Amb L’informe de Brodeck, l’escriptor francès Phillippe Claudel -autor de La néta del senyor Linh– va guanyar el prestigiós Premi Goncourt de novel·la del 2007. Es tracta, però, d’una obra que segueix la línia narrativa de Les ànimes grises: una història situada en un poblet que mai no sabrem ben bé en quin país es troba; un assassinat, en aquest cas col·lectiu, que dóna una tènue intriga al text; un personatge, Brodeck, l’únic que no ha participat dels fets, que els investiga…

Narrada en primera persona, Brodeck ha de complir amb el penós deure de fer un informe sobre la mort De Anderer, “L’Altre”, el nom amb què la víctima era conegut al poble, la redacció del qual, tanmateix, és un pretext per endinsar-nos dins la vida de Brodeck i, de retop, del poble i del seu país. Perquè, tot i que mai no es precisen ni dates ni topònims, sabrem que el protagonista va estar tancat en un camp de concentració i intuirem fàcilment el drama del poble jueu a mans del nazisme. En el fons, l’alteritat, la visió de l’altre com un perill, serà l’eix vertebrador de la novel·la: “Aquell home era com un mirall, saps, no li calia dir ni una paraula. Tornava a cadascú la seva imatge. I els miralls, Brodeck, l’únic que poden fer és trencar-se”.

La magistral prosa de Claudel, unes frases que, sovint, s’han de rellegir per la seva profunditat, tot i que l’escriptura és, aparentment senzilla, queda perfectament resumida en aquestes paraules de Brodeck: “Sempre m’ha costat una mica parlar i dir el fons del meu pensament. M’estimo més escriure. Llavors em sembla que les paraules esdevenen més dòcils, que vénen a menjar de la meva mà com moixons, i en faig gairebé el que vull, mentre que quan intento unir-les en l’aire, s’escapen.”

Cal, idò, una lectura reposada per assaborir les paraules de L’informe de Brodeck. Unes paraules que, subtilment, aniran donant forma a un espai, a uns éssers, a uns sentiments. A una tragèdia, en definitiva, que ens enfrontarà a la cara més fosca de l’home: “Vaig pensar en allò que tots aquells homes que jo coneixia d’ençà de molts anys acabaven de fer. No eren monstres sinó pagesos, artesans, jornalers, guardaboscos, petits funcionaris. Homes com vosaltres i com jo, vaja.” L’horror instal·lat dins la normalitat més absoluta. Vet aquí la veritat més colpidora.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Amb aquest títol tan suggerent –Menorca, illa de literatura-, la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ens convida, a través d’un CD ideat i coordinat per Josefina Salord i Gaspar Valero, a passejar per l’illa de la mà dels escriptors que s’hi han inspirat per escriure una seixantena de textos que abracen la novel•la, el vers i l’assaig, els quals, acompanyats d’imatges bellíssimes de diferents fotògrafs, aniran apareixent davant els nostres ulls, entre els sons d’una música de clars ressons mediterranis. Sens dubte, una proposta engrescadora i, formalment, molt acurada que és una passa més en el camí que es va iniciar, ja fa uns anys, amb un CD sobre textos de Miquel Costa i Llobera.
Certament, són molts els escriptors, illencs i forans, que han fixat la seva mirada en Menorca, en la Menorca d’abans i en la d’ara. Són molts els escriptors que no han pogut evitar transformar la seva fascinació en mots. A “Menorca, illa de literatura”, hi trobarem textos d’autors com Montserrat Abelló, August Bover, Miquel Martí i Pol, Josep M. Llompart o Antoni Vidal Ferrando, al costat dels menorquins des de Saïd ibn Hakam (en una versió esplèndida de Josep Piera) fins als escriptors més actuals, passant per figures cabdals com Joan Ramis i Ramis o Francesc de Borja Moll.
El passat i el present, la visió interna i l’externa, s’uneixen, doncs, en aquest petit cercle que, com si fos una illa, tanca un tast esplèndid del paisatge i la lletra de Menorca. De llevant a ponent, dues rutes literàries per Ciutadella i Maó i, entremig, la visita a uns indrets imprescindibles: el Barranc d’Algendar, el Cap de Cavalleria, Cala Molí, Cala Galdana… En darrer terme, una altra forma de copsar Menorca al vol a través de les paraules, justament el que m’he proposat de fer aquests darrers mesos en aquesta columna mensual: fer present l’illa enllà de la mar, en un viatge que voldria haver omplert de noves coneixences.

(Article publicat a la revista “Serra d’Or”)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Aquest dissabte, es va lliurar, al teatre Principal de Maó, la XXXIII edició del Premi Born de teatre, el guanyador de la qual va ser l’escriptor Carles Batlle. Era la cloenda a un cap de setmana llarg que ha girat al voltant del món teatral i que començava, dijous, amb la presentació oficial, al Cercle Artístic de Ciutadella, d’un nou grup de lectura de textos dramàtics. I, justament, la primera obra que s’hi va comentar -lectura que van poder compartir amb l’autor- va ser la guanyadora del Premi Born de l’any passat, El show de Kinsey, de Jesús Díez, publicada, com a novetat d’enguany, en les quatre llengües de l’estat, en català, per l’editorial “Arola”.

El show de Kinsey és un vodevil transcendit que, d’una forma àgil i divertida, posa en evidència totes les contradiccions de la nostra societat a través d’un matrimoni, Fernando i Carolina, que representa tota la hipocresia i la doble moral dels fills del Maig del 68. Els dos, professionals de l’autoajuda, viuen en un xalet als afores de la ciutat  -que, segons l’autor, “podria ser obra d’un arquitecte de moda”, surten en un programa de televisió a parlar de sexe i, sobretot, viuen instal·lats en la impostura més absoluta. Les opinions de Fernando sobre la masturbació, la infidelitat o l’homosexualitat deixaran en evidència tota la seva hipocresia i, de retop, la hipocresia que ens arriba, des dels diferents mitjans de comunicació, a través d’uns personatges que pontifiquen, dia sí dia també, sobre el bé i el mal. Mariluz, la mare morta de Carolina, que, segons l’autor, l’ideal seria que fos un holograma, es passeja per l’obra com una mena de consciència de tots plegats i es converteix en un personatge que, al meu parer, dóna moltíssim de joc.

D’altra banda, com ja va destacar el jurat que li atorgà el premi, en El Show de Kinsey  assistim a una barreja molt interessant de llenguatge teatral i audiovisual. La vida quotidiana del matrimoni té  el seu reflex invers a la pantalla de televisió en què, de tant en tant, es converteix la vitrina de la sala i que ens mostra imatges del programa televisiu en què participen els protagonistes. La ironia que desprèn aquest joc de realitats i aparences és, sens dubte, un dels aspectes més destacables de l’obra.

Així, sens dubte, la millor notícia que podríem rebre de cara al Premi Born del 2009 seria que El show de Kinsey puja als escenaris i, sobretot, que puja a l’escenari del Teatre Principal de Maó perquè tots en puguem gaudir. Seria una forma d’adonar-nos, una vegada més, del que representa per a Menorca tenir el Premi Born de teatre. Un luxe que no sé si els menorquins -com sí fan fora de l’illa- som capaços de valorar de la forma que es mereix. Any a any, premi a premi, obra a obra.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris