L’home prim, vestit amb robes folgades de colors brillants i turbant al cap, destapa el cistell d’espart que ha deixat al mig de la pista central i el colpeja suaument amb la flauta que duu a la mà. Després, parsimoniós, s’asseu a terra, damunt una estora de colors vius, i creua, amb facilitat, les cames. Torna a colpejar el cistell i es posa la flauta entre els llavis. En pocs segons, se senten unes notes delicades que surten a través d’una carabassa a la qual s’han introduït, segellades amb cera, dues canyes de bambú. Aquella música monòtona omple l’envelat. L’instrument és estrany i atreu tota l’atenció del públic. Fins que, lentament, una serp de pell brillant, d’un color castany grogós, treu el cap del cistell i fixa els seus ulls de bronze líquid en els de l’encantador, que li aguanta, impassible, la mirada.
Un murmuri de sorpresa recorre l’espai. Els focus formen, al mig de la pista central, un cercle de claror intensa que abraça l’home i la serp. Es crea una atmosfera de misteri i de tensió. Es palpa el risc. La serp comença a desplegar el seu cos esvelt, tot iniciant un moviment sinuós i lent que sembla guiat per la música repetitiva que surt de la flauta de l’encantador. Tanmateix, són els suaus moviments que l’home fa amb l’instrument, com si dibuixàs petits cercles a l’aire, i el lleuger balanceig rítmic del seu cos, el que hipnotitza el rèptil, el qual, al seu torn, els correspon creant un zig-zag imaginari. Formes ondulants que tracen un camí que ningú no sap on té el final. Fins que, com si se sentís amenaçada, la serp desplega una mena de caputxa al voltant del seu cap perquè la protegesqui.
El públic, des de la distància, té la sensació d’assistir a un combat subtil entre un home, molt valent o molt temerari, i una serp que mou el cos a un ritme de defensa i atac constant. Una mena de joc en què l’encantador sembla controlar la situació des del primer moment, tot exercint el seu domini amb una certa facilitat. És ell qui guia els moviments de la serp. Ell qui la fa ballar al seu ritme. Li agrada saber-la exactament al lloc on la vol tenir. Sap que la gent l’admira per això. És un home que sembla humil però que, al capdavall, sota aquell posat de discreció, no pot amagar la vanitat de saber que controla el rèptil fins a la més mínima contorsió del seu cos. I insisteix amb les notes, tot i saber que ella es mou atreta per unes vibracions que són pràcticament imperceptibles per a la gent que els envolta. Unes vibracions que només ells dos coneixen i amb les quals juguen per acostar-se i repel•lir-se sense descans.
De sobte, la serp d’ulls de color de bronze treu, amb moviments ràpids, una petita llengua de color vermell intens amb la qual sembla voler tocar l’home. L’encantador juga, llavors, a fer veure que és perillosa. Que darrere aquella llengua de seda s’hi amaguen uns ullals esmolats que si li arriben a tocar la pell, li introduiran un verí letal en el cos. Cada cop que s’acosta a ell, el públic es mou a l’uníson. Ell manté el posat impassible i tranquil fins al final. L’únic que ha de fer és continuar amb els moviments monòtons de l’instrument i del seu cos que són els que van traçant el camí que el rèptil dibuixa en l’aire, com si, amb la punta de la llengua, volgués arribar a tocar el cel. L’encantador sap que la serp no és, malgrat les seves anades i vingudes torbadores, verinosa.
L’animal ha sortit del cistell i arrossega el seu cos infinit i esvelt als peus de l’encantador. La música només serveix per distreure la gent que els observa. Com si la resta que els envolta no existís. Són dos cossos que se cerquen però sense arribar a tocar-se. L’encantador de serps s’oblida del públic. Només existeixen ells dos. Es mouen en una bombolla transparent i fràgil en la qual només responen a l’estímul d’unes vibracions que els atreuen d’una forma inexplicable. Una melodia invisible que, com un fil tènue, els lliga de forma irremissible. Fins que l’home deixa la flauta a terra i agafa la serp amb les dues mans. Després, davant la remor del públic, se l’acosta al rostre, com si l’anàs a besar i la torna a deixar, delicadament, dins la cistella.
Es fa fosc a l’envelat del circ. Només els quatre llumets d’emergència permeten distingir les ombres que es mouen a la pista central. Quan s’encenen els focus, l’encantador de serps es troba dret al mig de l’envelat. Als seus peus, hi ha el cistell d’espart, ben tapat, on el rèptil reposa després del combat. L’aixeca i l’acomoda, amorosament, entre els seus braços, amb la mirada perduda, com si no sentís els aplaudiments del públic, al qual segueix a través dels moviments de braços i rostre. L’home i la serp abandonen la pista central com si fossin un únic ésser. Ningú no sap que l’encantador de serps ha estat hipnotitzat pels ulls de bronze líquid del rèptil.
Arxiu de la categoria 'Amb totes les lletres'
Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.
Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.
A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només, en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”
Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.
Tal dia com avui, l’any 1940, naixia Joan Solà, filòleg i lingüista que dedicà la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua. I, avui, més que mai, se’m fan necessàries les seves paraules. Hem de plantar cara perquè, com va dir el poeta menorquí Ponç Pons, no tenim “més heretat patrimoni o pervindre / que la llengua on perdura el record d’una terra”.
No defallim. Aquí tenim les paraules del mestre Solà:
“Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé:
Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.
Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres.
Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne.
I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.”