegir-la en un parell de tirades.
He de confessar que la novel•la negra no és el gènere que més m’agrada, però les novel•les de Mankell són, per a mi, especials. El protagonista, l’inspector Wallander, és capaç de treure l’entrellat dels crims més complexos i, tanmateix, és l’exemple més clar de l’antiheroi en la seva vida privada: la dona l’ha deixat; la relació amb la seva única filla és difícil; el seu pare –un pintor que sempre repeteix el mateix quadre- no li perdona que s’hagi fet policia; acabarà diabètic i sense la dona que estima al costat. És, en definitiva, un personatge d’una humanitat absoluta. Tan normal, tan proper que, moltes vegades, t’asseuries al seu costat, al sofà del pis del carrer Mariagatan , a Ystad, per fer-li companyia mentre escolta alguna de les seves òperes preferides.
Wallander és, idò, aquell home normal i corrent que ens mostra tota la maldat que s’amaga darrere una societat aparentment tranquil•la, civilitzada. La de Suècia. La nostra. Una societat malalta que engendra mostres que se li fan –que se’ns fan- incomprensibles i que, tanmateix, podem reconèixer amb massa facilitat. Algú va dir que Wallander duia damunt les seves espatlles tot el pes d’un món que es va corrompent a poc a poc. Una càrrega feixuga que no deixa el lector indiferent.
La lleona blanca és una de les novel•les de Mankell que més m’ha agradat. Entre Suècia i Sud-àfrica, la història reuneix totes les peces necessàries per mantenir l’atenció del lector: una agent immobiliària assassinada a sang freda a Escània; la troballa d’un bocí de dit negre que no se sap de qui pot ser; una banda de delinqüents russos a Estocolm; el cap d’una organització d’extrema dreta que lluita contra la política antiapartheid… Peces d’un trencaclosques que acabaran encaixant de la mà de Kurt Wallander. De Henning Mankell. Dels lectors, incapaços de deixar aquesta història sense resoldre. De deixar cap de les històries que ens ofereix aquest escriptor suec. Us les recoman totes, encara que ja s’hagin acabat les vacances!