Fa uns anys, em van regalar un llibret petit que em va semblar molt bell. La portada i la contraportada eren fragments de dues pintures de Claude Monet, un pintor que em fascina. I, a l’interior, esclar, encara havia de trobar-hi el millor: unes il·lustracions molt polides de Michael McCurdy i, sobretot, el text de Jean Giono: L’home que plantava arbres. Es tractava de l’edició feta a Palma de Mallorca, el 1998, per J.J. de Olañeta. Ara, fa pocs mesos, l’ha editat “Viena Edicions”, traduït per Isabel-Clara Simó, la qual cosa demostra que és un llibre que, malgrat els anys (es va publicar per primera vegada, si no m’equivoc, el 1954) manté tot el seu interès. Perquè és, com l’han qualificat els seus editors, una petita “perla” literària.

El llibre és aparentment senzill: explica la història d’un home, Elzéard Bouffier, un pastor que dedica la seva vida a plantar arbres. Llegiu el principi: “Per tal que un personatge manifesti les seves qualitats més excepcionals, cal tenir la sort de poder observar la seva actuació al llarg de molts anys. Si aquesta actuació està desproveïda de tot egoisme, si obeeix a una generositat sense parangó, si és ben cert que no la nodreix un afany de recompensa i que, a més, ha deixat una empremta patent sobre la terra, llavors no hi té cabuda l’error”.

Així doncs, si llegiu aquesta seixantena de pàgines, descobrireu el significat de paraules com generositat, silenci, esperança, natura. Vida i felicitat. Com diu un personatge, referint-se al protagonista: “Ha descobert una forma meravellosa de ser feliç!”.  Si és així, si plantant arbres i convertint un erm en un bosc esplendorós, s’assoleix la felicitat, això deu voler dir que qui els arranca, qui els tala, és, en el fons, un infeliç, un pobre desgraciat incapaç d’entendre l’autèntic significat de la natura: la força, la immortalitat, la bellesa, la fecunditat. La Vida.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Fa una setmana, coincidint amb Sant Jordi, es presentava el conte Dolços Somnis, de Júlia Català Benejam, guanyador del darrer premi “Contarella” que atorga l’ajuntament de Ciutadella. És -com tots els de la col·lecció, i ja en són nou- un llibret polit, editat amb molta cura -es nota la mà de Miquel Cardona-, i amb unes il·lustracions fetes pels fillets i filletes de l’escola municipal de dibuix, guiats per Tòfol Pons, que són el complement perfecte del text. La coordinació de na Dita Truyol acaba d’arrodonir la peça.

Ja veis que són moltes les persones que intervenen en el “contarella”. Ara bé, l’eix central és, sens dubte, el text. I, aquest any, no deixa de ser un motiu d’alegria que la guanyadora sigui una jove escriptora de Ciutadella, na Júlia Català Benejam, que, tot i els seus setze anys, ja ha vist reconegudes les seves creacions amb premis com el Francesc de Borja Moll o el Fundació Mainel de contes. I és un motiu d’alegria no només per la seva joventut, que augura un llarg camí en el món de les lletres, sinó, i sobretot, per la qualitat del text premiat.

Dolços somnis explica la història de na Gibet, una filleta a la recerca de l’ofici perfecte. Per això, inicia un “viatge a l’interior dels somnis” que la farà equilibrista de circ o, fins i tot, caixera fadrina. Al final, descobrirà que hi ha una forma -no m’atreviria a dir que fàcil, però si indefugible- de viure totes les vides possibles, de fer realitat tots els somnis: l’escriptura. No podia ser d’altra manera en una jove escriptora que afirma que la literatura ” m’ompl i m’acompanya per tot allà on vaig”.

Sens dubte, aquest conte és una delícia per a fillets i no tan fillets: un tema atractiu, ben escrit, amb imaginació i, també, amb un puntet de gosadia -aquella caixera fadrina!-. I, sobretot, amb tota la tendresa: “de gros, jo vull ser com tu”, diu el pare a Na Gibet. Na Júlia, també ho vol ser. Ja ho és: una magnífica escriptora que lluitarà per fer realitat els seus somnis.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

Avui capvespre, he parlat de “El plaer de la lectura” a l’Escola d’Adults de Maó. Ha estat, també, no cal dir-ho, tot un plaer. I he parlat de la lectura des de quatre punts de vista diferents però que, al meu parer, estan totalment connectats entre ells: com a lectora/escriptora i com a mare/ professora. Anem a veure.

Un escriptor és, abans de tot, un lector. Jaume Cabré ha dit: “Sóc novel•lista perquè visc. Però també sóc escriptor perquè sóc lector”. Qui escriu ha tastat abans el plaer de les paraules a partir de la lectura d’altres autors. I, segurament, la seva aspiració més profunda serà imaginar-se un lector tancant la seva novel•la amb aquella sensació de plenitud que ell, ella, ha sentit des que té memòria, tancant els llibres, les novel•les, que avui formen ja part de la seva vida. Aquelles en les quals s’ha endinsat fins al punt de caminar al costat dels personatges, de participar de les seves reflexions o de patir a la seva pell les seves desventures. Novel•les que, per dir-ho de qualque manera, són una mena de pou, ampli i lluminós, que et va arrossegant cap endins. L’escriptor aconsegueix, i no és fàcil, dur-te dins la novel•la. Al cor de la novel•la. I, això és, em sembla, el que les fa diferents. Diferents d’aquelles per les quals hem pogut transitar a nivell de superfície, de passada ràpida i veloç damunt unes paraules que hem assaborit poc perquè només tenien la finalitat de satisfer la curiositat més immediata. Senyoria, La mort i la primavera, El cor és un caçador solitari, La Divina Comèdia, La muntanya màgica, Les Benignes… I tants altres títols, alguns d’ells comentats en aquest bloc.

L’escriptura i la lectura formen un cercle: lectora i escriptora per arribar a uns lectors. De fet, aquesta connexió final amb els altres és l’objectiu darrer dels textos literaris. El fet literari només pot tancar-se quan trobam algú que es fa seu i dóna vida a allò creat. Com deia Sartre, “l’objecte literari és una estranya baldufa que només existeix en moviment. Per fer-la sorgir, cal un acte concret que s’anomena la lectura”. I afegia que, en darrer terme, sempre, “l’escriptor apel•la a la llibertat del lector perquè col•labori a la producció de la seva obra”.

Així, el text és, en definitiva, qui parla al lector i qui l’obliga a “crear” el que l’autor “revela”. La “creació” que podem fer en llegir una novel•la és un acte personal en el qual intervenen ressorts, ocults moltes vegades, i canviants, que fan que un mateix text pugui ser ben diferent segons qui el té entre les seves mans. I aquesta és, em sembla, la grandesa de la literatura. De fet, no sé qui va dir que, en darrer terme, qui acaba un poema o una novel•la és el lector.

Com a professora, he dit moltes vegades que, allò que més m’agrada és mostrar a “llegir” als meus alumnes; “llegir” evidentment en el sentit de fer-los entrar dins els textos perquè s’hi reconeguin, perquè aprenguin de les experiències dels altres, perquè reflexionin. Els llibres que més m’agraden és més fàcil que els acabin, també, agradant a ells. La passió s’encomana. És així de fàcil. O de complicat. Has de vèncer reticències per demostrar-los que l’esforç val la pena. Que el que es pot sentir i aprendre a través de les pàgines d’un llibre no té preu. Quantes vides no hem viscut de la mà de personatges de ficció? A quantes èpoques remotes no ens hem pogut traslladar a través de les pàgines d’un llibre? Això sí que són privilegis!

Com a mare, he llegit, cada vespre, contes als fills i els he acompanyat en les seves primeres lectures. Però també, i ho consider importantíssim, els he acompanyat en les lectures que ja fan sols, fent-los preguntes sobre els llibres que llegeixen, explicant-los coses dels que llegesc jo… Encomanar-los el plaer. D’això es tracta. I sé que, moltes vegades, no és fàcil. Però, si la llavor està sembrada i no es deixa morir, un dia o altra creix amb força. Qui renuncia a “viure” les pàgines d’un llibre és perquè no sap què es perd: un plaer, ni més ni manco. Feliç Sant Jordi!

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris