També el professor quan professa rep una lliçó dels seus oients. Rep la lliçó del front atent o de les celles juntes, la del llavi irònic o de l’àgil flameta dels ulls. Aquesta lliçó val tant, almenys, com l’articulada per la veu doctora.
Quan aquest intercanvi de serveis és produït entre ell i ells, alguna cosa neix i ve entre ells a habitar i per ells a manifestar-se; alguna cosa, distinta en veritat de la ment de l’un i la dels altres i àdhuc de totes les ments aplegades; més aviat, multiplicació d’elles; activa, enlairadora síntesi d’elles; ment col·lectiva que en aquest cas, i només en aquest cas, mereixerà el nom d’Esperit.
No cal precisament la dualitat de veus perquè el diàleg es produeixi. Diàleg hi ha quan, de qualsevulla manera, un autor pren compte del pensament aliè i al se l’incorpora, o bé n’estableix, sigui com sigui, l’oposició o el contrast. Diàleg hi ha en la referència, en l’al·lusió, en la cita, en la història del tema, en el report del text, en la discussió, en la refutació. Diàleg hi ha quan, dins un llibre, per exemple, aquell qui estableix una tesi i la sustenta, en preveu les objeccions possibles i anticipadament en mesura l’abast, en lleva la força, en treu la malícia, en destrueix o en redueix l’eficàcia. Si el veritable pensament necessita del diàleg, podem afegir que la cultura és, en substància, el mateix diàleg.
Eugeni D’Ors, 19-X-1920
