Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

.Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postre

si després de mirar-nos arrencarà a plorar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

Tot és feixuc. Fins i tot el que abans era lleuger i amable. Massa fronts oberts. Atacs indecents a tot allò que més m’estim: la terra, la llengua, la feina, la llibertat, la dignitat, el respecte… Som una ingènua i mai no m’hauria pensat que tornaríem a viure escenes tan semblants a les de temps passats. Escenes que no podem oblidar. Perquè no es poden tornar a repetir. Vivim una farsa disfressada de democràcia. Però no ens podem permetre quedar sense forces. De cap manera. Més que mai, hi hem de ser. En tots els fronts oberts. Com sigui.

Tanmateix, no sempre és fàcil carregar les piles. Després de mesos d’intensa activitat, em vaig adonar que només la lectura em permetia desconnnectar de tot i recuperar l’energia necessària per envestir cada dia. Una lectura que, a contracor, aquests darrers temps, havia quedat relegada a les hores fosques del dia, quan el cansament et tanca els ulls. Per això, ara torn a llegir amb ganes, asseguda a la meva butaca, envoltada dels meus llibres. Recuper l’hàbit lector amb la intensitat que no hauria hagut de perdre mai. A canvi, esclar, de desaparèixer de la vida “social”.  El temps és limitat. El meu, repartit entre la docència i la política, la lectura i l’escriptura, potser una mica més.

Així, m’agradaria compartir els meus llibres energètics de les darreres setmanes. L’Antígona de Sòfocles i la d’Espriu: la dignitat i la valentia de la lluita contra les lleis injustes que l’home dicta  i la denúncia de les lluites fraticides i demolidores en què no hi ha vencedors ni vençuts. Després, una novel·la llarga, intensa, inesperada i, a la vegada, amb l’estil característic del seu autor: En una sola persona, de John Irving. Es tracta d’una novel·la d’aprenentatge -carregada de referències literàries-,de descoberta de la sexualitat -la pròpia i la dels altres-, del respecte més absolut a totes les maneres d’estimar. Pàgines per on desfilen éssers complexos, humans i tendres que ens acaben acompanyant en tancar el llibre. I, finalment, la darrera novel·la del grec Petros Márkaris, Pa, educació i llibertat, un llibre més senzill, de trama policíaca que va, tanmateix, molt més enllà. La brutal crisi econòmica que pateix Grècia, la corrupció dels darrers anys que, en bona part, l’ha provocada, el patiment de la gent, la lluita per la supervivència són els temes que l’autor ens planteja. I, per desgràcia, tot ens és massa proper. Massa conegut.

Esper que aquests breus apunts de les meves darreres lectures us animin  a llegir-les. A mi m’han carregat d’energia. I ja ho sabeu: si no em trobau en algun d’aquells actes als quals sempre assistia, no us preocupeu que estic bé. Només és que dec estar llegint. O escrivint. Però aquesta és una altra història.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

(DEDICAT A TOTS ELS MESTRES)

Això està bé. Però ningú no felicita un mestre d’escola perquè ensenya que dos i dos fan quatre. El felicitaran potser perquè ha triat aquest bell ofici. Diguem, doncs, que era lloable que Tarrou i els altres haguessin triat de demostrar que dos i dos feien quatre més aviat que el contrari; però diguem també que aquesta bona voluntat era com la del mestre d’escola, i com la de tots els qui tenen el mateix esperit, que, per a honor de l’home, són més nombrosos que no ens pensem: tal és, almenys, la convicció del narrador. Aquest es fa càrrec, altrament, de l’objecció que algú podria oposar-li: aquells homes arriscaven la seva vida. Sí. Però a la història sempre arriba un moment que el qui gosa dir que dos i dos fan quatre és castigat amb la pena de mort. El mestre ho sap. I la qüestió no consisteix a saber quina és la recompensa o el càstig que coronarà aquest raonament. La qüestió consisteix a saber si dos i dos fan quatre o no. Pel que es refereix als nostres conciutadans que aleshores arriscaven la seva vida, ells havien de decidir si vivien o no en la pesta, i si calia o no lluitar contra ella.

Molts moralistes improvisats que aleshores corrien per la nostra ciutat anaven dient que res no servia de res i que calia caure agenollat. I Tarrou, i Rieux i els seus amics  podien contestar-los això o allò, però la conclusió era sempre el que ja sabien: que calia lluitar de tal manera o de tal altra, i -no pas agenollar-se. Tota la qüestió consistia a impedir que el major nombre possible d’homes morissin i coneguessin la separació definitiva. Per a aconseguir-ho, no hi havia sinó un  mitjà: combatre la pesta. Aquesta veritat no era admirable; només era conseqüent.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris