Hi ha lectures que et fan viure i sentir la vida dels altres com si fos la pròpia. La vida d’uns personatges que, a través de les pàgines del llibre, pots olorar, veure i tocar amb una facilitat que sembla impossible. Aquest seria el cas de les quatre narracions que formen Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, un escriptor que va veure publicada aquesta primera obra als seixanta-tres anys i que, just un any després, moria sense poder assaborir el seu èxit.

Les quatre històries que formen aquest llibre poden llegir-se de forma independent, tot i que, a mesura que la lectura avança, i a través d’uns personatges que transiten d’una a altra de forma molt subtil, el lector anirà dibuixant un escenari colpidor, dur i intens, que no és altre que el del final de la guerra civil espanyola. La por, el dolor, la injustícia, l’amor, la mort, la tendresa i, sobretot, la dignitat enmig de la desfeta més absoluta, arriben directament al lector a través d’un llenguatge literari eficaç que, de forma aparentment senzilla, el va embolcallant.

Totes les històries d’aquest llibre tenen en comú la derrota. Els seus personatges són perdedors: un capità del bàndol nacional que es lliura a l’exèrcit republicà quan ja sap que aquest ha perdut la guerra; un poeta adolescent que fuig del país amb la seva companya embarassada i al qual coneixerem a través de les pàgines del seu diari, unes de les més belles d’aquest llibre; un pres que allarga la seva vida durant uns dies a base de mentides, fins que la veritat s’imposa; i la història d’un home que viu amagat a casa, dins un armari, amb la complicitat dolorosa de la seva dona i del seu fill de set anys.

Los girasoles ciegos parla, com he dit, d’éssers derrotats. I, tanmateix, al final, els protagonistes són capaços d’imposar-se a les circumstàncies. En darrer terme, i sense que per això deixi de ser una decisió dramàtica i dolorosa, acabaran decidint la seva vida. O la seva mort. La dignitat enmig de la derrota. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar-se vèncer. La dignitat enmig del silenci. Potser, al cap i a la fi, la voluntat de no deixar que cap d’ells caigui en l’oblit.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 10 comentaris

Sens dubte, Els Nikolaidis (Proa 2006) marca un punt d’inflexió importantíssim dins la trajectòria literària de Josep M. Quintana. Amb aquesta novel•la, que narra la història d’una família d’origen grec instal•lada a Maó en el segle XVIII, l’escriptor va aconseguir de connectar amb un nombre importantíssim de lectors, no només a Menorca sinó també arreu dels territoris de parla catalana. Una projecció que encara ha de ser més important si tenim en compte que prest sortirà la traducció castellana.
Dins aquest context, no és estrany que la nova novel•la de Quintana, Les revolucions perdudes (Proa, 2008) hagi estat rebuda amb expectació, curiositat i il•lusió per part dels seus lectors, entre els quals, evidentment, em compt. I he de dir que, tot i que el precedent era ambiciós i reeixit, aquesta nova novel•la ofereix un punt de vista narratiu potent: una primera persona que, a mode de confessió, escriu una llarga carta a la seva filla en la qual intenta explicar, i explicar-se, el seu itinerari vital. Una vida que ve marcada per dos moments històrics de gran transcendència: els primers mesos de la guerra civil a Menorca (que ell intenta reconstruir) i la revolta del maig del 68 a París (que va viure en primera persona). I és en la unió d’aquests dos moments –prou coneguts i estudiats, però sempre interessants- que rau, al meu parer, un dels encerts de la novel•la.
Un altre aspecte que també m’agradaria destacar és, des del punt de vista de construcció del text, la inclusió de diversos testimonis els quals, des de bàndols diferents, ofereixen una multiplicitat de visions del cop d’estat franquista i la posterior guerra civil espanyola que, lluny de tancar el tema, permetran al lector mantenir un diàleg, no sempre fàcil, amb la història recent del país.
Així, valguin aquestes poques línies per confirmar que Les revolucions perdudes és una novel•la ben escrita i amb una estructura sòlida que permet que l’edifici construït amb materials històrics i personals (hi ha molt de Josep M. en aquests llibre!) mantengui l’atenció i l’interès del lector fins a la darrera pàgina. Una novel•la que confirma el bon moment de la literatura catalana que es fa a Menorca.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Van néixer en dues illes separades per una llenca d’aigua blavíssima que semblava inabastable i que, tanmateix, amb els anys, s’havia de convertir per a ells en un pont que els uniria per sempre. L’atzar, no podia ser altre, va voler que les seves vides es trobassin per complir un destí que no sabien quin era però que esperaven amb delit. L’amor els va fer obrir barreres i els va empènyer a recórrer un camí que no sabien fàcil. Ells dos, però, només ells dos i el seu amor per anar deixant petjades sobre la terra. Sobre una terra que, a voltes, semblava que volia engolir-se’ls, però que ells continuaven trepitjant enfortits per la fortalesa de l’altre.

Amb el temps, un dia també fred de febrer, perfumat de tarongina, van agafar-se les mans per sempre. Els dits entre els dits, la pell entre la pell, en un filigrana impossible que ningú no podria desfer mai més. Aquell dia, tothom va saber del seu amor. Tothom va saber que la distància ja mai més no existiria entre ells dos. La mar, des de llavors, es convertiria en el record del que havien aconseguit vèncer. Del seu triomf sobre els recels i els temors. Dues illes per fer una nova illa que era només seva. Finalment, dins la nit freda de febrer, podrien estimar-se sense temors, descobrir-se tots aquells secrets que s’havien guardat gelosament, mentre a la cambra, encara podia respirar-se el perfum de les flors de tarongina que descansaven damunt del vel blanc.

Matinada de febrer trencada pel plor d’una criatura d’ulls esglaiats. El camí que aquell home i aquella dona recorrien començava a omplir-se de fruits mentre ells, imperceptiblement, s’anaven fent grans. El temps passava amb rapidesa i, cada cop més, la vida sense l’altre era impensable. Tanmateix, un migdia assolellat i fred ella el va deixar per sempre. Va escollir el primer dia d’un nou hivern potser perquè, malgrat tot, mai no li havien agradat els hiverns. Era una dona càlida i perfumada com una primavera i, sense ella, el seu home va quedar glaçat. En aquell moment, va sentir que era vell i que la vida ja no semblava vida. Entrava en aquella casa, que havia estat la casa d’ella, i la solitud ressonava entre aquelles parets que la feien present una vegada i una altra per recordar-li, però, que ella ja no hi era i que ja no hi seria mai més.

Sé d’un home i d’una dona que van obrir els ulls a la vida un dia fred de febrer. D’un mes de febrer tan allunyat en el temps que, moltes vegades, sembla només un miratge dins la memòria. Sé d’un home i d’una dona que s’estimaren una nit freda de febrer i que una matinada freda de febrer van veure el primer rostre del seu amor. I sé d’un home que, quan arriba el mes de febrer, no pot evitar que la vida, la seva vida llarga i profitosa, li passi per davant dels seus ulls amb una barreja de tristesa i d’orgull que no sabria explicar. Perquè, en fer-se fosc, gira la mirada cap a aquell racó del sofà que era el d’ella, mentre mou el cap en un gest de perplexitat. Malgrat els anys que fa que és morta, ella és allí, al seu costat, com sempre, per recordar-li que, una vegada, quan eren joves, el seu amor va saber vèncer la distància. Com ara. Com no podria ser d’una altra manera. Una distància que és una immensitat blava. Una distància que és un pont que ell, un dia, per a desgràcia dels qui quedin, travessarà per retrobar-la a l’altra banda i començar, de bell nou, a recórrer un camí sense estacions, sense mesos. Potser, fins i tot, sense temps.

[Text llegit dia 12-2-04 al “Dietari” de la COPE i publicat al volum Freqüències (IME 2006). Com llavors, dedicat al meu pare que, l’altre dia, em va confessar que se’l sabia de memòria.]

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 2 comentaris