En aquella hora de la nit, la plaça de la catedral era com un tros de cel fosc estrellat. Entre les parets de marès daurades que es perdien en l’infinit, l’espai clos vessava de cavalls negres, expectants, que, de tant en tant, entre renills ensordidors, trencaven la seva estampa d’una quietud impossible. Els animals es feien témer amb cops secs de ferro contra les llambordes i amb moviments sobtats de cap per descobrir, entre la crinera brillant, els reflexos dels miralls en forma d’estrella que cobrien els seus fronts. En aquells moments, la nit de Sant Joan esclatava en llambrejos de colors, màgics, que s’oferien, generosos i cruels alhora, per descobrir els secrets de qui tingués el coratge d’emmirallar-se entre les cinc puntes que tancaven l’autèntica veritat de la vida. De la vida de cadascú.
Les campanes retrunyiren dins la nit i l’home, que s’havia adormit amb el cap entre els genolls, va obrir els ulls de cop. Davant la catedral ja no hi havia cap cavall. Amb el cap enterbolit, es va aixecar d’esma i, amb un pas vacil.lant, va travessar el carrer i la plaça del Born fins arribar a la fira. La música cridanera el va atreure fins als cavallets de colorins que voltaven i voltaven dibuixant sempre un cercle perfecte. Es va asseure en un banc i va veure passar durant minuts aquells cavallets de fira muntats per criatures bocabadades que mantenien intactes totes les seves il.lusions. Li van fer enveja perquè ell havia perdut la seva i se sentia sol i buit. Ara, ja no tenia res que l’ajudàs a viure. I mirant el rostre feliç d’aquells infants, hauria volgut tenir el poder per robar-los algun tros de les seves fantasies perquè el tornassin a omplir.
Quan es va aixecar del banc per anar no sabia ben bé on, entre els cavallets que anaven i venien somrients, va descobrir aquells ulls blaus. Ella s’acostava a ell amb el risc en la seva mirada i, com en un dels seus somnis, van trobar-se dins la nit. Joia, música i rialles infantils. Cavallets de colors fent cercles màgics. Al cel negre, les estrelles lluïen.
