27
juny
2009
Escrit per Maite Salord
Pirènia és una novel•la que explica la història com hauria pogut ser. La història d’un país que, com diu el subtítol de l’obra, per desgràcia, “mai no va existir”. Es tracta, per tant, com diu el seu autor 
en les darreres pàgines de l’obra, d’una “ucronia”. D’una novel•la que podem inscriure dins aquest subgènere de la ciència-ficció en el sentit que és “una novel•la històrica alternativa”. Així, la trama arranca en un punt del passat en què els fets no van ocórrer com ho varen fer realment. En aquest cas, el rei Pere II d’Aragó no només no mor a la Batalla de Muret de 1213 sinó que, a més, derrota Simó de Monfort i constitueix la Confederació de Pirènia, que arribarà a estar formada per Aragó, Balears, Catalunya, Navarra, Occitània i València.
Esteim, idò, davant d’una novel•la ambiciosa i complexa que arranca el 1213 i que acaba el 2042, i en la qual podem trobar personatges històrics ben reals com Ramon Llull, Francis Bacon o Hitler. Tanmateix, al meu parer, l’autèntic eix vertebrador de totes les històries que ens explica en Pere Morey el forma la parella formada per Pere de Muret i Pirena d’Ussat i que, com podem llegir a la mateixa novel•la, “són un home i una dona que van essent substituïts al llarg del temps, però que sempre representen els mateixos principis”. Evidentment, els principis d’aquest país imaginari en què el Respecte en majúscules és la seva forma de vida. Respecte entre religions, entre sexes; respecte a la vida i a la libertat.
Així, Pere i Pirena ens acompanyaran des de la primera pàgina fins a la darrera i donaran unitat a la història que se’ns explica. I, dels dos, m’agradaria aprofundir un poc més en el personatge femení que és el que, al meu parer, ompl la novel•la amb la seva presència. Comencem per aquesta imatge de Pirena que ens regala Pere Morey: “Pere, corprès, mira com la dona s’allunya, amb la seva cabellera roja incendiada per sol ixent. Aixeca la mà cap a la resplendor que l’encega. Entre els seus dits estesos hi veu quatre barres roges sobre el cel tot daurat…” Pirena és, idò, el símbol de la pàtria, el símbol de l’ànima d’un poble que no s’ha deixat vèncer. Una dona bella, intel•ligent, forta que agafa el nom de la filla del rei Bèbrix a qui Heracles, segons el llatinista Pierre Grimal, embriac, va violar. Poc després, ella donava a llum una serp i, espantada, fugia a les muntanyes on era devorada per les feres. (I, ara, voldria fer un incís en l’explicació d’aquesta història: curiosament, a la novel•la que comentam, apareixen uns personatges d’ulls verds, de mirada de rèptil, que no són altres que els Monfort, els enemics de Pirènia, uns ulls verds que no he pogut evitar que em recordassin aquesta serp.) Retornant altre cop a la història clàssica, morta Pirene, Heracles li fa un homenatge i en record de la seva amiga, posa el seu nom a les muntanyes més properes.
Cal dir que el personatge de Pirene ja apareix, per exemple, en una de les obres cabdals de la literatura catalana, L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. En el Cant I, podem llegir que Heracles promet fundar una gran ciutat a l’abric de la serra que servesqui de record de la seva estimada. I, com si de l’heroi es tractàs, Pere Morey li ha construït un país que duu el seu nom. Un país fet de paraules. Perquè les paraules més belles i sensuals de Pirènia van dedicades a ella: “A la vorera superior del seu camp visual, Pere veu com una flamarada. Alça el cap. A una finestra del pis superior li oneja la cabellera de Pirena; ara li veu la cara, els ulls lluminosos, les espatlles nues… sap que no porta res més a sobre que el seu perfum de blat madur”.
D’altra banda, el taranna irònic de l’autor es deixa veure, també, en aquestes pàgines. Així, al costat de les descripcions delicades que hem llegit de Pirena, hi trobam el sentit de l’humor més fi. Per exemple, al final del llibre, la locutora que ha explicat la història del poble de Pirènia, esmenta el nom d’un “escriptor desenfeinat, un tal Perot Yerom”, que no és altre que el propi autor. O tot el capítol 69, situat a Madrid, el novembre de 1975, que recrea una reunió entre Fraga Iribarne, just després de la mort de Franco, i representants de França, Gran Bretanya, Suïssa, Estats Units i Pirènia.
Des que Pere Morey, el 1967, va escoltar les paraules de Ferran Soldevila: “La història d’Europa hauria estat diferent si el rei Pere hagués guanyat la batalla de Muret”, va començar a escriure, d’alguna manera, Pirènia, aspectes de la qual ja podem trobar en obres anteriors de l’autor. Perquè Pirènia és, sobretot, aquell país en què, a molts, ens agradaria viure: pacífic, respectuós, obert. Gràcies Pere per, al llarg del poc més d’aquestes 400 pàgines, deixar-nos viure aquest somni que, vés a saber, potser un dia pot convertir-se en realitat.
que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tanmateix, he de dir que no totes les pàgines d’aquests tres llibres m’han interessat per igual. És ben cert que, quan parles de novel·les d’entre cinc-centes i vuit-centes cinquanta pàgines, el més normal és que hi hagi fragments més captivadors que d’altres. Ara bé, després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que el que realment m’ha apassionat de Millenium té un nom: Lisbeth Salander.