Mercè Ibarz, narradora reconeguda, assagista i periodista, ha destacat per la seva faceta com a biògrafa de Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l’últim dels quals és Rodoreda. 
Exili i desig (2008), una novel•la-assaig que traça un retrat precís de la complexa figura de l’escriptora. Amb un estil àgil però, a la vegada, profund, Ibarz repassa la vida i l’obra de Mercè Rodoreda a partir de dos eixos imprescindibles: l’històric –que travessa la història del segle XX- i el personal –la d’una ambició literària que serà el motor de la seva existència-.
La guerra, l’exili, d’una banda, i l’ambició, el desig, de l’altra, seran, doncs, els fils a partir dels quals Mercè Ibarz s’endinsarà dins la figura d’una escriptora, d’una dona, certament especial. Un exili i una vida que tindran sempre un referent, tant personal com literari, importantíssim per a ella: la figura de Joan Prat / Armand Obiols. Diu Ibarz: “Amb el desig, amb l’amor dels cossos, va ser possible viure l’exili com a temps actiu i no només com a derrota, temps aturat. Quan l’amor dels cossos va afluixar o es va esvanir, va quedar el desig d’escriure”. I, en aquest desig d’escriure, el suport sempre incondicional que Rodoreda trobà en Obiols serà fonamental a l’hora de bastir la seva impressionant obra literària.
La relació Rodoreda-Obiols és dibuixada amb gran precisió i encert per Mercè Ibarz a les pàgines del seu llibre. La figura d’aquest intel•lectual de primer ordre, que va mantenir, per exemple, una estreta relació, a l’exili, amb Julio Cortázar, i a qui la seva autoexigència, segurament, li va impedir de deixar obra escrita, esdevé el perfecte contrapunt de l’escriptora. Ell és qui l’anima, l’aconsella, li esperona l’ambició literària. Un home del qual, com diu la pròpia Ibarz, “hauríem de saber més”, tot i que, avui, sens dubte, és gràcies a ella i a la seva exhaustiva recerca d’informació que podem començar a valorar la importància que tingué en la vida i l’obra de Rodoreda. Madame Prat, com es feia dir ella a Ginebra.
Voldria que aquesta breu ressenya de l’obra de Mercè Ibarz fos la contribució d’aquest bloc a la celebració, dia 8 de març, del Dia de la Dona. Perquè no se m’acut una forma millor de fer-ho que a través de la figura d’una escriptora imprescindible com és Rodoreda. De la dona de lletres però, també, de la Dona en majúscula. De la dona valenta, que sempre tenia la paraula “revolució” als llavis. De la dona que va saber viure els seus amors amb absoluta llibertat i independència. De la dona ambiciosa. De la dona que va veure com la seva vida privada era jutjada amb gran duresa. De la dona les obres de la qual, avui fonamentals, eren ignorades, de forma incomprensible, en diferents premis literaris. De la dona que va haver de patir un temps esquifit i dramàtic que, tanmateix, la va ajudar a fer-se forta. I, amb ella, de retop, retrem homenatge a tantes dones a qui una guerra i una postguerra van capgirar l’existència.
Sens dubte, la lectura de Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz, ens re-descobrirà la figura de Rodoreda, d’una escriptora que “és una part indissoluble de la literatura contemporània i de les seves fonts primordials, no només de la catalana”. D’una escriptora l’obra de la qual anirà sempre lligada a la seva vida. Als seus temors, als seus desitjos. Una obra ambiciosa. L’obra d’una dona que deia, amb un mig somriure al rostre: “Cal viure perillosament”.
valentia, ambició i ofici. Una valentia, una ambició i un ofici que ja ens va mostrar en la seva primera novel•la, Enllà de la mar (Premi Joanot Martorell), una novel•la que explica la lluita valent d’una dona contra el càncer, una lluita durant la qual el record de la seva Menorca natal serà un bàlsam per al seu dolor. També la següent novel•la, Quan la lluna escampa els morts (Premi de novel•la Ciutat d’Alzira), és una novel•la arriscada en el sentit que s’endinsa dins el món més marginal que amaga qualsevol gran ciutat, en aquest cas València, per explicar-nos la història de Carlos i Vanessa, dos joves que pertanyen al que podríem anomenar el grup dels “perdedors” de la nostra meravellosa societat del benestar. Aquells que neixen i viuen condicionats per uns orígens dels quals es fa molt difícil fugir. I, finalment, a Eclipsi (Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés), una novel•la, dura i intensa, a moments angoixant, que arrossega, també, el lector cap a l’abisme. A partir d’un fil argumental aparentment senzill, l’autora dibuixa, amb mestria, tot el procés de degradació, d’autodestrucció de la protagonista. Els sentiments de culpabilitat i, sobretot, com molt bé va apuntar Àngel Mifsud a la presentació de la novel•la, el pes d’allò que no va passar, abocaran la dona, una crítica literària amb una vida que podríem dir que ben normal, a cometre uns fets terribles que provocaran el seu internament al mòdul de malalts mentals d’un centre penitenciari. Un eclipsi, el 3 d’octubre de 2005, desencadenarà la tragèdia.
renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molts sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La meva vida podria servir per a fer-ne una novel·la barata. Avui, després d’haver passat tres mesos estalviant pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he passat temps assegut en el banc del parc sota del funicular… encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donat ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que m’he cansat.