05
gen.
2011
Escrit per Maite Salord
LA NIT DE REIS
Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.
La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estàs descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torni a despertar!
Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!
DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)
