16
nov.
2010
Escrit per Maite Salord
Cada 15 de novembre se celebra el “Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat”. En el primer semestre del 2010, van ser 600 arreu del món, 20 assassinats i 30 torturats. Ahir, per parlar d’escriptors i llibertat d’expressió, vaig participar en una taula rodona, organitzada pel PEN Català, a Palma. M’agradaria compartir algunes de les idees que hi vaig exposar.
“Com diu la Declaració dels Drets Humans, en el seu article 19, “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió”. Malauradament, però, com passa amb tants altres drets, el món és ple de periodistes i d’escriptors silenciats. Un silenci que els converteix no només a ells en víctimes: el seu silenci fa, també, víctimes totes les persones que es veuen privades del seu dret a la informació. I més encara, perquè la llibertat d’expressió és una eina fonamental per defensar tots, absolutament tots, els drets humans.
En un moment en què es té la percepció que la informació que circula és molta no és manco cert que la informació oculta és encara molta més. L’exemple del “Wikileaks”, que ha fet públics documents secrets sobre Afganistan, n’és un bon exemple. En aquest cas, l’anonimat de les fonts evidencia que la seva lluita per la transparència i el coneixement no es pot fer a cara descoberta. I això que parlam, se suposa, de països en què la defensa teòrica de la llibertat d’expressió és total i absoluta.
És evident, per tant, que el món en què vivim és ple d’escriptors –en el sentit més ampli del terme- silenciats i que és necessari denunciar i fer pública la seva situació, com fa el PEN. Tanmateix, resulta obvi que no totes les situacions són iguals. Hi ha, des de casos dramàtics d’escriptors assassinats, empresonats o exiliats que paguen amb la seva vida l’exercici de la llibertat, a casos de censura més o manco dissimulats i que tenim molt més a prop. Si m’ho permeteu, centraré el tema a Menorca i, per extensió, a la literatura catalana.
Resulta curiós adonar-se com, moltes vegades, si reculam en la història, les illes (en minúscula) s’han convertit en les presons d’un bon nombre d’escriptors i han fet de la mar una mena de reixa per silenciar veus. A Menorca, per exemple, s’hi va exiliar, al s.XIX, Duran Canyameres, gràcies al qual, justament, anys després i a través de Jordi Carbonell, vam conèixer el teatre il•lustrat del XVIII. També al s.XIX, Menorca, Ciutadella en concret, va acollir un escriptor del qual desconeixem el nom i al qual fa referència Víctor Balaguer al volum XXXII de les seves Obras (1895), en què transcriu el que ell en diu “Poema d’un pobre desterrado”, anterior a Aribau:
Desde’l fondo de mon pit,
ab lo cos y’l cor migrat,
jo te dich tot entristit:
Catalunya, Deu te guart.
Si la llengua de tos avis
no parla ningú ni sent,
jo la vull en los meus llavis
ab lo meu darrer accent
Avui, a l’estat espanyol, la situació és, com al primer món, de suposada llibertat d’expressió. Podíem llegir, però, fa uns dies, que el periodista Guifré-Jofre Montoto, “denunciava pressions i imposicions de la direcció general de la Policia en la presentació d’un llibre sobre els mossos”, un cas evident de censura que no és, per desgràcia, un fet aïllat: tots sabem que, en aquesta democràcia tan justeta que tenim, hi ha temes que són intocables.
A més, la nostra situació d’escriptors en llengua catalana, pens que ens ha de fer plantejar, també, les dificultats d’expressió que, al llarg dels anys, hem tingut i continuam tenint, també, actualment. No és un cas dramàtic, com el d’aquells escriptors que s’hi juguen la vida, però crec que és interessant, també, posar-ho damunt la taula. La més que evident castellanització de la societat en què vivim i la poca presència que, encara avui, té la literatura escrita en llengua catalana mereixen, també, una reflexió. Perquè, teòricament, gaudim d’una llibertat d’expressió que, a la pràctica, es veu atenuada per una forma subtil de silenci, no tant pel que fa al fons, sinó a la forma, a la llengua pròpia amb la qual ens expressam.
Amb tot, la situació que ens és més propera no és, sens dubte, ni fer-s’hi a prop, tan dramàtica com la d’aquells escriptors que, arreu del món, es juguen la vida en cada paraula. Escriptors amenaçats, vexats i agredits que necessiten del suport internacional per sobreviure. La iniciativa de les ciutats-refugi (tant diferents de les illes-presons) és excel•lent, en primer lloc, perquè garanteix la integritat dels escriptors amenaçats; i, en segon lloc, perquè permet l’intercanvi cultural, sempre enriquidor. El desitjable, però, seria que aquest intercanvi, un dia, es pugui dur a terme des de la llibertat més absoluta i no des de l’amenaça. Haurem de continuar insistint.”
