Podria començar explicant l’argument de Els jugadors de whist (en Jordi, 43 anys, en plena crisi, viu al garatge de casa, mig casat, mig separat, fa de fotògraf, casa la filla amb un tipus que detesta, etc, etc). Ho podria fer, però crec que aquesta excel·lent novel·la es mereix molt més que això. Perquè, sens dubte, el millor que té aquesta història és la forma com arriba als lectors. Per dir-ho ras i curt, l’estructura narrativa i les paraules que la basteixen.

Així, el fil argumental ve marcat per uns capítols que, amb precisió horària, fixen diversos moments del casament de la filla del protagonista. Un autèntic retaule de personatges i situacions que provoquen tot tipus de reaccions en els lectors. Són éssers tendres, ridículs, divertits, previsibles o sorprenents. Humans i propers, sempre. I, enmig de rams de flors, copes de cava, balls i llàgrimes, la novel·la va agafant volada a través dels records del protagonista. Uns records que abracen des de la crisi que suposa l’adolescència -el pas de la infantesa a la maduresa- a la crisi de l’home adult que ha de decidir, urgentment, què vol fer de la seva vida.

Els amics de la infantesa, els jocs, els primers amors, el castell de Figueres, la grisor d’una època -el final dels anys setanta- que es mou entre el franquisme i la democràcia-, les il·lusions i la presència sempre colpidora de la mort, es van entrellaçant de forma magistral, entre els sons d’una música i les imatges d’unes pel·lícules que et transporten al moment. En definitiva, una novel·la, Els jugadors de whist, amb personatges de ficció complexos, amb jocs d’identitats que sorprenen el lector, amb vivències amb les quals, d’una manera o altra, ens hi podrem reconèixer. I, sobretot, amb diàlegs que, com diu el mateix autor, són, la majoria d’ells, ben reals. No crec que es pugui demanar més.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Fa uns dies, per motius que ara no vénen al cas, vaig haver de contestar un qüestionari literari, algunes preguntes, i respostes, del qual, vull compartir amb els visitants d’aquest bloc.

1.    A quina edat vas començar a escriure? Supòs que, d’alguna manera, des del moment que vaig pensar: quan sigui gran, vull ser escriptora. Tenia set o vuit anys. Sempre he escrit. Avui, però, puc dir que sense escriure no sabria viure.

2.    Recordes quin va ser el primer text que vas donar per acabat? El primer que vaig publicar. I perquè me’l van publicar! Es deia: I del somni, tot.

3.    En què diries que t’assembles a l’escriptor que eres quan vas començar? En la il•lusió amb què començ els projectes literaris i en els dubtes contra els quals he de lluitar mentre els duc a terme.

4.    Hi ha res que enyoris, d’aquella època? No, era més jove, és cert, però, en canvi, trob que ara escric molt millor.

5.    Hi ha alguna cosa relacionada amb l’escriptura que volguessis aleshores i que avui tinguis la sensació d’haver aconseguit? Poder publicar i, sobretot, publicar en editorials que t’asseguren una bona distribució de les obres.

6.    Què és el que més t’interessa de la teva feina? La possibilitat d’explorar realitats que desconec, de crear personatges que acaben sent-me molt propers, el repte de construir estructures narratives més o manco complexes…

7.    Tens un horari per escriure? Algun moment del dia que t’estimis més? No. Tenc molt poc temps i aprofit qualsevol estona.

8.    On treballes, normalment? Tenc l’ordinador a l’altell de casa, un espai ampli i lluminós amb vistes al port de Ciutadella. És un privilegi, ho reconec.

9.    Pots concentrar-te en alguna altra banda? Pensar una novel•la, ho puc fer en qualsevol lloc i fent qualsevol cosa (planxant, en una reunió avorrida…). Escriure-la ja és més difícil. Necessit el meu espai.

10.    Tens cap mania a l’hora d’escriure? No.

11.    Et fa vergonya ser escriptor? No! (Pensa que també em dedic a la política i, en aquest cas, moltes vegades sí que em fa vergonya ser d’aquest gremi).

12.    Què li preguntaries a un escriptor que admires? Si podria venir a Menorca a parlar-nos de la seva literatura.

13.    Què és el que et fa més por, quan estàs ficat en un projecte d’escriptura? Que, quan estigui acabat, el resultat no tengui la consistència que jo voldria.

14.    Creus que l’escriptura modifica la relació d’un escriptor amb la lectura? D’alguna manera, sí. Diguem que, de vegades, no pots evitar fer la “radiografia” del text i demanar-te com hauries explicat tu aquella història.

15.    Quina creus que és la virtut més sobrevalorada en la literatura? Tot i que les referències històriques són interessants en qualsevol text literari, no s’hauria de confondre Història amb Literatura.

16.    I el pecat literari que s’entén pitjor? La supèrbia. Com a mínim, a mi, és el que em costa més d’entendre.

17.    l el llibre que regales per inèrcia. Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

18.    Tres autors que voldries pensar que han influenciat en la teva feina. Aquesta resposta pot sonar molt pendant. Així que et diré tres dels autors que més m’agraden: Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i Carson MacCullers.

19. Digues en dues línies què et ve al cap si et pregunto què penses sobre la literatura catalana. Tenim una literatura potent, amb un passat esplèndid i un present carregat de vitalitat. Només cal que ens ho creguem… i que ens ho deixin creure. La literatura en català hauria de tenir moltíssima més presència.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

Fa, exactament, catorze anys, estava a punt de parir la meva segona filla. Record, com si fos ara, aquella sensació de temor i il·lusió que sentia. Després de mesos, a la fi, l’endemà, li podria veure la cara i tenir-la entre els braços. Com va ser. Tanmateix, mentre la mirava amb orgull, vaig sentir, per uns instants, l’enyor de la proximitat en què havíem viscut fins llavors. Enyorava tenir-la dins meu. Una barreja de sensacions ben estranya que ja havia sentit una vegada i que, encara, havia de tornar a recuperar un cop més.

Just un any després d’aquest naixement, publicava el meu primer text, I del somni, tot,  una novel·la curta que em va demostrar que, si m’ho proposava, era capaç d’escriure, de fer allò que, des que tenia memòria, no havia deixat de pensar: vull ser escriptora. I, amb l’escriptura, amb la creació de personatges que, a força de conviure amb tu, t’acabes sentint molt propers, vaig descobrir que aquella sensació de plenitud i pèrdua que era per a mi tenir un fill era molt similar a la que t’envaia en el moment de posar el punt i final a una novel·la que havies estat anys escrivint.

Sé que això que explic pot semblar estrany. No sé si ho és. És el que jo sent. Potser, per això, faig meves les paraules que va dir una escriptora, de la qual no record el nom, en una entrevista: quan acab una novel·la, ja estic embarassada d’una altra. Perquè, si bé els fills són teus per sempre, les novel·les, un cop les dones a llegir al grup de fidels que saps que te’n trauran les clarors i les ombres; un cop les envies als agents literaris perquè les facin arribar als editors; un cop les tens publicades… llavors, ja no són teves. Són dels lectors. I tu necessites omplir un buit que no et deixa respirar. I mires l’embrió d’un nou text i t’hi agafes per sobreviure. Amb tota la incertesa del món. Amb tota la il·lusió del món.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris