Dissabte capvespre. Acab de llegir, gairebé d’una tirada, la darrera novel·la d’Isabel-Clara 
Simó, El meu germà Pol, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007, la història de la relació, difícil i bella, entre en Pol, un síndrome de Down de vint-i-nou anys, i na Mercè, la seva germana de dotze. Una relació que ve totalment condicionada per la figura d’uns pares que no han sabut encaixar la discapacitat d’en Pol. Ell, un militar autoritari que, pel fet de referir-se al seu fill com a “mongòlic”, “subnormal” o “anormal”, està convençut que té més assumida que ningú la situació del jove. Ella, una dona frívola i superficial, que es dedica a donar classes en un centre de bellesa només per fugir de casa i no haver d’enfrontar-se als problemes. Una frase de Mercè, la filla, els defineix perfectament: “El meu pare té dificultats per ficar-se en la pell dels altres. La meva mare això no sap ni què és, i si li ho preguntaves, diria, déu meu, en la pell suada d’un altre, quin fàstic.”
Així, vista la situació familiar, no és estrany que sigui na Mercè l’autèntic puntal del seu germà. Un puntal que Isabel-Clara Simó té l’encert que convertir en narradora de la història. Una veu de només dotze anys que, des que té memòria, ha tingut una vida sempre condicionada per en Pol. La seva relació no pot ser fàcil. La pregunta constant de per què ella i no la mare o el pare evidencia aquest punt de cansament inevitable. El contrapunt, l’amor que, malgrat tot, sent pel seu germà. I tots aquests sentiments expressats d’una forma fàcil, senzilla, espontània. Amb un llenguatge que, com ha reconegut la mateixa autora, és ben complicat per a un escriptor.
El dia que en Pol s’enamora (“em sento com si estigués patinant per dintre”, diu ell), la vida familiar es capgira. Tot el que es venia apuntant des del principi de la novel·la, esclata al final. Cada personatge hi representa el seu paper. L’amor, però, farà que el lector descobresqui un Pol diferent, més madur, més conscient del que vol. Al cap i a la fi, un Pol que es farà, més que mai, inacceptable als ulls dels seus pares i que es veurà abocat a prendre una decisió inapel·lable.
El jurat que li atorgà el premi, destacà la valentia de l’autora de tractar un tema difícil des d’un punt de vista ben original. Unes paraules que resumeixen, perfectament, els mèrits que té aquesta novel·la.
gran vitalitat. En aquest sentit, i aprofitant la diada, m’agradaria recomanar, a tots els amants del gènere, el Diccionari del Teatre de les Illes Balears, una obra ambiciosa que, com diu Joan Mas al pròleg, “vol reunir la major quantitat d’informació possible sobre les representacions dramàtiques escenificades a les Illes Balears i sobre els temes que d’una manera o altra s’hi relacionen”. Així, hi podrem trobar informació sobre textos literaris, però també sobre actors i actrius, espais escènics, companyies, decoradors, empresaris, etc. Una obra imprescindible pel seu rigor i pel fet de donar una visió exhaustiva de l’activitat teatral a les Illes.