Publicada el 1955, Lolita és el relat en primera persona del protagonista masculí de l’obra, Humbert Humbert, un professor europeu que arriba a Amèrica per cobrar una herència i que l’atzar el portarà a allotjar-se a casa de la senyora Haze, la filla de la qual, de dotze anys, impactarà de forma colpidora sobre l’home. El matrimoni amb la senyora Haze oferirà a Humbert la possibilitat de restar al costat de l’adolescent i s’iniciarà, així, el viatge angoixant d’HH i Lolita.  Aquesta, conscient del poder que exerceix sobre l’home, es convertirà en una “temptació fatal” per al professor. Seran unes relacions en què amor i odi, desig i repulsió s’aniran alternant en l’adolescent, provocant la desesperació d’Humbert.

Nabòkov va haver de defensar la seva obra de les acusacions, entre altres, d’immoralitat. Res més adient que la descripció de pornografia que el mateix autor ens dóna a “A propòsit de Lolita” per descobrir, justament, tot el que no és la novel·la: “L’obscenitat s’ha d’apariar amb la banalitat i tota mena de fruïció estètica ha de ser substituïda de soca-rel per la simple estimulació sexual(…). Així, a les novel·les pornogràfiques, l’acció s’ha de limitar a una copulació de clixés. L’estil, l’estructura, la imatgeria no han de distreure mai el lector de la seva tèbia concupiscènia.” I és que a Lolita trobarem, per contra, plaer, bellesa, tendresa, detalls, ingenuïtat, seducció, sofriment.

La protagonista, Lolita, pertany a un gènere de nenes precoçment seductores, la naturalesa veritable de les quals “no és humana sinó ninfal (és a dir, demoníaca)”. Precocitat, ardor, despreocupament, vulgaritat, però, també, tendresa i ingenuïtat són alguns dels adjectius que la poden definir. Així, la nimfa desplegarà el seu poder de seducció al llarg de tota la novel·la, deixant només un espai, entre el patètic i el desesperat, per a Humbert.

La lectura d’aquestes pàgines és un autèntic plaer, potser agre-dolç, però, al capdavall, un relat que magnetitza el lector i el fa participar de la “perversitat” dels personatges, en entrar a formar part de tots els seus jocs amorosos i, en un sentit més ampli, de tota la vida que els envolta.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris

Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe.  Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de Carles Riba:

“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).

“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.

I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).

Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)

Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.

(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

“M’adono que escriure, per a mi, sempre ha estat transcriure, transliterar, traduir. Fins i tot quan ho baso en la invenció, que és una pura transposició acrobàtica d’experiències”, diu Màrius Serra en aquest llibre. Un llibre on no hi ha acrobàcies -ni tan sols literàries- i sí molta vida autèntica, abocada a mans plenes. Perquè, al voltant de Llullu -en Lluís, el fill de l’autor, nascut el 2000 amb una greu encefalopatia-, s’hi concentra tot  l’amor, tot el dolor, tota la joia.

Quiet recull, sense seguir un ordre cronològic, escenes concretes de la vida d’en Llullu que el seu pare ens fa arribar amb una naturalitat que corprèn. Entre el mig somiure i l’emoció més profunda, Màrius Serra ens parla de “Paraules”, de “Vergonya”, de “Ràbia” o de “Triomf”. Uns capítols, breus però intensos, a partir dels quals podem resseguir els set primers anys de vida del fillet. D’un fillet que, com diu el seu pare, “no progressa adequadament” però que té el do, al meu parer, de fer progressar d’una forma excel·lent les persones que l’envolten: “Tots els que ens hi mirem (en Llullu) una mica a fons envellim d’una forma diferent”.

Avui dematí, mentre deia adéu al meu fill -nascut, també, el 2000- i l’he vist partir, carrer amunt,  cap a l’escola, m’han vingut al cap  en Màrius i en Llullu, assegut a la seva cadira de rodes. Els he vist esperant l’autobús, entre els cotxes mal aparcats que omplen la vorera del seu carrer. I he somrigut lleument. I m’he emocionat. Perquè Quiet és, sens dubte, un llibre colpidor, escrit -ja ho sabíem- per un gran escriptor. Escrit, sobretot, per una gran persona. Si Llullu és un mirall per als que l’envolten, Quiet serà un mirall per als lectors. I val la pena emmirallar-nos-hi.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris