Des que Joan Pons es donà a conèixer, el 1991, amb el recull de dotze narracions breus No cregui el que diuen de mi, fins a les seves darreres novel·les, La casa de gel i Gossos de pluja, hem assistit al desplegament d’una veu literària personal, potent i ambiciosa. Entremig, El laberint de les girafes, una novel·la d’estructura complexa, en la qual el paisatge natal esdevé gairebé mític, i que ha estat considerada una de les millors novel•les escrites en català durant el segle XX. O Nàufrags. O Sorra a les sabates.
Tanmateix, per parlar de La Casa de gel, crec que és imprescindible aturar-me un moment a Barba-Rossa, una novel·la que, a nivell formal, inicia el gust de l’escriptor per uns capítols breus però intensos i per un llenguatge cada vegada més poètic. Estructura i imatges que també trobam a La casa de gel. Un “realisme líric”, per dir-ho en paraules del propi Joan Pons, que ens deixa frases i metàfores precioses (“l’escuma de calç de les onades emblanquinades pel vent”, per posar-ne un exemple).
Anem, però, a la història. En primer lloc, la història d’amor entre el protagonista, Simó Vallès (“l’home més lleig del món”) i la bella Eulàlia. Però, també, la història d’un secret, el del pare de Simó, que tingué lloc durant la Guerra Civil. I, entre aquests dos fils narratius, tot de referències literàries: des del procés de creació d’una novel·la (la que escriu Simó Vallès sobre la vida del pare) a tot un cànon d’obres imprescindibles (Guerra i Pau, El cor és un caçador solitari, El primer home, El guepard…).
Joan Pons, a la presentació que va fer de la novel·la a la Biblioteca Pública de Ciutadella, va dir que volia oferir al lector imatges que no el deixassin indiferent. La imatge de la casa de gel o la de les anguiles dins la cisterna de casa. Dues imatges que tenen en comú l’aigua i la casa. La fredor i la duresa, en el primer cas. La calidesa de la vida viscuda, en l’altre. Aigua i casa com a símbol de l’existència. Una existència fugissera com les anguiles i que, tanmateix, queda fixada entre les pàgines d’aquest llibre perquè el lector la visqui amb intensitat: “Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?”. Exactament, açò.
