Xavier Serrahima és escriptor: “Després d’un llarg periple iniciàtic de navegació a través de les més diverses, impensables i curioses professions —només algunes de les quals incidentalment emparentades amb la literatura— l’any 2oo8 decidí capbussar-se de ple en l’oceà atzarós de l’escriptura, la seva veritable passió des que va ésser capaç de sostenir un llapis.”

Així les coses, en Xavier viu de i per la literatura (ell diu que només ho intenta, contra vent i marea), en el sentit més ampli: poeta, novel·lista, crític literari, també modera diversos clubs de lectura, fa presentacions de novetats, conferències i tallers sobre textos i autors. Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals m’agradaria destacar aquells que tenen relació amb Menorca: el Xè Premi Contarella (2009) amb Les amigues; el 2n Concurs de Poesia Curta “Ciutat de Maó” (2010); o el XIè Concurs de poesia Festes de Sant Joan (2010) de l’Ajuntament de Ciutadella.

El 2015, va publicar Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), una novel·la protagonitzada per un escriptor al voltant de la seixantena, Francesc Torressana, a través del qual el lector coneixerà la cara més fosca, turmentosa i dramàtica de qui decideix viure de l’escriptura. La novel·la està encapçalada per aquesta frase: “Sovint la realitat i la ficció són germanes bessones, tan idèntiques que esdevenen indistingibles.” I va dedicada “A tots els artistes i creadors que -a contra vent, a contracorrent (i a contrasseny), deixant-hi pell i ànima, i arriscant-se a naufragar- malden per fer realitat els somnis.” Per tant, la frontera entre l’escriptor real i el de ficció és, sovint, molt tènue.

Un dels grans valors de la novel·la és que, malgrat aquest punt de partida prou dramàtic, l’autor sap projectar una mirada irònica damunt el dia a dia de qui lluita per veure reconegudes -publicades, premiades- les seves obres i topa, una vegada i una altra, amb el mur dels silencis o de les frases condescendents. I ho fa des de la primera pàgina. De fet, he de confessar que, quan vaig llegir-la, em vaig espantar (com pot en Xavier escriure això?): “Tremola, sent la seva feminitat insatisfeta a flor de pell. Un calfred incontrolable…”. A la segona pàgina, però, ja vaig somriure alleugerida: començava el joc.

No us vull explicar la història de Francesc Torressana, història que el lector coneixerà a partir de trenta dies d’un mes de desembre en què, a través d’un estil àgil, de diverses tècniques literàries (diàleg intern, textos poètics, fragments de novel·les del protagonista…), l’autor ens fa participar dels drames literaris i personals del protagonista i del seu final inesperat. Però sí que voldria destacar el fet que es tracta d’una novel·la que, amb valentia, reivindica qui escriu des del compromís personal amb ell mateix, fidel a ell mateix i a la seva veu literària, encara que jo suposi la incomprensió i, fins i tot, el silenci literari:

“què dallonses vol dir ser escriptor?, o més exactament fer d’escriptor?, com li expliques a algú que no té res a veure amb vendre més o menys llibres, que aquest no és l’objectiu sinó el mitjà; en realitat, ni això, perquè el mitjà no és vendre, sinó que et llegeixin, que fer d’escriptor o ser escriptor suposa deixar la pell i, sobretot, l’ànima en tot el que escrius, convertir-ho en la raó, l’objectiu i el sentit de la teva vida, no pas servir-te de la literatura, com fan molt, sinó servir-la, posar-te a la disposició d’allò que et surt de dins (…)”

Ja teniu una bona lectura per al 2017!

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

(Text que vaig llegir a la presentació del llibre.)

Abans de res, vull agrair a l’Institut Menorquí d’Estudis i a l’autora del llibre que presentam avui, que m’hagin permès ser avui aquí per participar, de forma activa, en aquest acte, i a tots els presents, la seva assistència.

El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), de Carolina Beltrán, publicat als “Quaderns d’Història de les Balears”, d’Edicions Documenta Balear, és un assaig rigorós i ben documentat que es llegeix amb la facilitat i l’interès que només desperten les obres ben treballades i fetes des del coneixement més exhaustiu d’allò que s’estudia. A través de les seves pàgines, poden recuperar la història del turisme de massa a Menorca; comprendre la seva singularitat dins les Balears; veure l’evolució de la tipologia en l’estructura de l’allotjament; o copsar les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de la indústria turística menorquina.

Tanmateix, m’agradaria centrar-me en les propostes de present i futur que el llibre planteja i que estic segura que la majoria dels que avui som aquí, amb independència d’ideologies i formació, coincidirem a valorar com el camí a seguir si el que volem és avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador, que ens ajudi a allargar la temporada turística.

Així, hem de partir de dos fets innegables: el primer, que en aquests moments, la pedra angular de l’economia menorquina és el turisme; el segons, que el turisme que s’iniciava durant els anys 70, exclusivament de sol i platja, ja no és suficient perquè ha augmentat el nivell d’exigència del turista i és necessari oferir-los un atractiu afegit. En conseqüència l’enfocament tradicional del turisme a Menorca presenta símptomes clars d’esgotament i és clau insistir en el procés de transformació del sector turístic i de bastir una nova cultura turística. El repte més important és la dinamització d’un producte turístic que estigui adaptat a les expectatives, que sigui competitiu i que diferenciï Menorca d’altres destinacions.

En aquest sentit, s’ha de fer compatible el desenvolupament del turisme i la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit. Allò que fa, justament, que la nostra illa sigui un destí atractiu és la capacitat que hem tingut els menorquins de preservar el nostre territori. Cal avançar, per tant, en l’adopció de fórmules que conjuguin el desenvolupament turístic i la conservació del medi ambient. El potencial competitiu de Menorca es troba precisament en la bona conservació de l’entorn. El principal atractiu de Menorca són les seves platges verges, el seu paisatge, l’entorn preservat. Parlar de turisme a Menorca és parlar de natura.

Així, és prioritari diversificar l’oferta turística perquè obre la porta a poder fer realitat dos dels reptes que tenim avui damunt la taula: atreure nous turistes i en temporada baixa. I perquè això sigui possible, s’ha d’identificar l’illa, també, amb gastronomia, amb paisatge, amb patrimoni i activitat cultural, amb una amplia oferta d’oci esportiu.

Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha de donar al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

Per tant, hem de diversificar amb noves propostes turístiques, d’una banda, però també consolidar i millorar el que tenim. Un repte permanent del turisme és establir les condicions òptimes de l’entorn i lluitar contra l’obsolescència de les zones turístiques. També augmentar la competitivitat i la qualitat del sector turístic amb formació dels treballadors, controls de qualitat en totes les parts de l’oferta turística. Per això cal activar tres palanques de transformació: la palanca de la innovació, la palanca del capital humà i la palanca tecnològica.

El turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. La nova arquitectura institucional del turisme a Menorca ha de suposar una gran passa endavant. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha de ser la gran oportunitat de crear complicitats, sinergies, per aconseguir l’objectiu comú que ja he dit abans: avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

El model turístic menorquí s’està construint des de fa anys, a poc a poc, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. I estic convençuda que estam en un moment determinant: aquell en què hem de fer que totes aquestes iniciatives confluesquin en un tot. No és fàcil sumar esforços però no ens podem permetre no fer-ho. La feina que realment dóna fruits, la feina que té recorregut, és aquella que es fa des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. Aquests és l’autèntic objectiu i aquell que hem de fer realitat.

Em qued amb aquest fragment del llibre, em faig meves aquestes paraules de Carolina Beltrán:

“No obstant això, la globalització obliga a encarar el futur del sector amb plantejaments que permetin augmentar la rendibilitat a llarg termini, no només per consideracions de tipus ètic, moral o ecoambiental sinó també per raons de subsistència i competitivitat. Per dur a terme les accions necessàries amb aquesta finalitat, es requereixen accions conjuntes i coordinades, a escala pública i privada, que tinguin en consideració els interessos privats, però també els interessos conjunts de la societat.”

I si els clàssics van passar, un dia, del mite al logos, van començar a observar i analitzar la realitat per trobar allò que donava sentit al mite i transforma-ho en conceptes que dibuixaven ja un món racional i ordenat, a Menorca ha arribat el moment de fer el mateix amb el turisme. I no és empresa fàcil, ho sabem, i, segurament per açò mateix, més engrescadora.
Dins aquest context, aportacions com les de Carolina Beltrán són imprescindibles.

Si he començat aquesta intervenció agraint a l’autora que em permetés ser avui aquí presentant el seu llibre, no puc acabar sense agrair-li la feina feta, les seves reflexions tan necessàries sobre el turisme a Menorca, unes reflexions que s’emmarquen dins els seus estudis sobre el model econòmic de l’illa i que són, ja, avui, tot un referent dins i fora de Menorca.

Enhorabona i gràcies.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Feia vint-i-cinc anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, des que era estudiant de filologia a la universitat. I, ara, tant de  temps després, hi he tornat per viure’l, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula. Ha estat tota una experiència: he signat llibres a coneguts i amistats que m’ha fet il·lusió retrobar; a lectors desconeguts que han triat el llibre en un impuls o que han vingut expressament perquè n’havien sentit parlar; he signat a la parada de l’editorial Arrela, davant la Catedral, un espai acollidor i amable que facilitava la conversa; a l’Espai Mallorca, sota un sol abrusador; a Rambla Catalunya, al costat d’escriptores de best-seller com Sarah Lark i de directors de cine com David Trueba, que no cal que us digui que tenien coes llarguíssimes de lectors mentre els altres anàvem fent, amb un mig somriure a la cara; un ex-alumne -quan ja em pensava que seria l’única dona a Barcelona sense- em va regalar una rosa…

La història de L’alè de les cendres, però, va començar fa més temps, gairebé nou mesos, quan l’Editorial Arrela me’l va portar a casa acabat de sortir del forn. Des de llavors, he de confessar que mai m’hauria imaginat tot el que m’ha permès viure aquesta novel·la. Després de vint anys intentant donar-li forma, d’un procés d’escriptura lent i treballant, dolorós, a moments, pensava que amb la publicació quedaven tancades totes les emocions possibles. I no ha estat així. En absolut.

He trobat el suport incondicional d’amics, de coneguts i de desconeguts que han presentat la novel·la a Menorca, Mallorca i Catalunya, amb tota la il·lusió del món: David Ginard, Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Eva Piquer, Pilar Arnau, Ismael Pelegrí, Margarita Ballester, Pere Gomila, Miquel Àngel Marquès, Adelina Gómez, Àngels Àlvarez, Georgina Sas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Isabel Roca, Xavier Serrahima, Isabel Graña, Agustí Colomines, Xavier Pla…

He trobat la complicitat de llibreters que han recomanat la novel·la amb entusiasme: totes les de Menorca; Saltamartí de Badalona; Cinta de Terrassa; Espirafocs d’Inca; Embat de Palma; Quatre Cantons de Berga; La Impossible de Barcelona; Libreria 22 de Girona; Sa Botigueta de Girona…

He trobat la generositat de totes aquelles persones que van voler dedicar una part del seu temps a fer una ressenya, entrevista o comentari de la novel·la: Bep Joan Casasnovas, Pere Gomila, Francesc Florit Nin, Josefina Salord, Maria Camps, Isabel Graña,  Xavier Serrahima, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Eva Piquer, Xavier Pla, Màrius Serra, Xavier Grasset, Gemma Albiol… O que van voler posar música al text: la cançó -preciosa- “Al final del temps”, de Cris Juanico, inclosa dins el seu darrer disc F(a)usta.

He (re)trobat, amb emoció, família que coneixia -els cosins de Palma- i família que no coneixia i que ja hi són per sempre; m’han regalat records intensos, com els de l’artista Joan Lacomba, nascut a Son Espanyolet a finals dels anys trenta; he trobat lectors i lectores que m’han fet arribar les seves lectures de la novel·la, personalment o a través de les xarxes; les trobades amb els grups de lectors de Ferreries, Ciutadella i Maó i amb l’Associació de veïns des Castell… I segur que encara me’n deix. Perdonau-me.

Gràcies a tots, de ver. I, també i sobretot, a Editorial Arrela per la dedicació i l’entusiasme i per no defallir mai malgrat les dificultats. I a la meva família: sense ells, mai no hauria pogut escriure L’alè de les cendres. Biel, Rosa, Emma, Francesc pel suport incondicional i la paciència. Pere, Lena, Fina, Lina perquè hem sabut mantenir viu el llegat dels pares: l’amor, la dignitat i la honradesa.

L’alè de les cendres tanca una primera etapa. Continuarem.

• El pensament ordenat/Opinió , Llibres i autors
• 2 comentaris