Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

Llibres energètics

Tot és feixuc. Fins i tot el que abans era lleuger i amable. Massa fronts oberts. Atacs indecents a tot allò que més m’estim: la terra, la llengua, la feina, la llibertat, la dignitat, el respecte… Som una ingènua i mai no m’hauria pensat que tornaríem a viure escenes tan semblants a les de temps passats. Escenes que no podem oblidar. Perquè no es poden tornar a repetir. Vivim una farsa disfressada de democràcia. Però no ens podem permetre quedar sense forces. De cap manera. Més que mai, hi hem de ser. En tots els fronts oberts. Com sigui.

Tanmateix, no sempre és fàcil carregar les piles. Després de mesos d’intensa activitat, em vaig adonar que només la lectura em permetia desconnnectar de tot i recuperar l’energia necessària per envestir cada dia. Una lectura que, a contracor, aquests darrers temps, havia quedat relegada a les hores fosques del dia, quan el cansament et tanca els ulls. Per això, ara torn a llegir amb ganes, asseguda a la meva butaca, envoltada dels meus llibres. Recuper l’hàbit lector amb la intensitat que no hauria hagut de perdre mai. A canvi, esclar, de desaparèixer de la vida “social”.  El temps és limitat. El meu, repartit entre la docència i la política, la lectura i l’escriptura, potser una mica més.

Així, m’agradaria compartir els meus llibres energètics de les darreres setmanes. L’Antígona de Sòfocles i la d’Espriu: la dignitat i la valentia de la lluita contra les lleis injustes que l’home dicta  i la denúncia de les lluites fraticides i demolidores en què no hi ha vencedors ni vençuts. Després, una novel·la llarga, intensa, inesperada i, a la vegada, amb l’estil característic del seu autor: En una sola persona, de John Irving. Es tracta d’una novel·la d’aprenentatge -carregada de referències literàries-,de descoberta de la sexualitat -la pròpia i la dels altres-, del respecte més absolut a totes les maneres d’estimar. Pàgines per on desfilen éssers complexos, humans i tendres que ens acaben acompanyant en tancar el llibre. I, finalment, la darrera novel·la del grec Petros Márkaris, Pa, educació i llibertat, un llibre més senzill, de trama policíaca que va, tanmateix, molt més enllà. La brutal crisi econòmica que pateix Grècia, la corrupció dels darrers anys que, en bona part, l’ha provocada, el patiment de la gent, la lluita per la supervivència són els temes que l’autor ens planteja. I, per desgràcia, tot ens és massa proper. Massa conegut.

Esper que aquests breus apunts de les meves darreres lectures us animin  a llegir-les. A mi m’han carregat d’energia. I ja ho sabeu: si no em trobau en algun d’aquells actes als quals sempre assistia, no us preocupeu que estic bé. Només és que dec estar llegint. O escrivint. Però aquesta és una altra història.

La pesta, Albert Camus

(DEDICAT A TOTS ELS MESTRES)

Això està bé. Però ningú no felicita un mestre d’escola perquè ensenya que dos i dos fan quatre. El felicitaran potser perquè ha triat aquest bell ofici. Diguem, doncs, que era lloable que Tarrou i els altres haguessin triat de demostrar que dos i dos feien quatre més aviat que el contrari; però diguem també que aquesta bona voluntat era com la del mestre d’escola, i com la de tots els qui tenen el mateix esperit, que, per a honor de l’home, són més nombrosos que no ens pensem: tal és, almenys, la convicció del narrador. Aquest es fa càrrec, altrament, de l’objecció que algú podria oposar-li: aquells homes arriscaven la seva vida. Sí. Però a la història sempre arriba un moment que el qui gosa dir que dos i dos fan quatre és castigat amb la pena de mort. El mestre ho sap. I la qüestió no consisteix a saber quina és la recompensa o el càstig que coronarà aquest raonament. La qüestió consisteix a saber si dos i dos fan quatre o no. Pel que es refereix als nostres conciutadans que aleshores arriscaven la seva vida, ells havien de decidir si vivien o no en la pesta, i si calia o no lluitar contra ella.

Molts moralistes improvisats que aleshores corrien per la nostra ciutat anaven dient que res no servia de res i que calia caure agenollat. I Tarrou, i Rieux i els seus amics  podien contestar-los això o allò, però la conclusió era sempre el que ja sabien: que calia lluitar de tal manera o de tal altra, i -no pas agenollar-se. Tota la qüestió consistia a impedir que el major nombre possible d’homes morissin i coneguessin la separació definitiva. Per a aconseguir-ho, no hi havia sinó un  mitjà: combatre la pesta. Aquesta veritat no era admirable; només era conseqüent.

Plans de futur, de Màrius Serra

Dissabte passat, els membres del grup de lectura de Ciutadella, “Plaça de Lletres”, ens vam reunir per darrera vegada aquest curs (i en van quatre!), amb una cloenda que  no podia ser més especial: vam comptar amb la presència de l’escriptor Màrius Serra, que va venir a parlar-nos de la seva darrera novel·la, Plans de futur, premi Sant Jordi 2013.

Màrius Serra és conegut i reconegut per ser un excel·lent “jugador lingüístic”. La passió pels jocs de paraules (bifronts, palíndroms, quadrats màgics, mots encreuats, etc)  queda perfectament recollida, entre d’altres, a Verbàlia (Empúries/ Península Ediciones) i verbalia.com.

Estretament lligat a aquest projecte ludolingüístic, Màrius Serra és, també, un excel·lent narrador. El joc lingüístic, la porta cap a la creació. Perquè crear és jugar amb les paraules. És una forma d’explicar-se la realitat que l’envolta.  Per dir-ho amb les paraules del mateix autor: “Sovint els que escrivim acabem jugant, que és una cosa que m’agrada molt, però aquí hi ha un motiu de fons. I crec que el que s’ha premiat és aquesta ambició literària d’anar a fons, una novel•la on et puguis submergir”.

Màrius Serra pronuncià aquestes paraules arran de la concessió del Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana a la seva novel•la Mon oncle (1996), una de les més representatives de les que ha escrit, juntament amb la palindronòmica  AblanatanalbA (1999), Farsa (2006), premi Ramon Llull, i la darrera, Plans de futur. I, tanmateix, hi ha un títol que em sembla que mereix ser destacat entre tots els altres: Quiet, el retrat del seu fill, una criatura amb necessitats especials, fràgil, que és el protagonista d’unes pàgines carregades de vida.

Així, diria que el jugador lingüístic, l’escriptor i el pare d’un fillet especial es troben a Plans de futur, la història del matemàtic Ferran Sunyé, tetraplègic i autodidacte, que és un exemple de superació, en un ambient familiar captivador, el presidit per les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona. L’amor, la tendresa o el respecte són els fils que teixeixen la relació entre ells. Una mirada esperançada sobre les dificultats de la vida i la capacitat dels éssers humans per convertir-les en una rutina amable, observada sempre des dels ulls de la ironia, de la intel·ligència, tan allunyada de la compassió i del victimisme.

Des del punt de vista de constructor d’una història que, en bona part, li venia donada per la biografia de Ferran Sunyer, m’agradaria destacar dos aspectes de l’obra que em semblen claus. En primer lloc, la complexa relació entre realitat i ficció i la forma com la resol Serra: un equilibri perfecte que, com ens va fer veure, fa que sigui difícil, per  al lector, separar els fets reals d’aquells imaginats. Quan t’endinses dins la novel·la, els límits es desdibuixen gràcies a la traça de l’autor per crear un univers coherent i compacte. Un univers fet de paraules que encaixen de forma harmoniosa per crear un univers literari que, com la vida, és fet de perspectives diverses.

L’altre aspecte que voldria destacar és el punt de vista narratiu. O la diversitat de punts de vista narratius, sens dubte un altre dels encerts de la novel·la. Diferents veus que fan avançar la història i que aniran augmentant la seva força en un final sorprenent en què totes les peces encaixen i totes les paraules dites trobaran el seu sentit més profund.

No em vull allargar més. Del joc a la creació. De la creació a la reflexió. O a l’inrevés. Com vulguin. Així de senzill, o així de complicat, ens ho planteja Màrius Serra. Ha estat un plaer llegir-lo. Ha estat un plaer tenir-lo a Menorca. Una Menorca que sempre ha estat present, d’una manera o una altra, en la seva literatura. Moltes gràcies per oferir-nos la possibilitat de fer “plans de futur” plegats.

« Anterior - Següent »